Per a tots els gustos

La distribuïdora cinematogràfica A Contracorriente Films ha tingut la gran idea d’anar reestrenant obres mestres del cinema, la majoria d’elles amb còpies restaurades o dins la seva versió íntegra. Ho va fer fa dos mesos amb “Cinema Paradiso”, ho farà aquests dies amb una altra meravella del cinema italià, “La dolce vita”, i també ho farà amb un clàssic del cinema japonès dels anys 1950, “Contes de Tòquio”.

En veure-la, us recordarà tanmateix “Una família de Tòquio”, que era un remake, tot actualitzant la història original i canviant d’alguns aspectes. L’original es desenvolupa l’any 1953, quan el madur matrimoni Hirayama decideix visitar els seus fills, que han emigrat cap a la gran ciutat (Tòquio). Un fill és metge, una filla té una perruqueria i el tercer fill no viu, ja que va morir a la guerra i visitaran la Noriko, la seva vídua, que hi treballa a una oficina.

El matrimoni ha de canviar de casa per dormir, fins i tot hi dorm a un hotel, però l’abandonen pel rebombori que hi fan els clients, cosa a la que ells no estan gens acostumats. Quan tornan cap a casa, la mare caurà greument malalta, i tots hauran de ajuntar-se en tan difícil moment, encara que després les seves vides privades els obliguin a tornar a casa.

La pel·lícula està filmada tot col·locant la càmera dins una posició baixa, la mateixa de la posició del lotus, l’estil de filmar del director Yasuhiro Ozu, un dels de la millor època del cinema japonès, tot i que sigui Akira Kurosawa el més conegut a Occident.

La narració és pausada, cosa normal en l’estil japonès de l’època, al contrari que el ritme més ràpid de Kurosawa. Només cal saber deixar-se portar per sentir allò que ens proposa el director, posar-nos al lloc del matrimoni madur, que tot just ha sortit d’on viu per veure la gran ciutat, amb les seves presses, amb els seus problemes, fins i tot amb les seves mesquineses, que ha canviat als fills, que no tenen temps d’atendre els pares.

Ens identificarem amb el pare, i amb la seva nora, la Noriko, que fa anys que és vídua i no ha volgut tornar a casar-se. Encara que sembli que la pel·lícula parla d’uns certs detalls morals que avui dia son antiquats, sap eludir-los amb la visió tolerant del pare, que arriba a aconsellar la Noriko que torni a casar-se, ja que el seu fill és mort i això no es pot canviar. Commou molt la dolçor amb què ell li diu a la seva nora: “Hem escampat fills pel món, i tu, sense ser de la família, has fet molt més per nosaltres que no pas tots ells. Gràcies, moltes gràcies “.

El ritme pausat sembla fer-nos sentir que no passa res d’important, però sí que passa. Detalls importants de la vida mateixa, mostrats amb un estil senzill i profund alhora, sense caldre de grans discursos, però tampoc sense ser superficial. Tampoc condemna als personatges que semblin egoistes, els accepta com són. Parla de la diferència entre camp i ciutat, i de com s’occidentalitzava el Japó, canviant fins i tot la tradició familiar.

I no deixa ocasió Yasuhiro Ozu de mostrar-nos que el seu protagonista també pot cometre errors, com quan es troba a Tòquio amb un vell amic i protagonitza una monumental borratxera dins un bar fins a la matinada. Tots dos tenien fills morts a la guerra, i s’explicaven les seves batalletes enmig de gots de sake.

Un tipus de cinema que ja no es fa, per aquesta obsessió en efectes especials, persecucions i baralles, però ens agraden les històries humanes, locals però universals alhora, ja que això de la gent gran rural a la gran ciutat hi passa en qualsevol lloc del món.

CONTES DE TÒQUIO: * * * * * 

http://www.imdb.com/title/tt0046438/?ref_=fn_al_tt_1