Anar a Lluc era, no sé si ho és encara, una forma de religiositat popular molt arrelada a l’illa de Mallorca. Encara record, de menut, que quan una família comprava un cotxe, un Seat 600, acudien al santuari tot cercant la protecció de la Verge i en tornaven amb les cintes de rigor. També, era el lloc predilecte on s’expiaven les promeses: per haver-se’n sortit d’una operació complicada, per haver tret una plaça de funcionari, etc. En aquests darrers casos era preceptiu pujar-hi a peu. L’única variació que hi havia era el punt de partida: Caimari, Inca, Selva. Si el beneficiari de la gràcia era d’un poble no gaire llunyà dels peus de la Serra, es podia partir del lloc d’origen.
A més del fervor religiós, Lluc, i la Mare de Déu, han estat sobretot des de la seva coronació, l’any 1884 un símbol de mallorquinitat. D’aquesta mallorquinitat no excloent. Poetes, començant per Costa i Llobera li han ofrenat els seus versos– Dins el cor de la muntanya/ Mallorca guarda un tresor/ Germans amb santa companya/pugem a la casa d’or– Paraules que molts de mallorquins se sabien de cor i que en formaven part de l’imaginari col·lectiu.
Si voleu continuar llegint, clicau l’enllaç
https://dbalears.cat/opinio/2018/07/13/317413/anar-lluc-peu.html
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!