Jaume Renyer

Amb pocs dies de diferència hi ha hagut manifestos d’intel·lectuals espanyols teòricament progressistes en contra de la independència de Catalunya i una crida a refer l’esquerra nacional catalana per disputar el lideratge que CIU exerceix al capdavant del procés engegat a partir de l’Onze de Setembre proppassat.

Els intel·lectuals espanyols que apel·len al federalisme i a la democràcia constitucional, (per oposar-se a que mitjançant el dret d’autodeterminació el poble català arribi a la independència), argumenten els seus plantejaments des del supremacisme i no des del reconeixement de la pluralitat d’identitats nacionals que existeixen dins dels límits territorials de l’actual Estat espanyol. Són incapaços d’imaginar la identitat espanyola desproveïda dels components basc, català i gallec. La matriu castellana no ha estat desenvolupada sinó que ha estat subsumida per l’integrisme espanyol que s’ha fonamentat en l’existència fàctica de l’estat. Sense aqueixa autoidentificació prèvia és inviable el reconeixement i el respecte dels altres pobles.

Aqueixa cultura política ha impregnat la construcció de l’estat-nació espanyol en l’època moderna amb el resultat que si bé Anglaterra existeix com a nació al marge de les vicissituds del Regne Unit, Espanya sense l’Estat no és capaç d’imaginar-se a si mateixa. El federalisme espanyol va tenir la seva oportunitat amb la primera República, no així en la segona quan l’Estat es defineix constitucionalment com a integral. La pèrdua de Cuba i Filipines l’any 1898 és viscuda com un “desastre” que no aprofita per a repensar una Espanya moderna sinó per recloure’s en “el ensimismaniento”  on encara estan atrapats els seus pensadors. L’esquerra  espanyola no ha generat un pensament alternatiu  sinó que ha fet seu l’integrisme i el negacionisme de la diversitat nacional. No ho han fet ni el PSOE, ni el PCE ni ho fan tampoc els indignats del 15-M i la seva spanish revolution.

Les esquerres catalanes tenen una tradició especifica que arranca del republicanisme decimonònic, els moviments llibertaris i sindicals, el socialisme autòcton i les mútues interconnexions de tots ells amb el nacionalisme. Aqueix és un fenomen que s’estronca amb el trauma català posterior a la guerra del 1936-1939 del qual deriva una transformació de la mentalitat col·lectiva les conseqüències de la qual són perceptibles als nostres dies. Les ideologies anteriorment citades son substituïdes per un progressisme abstracte d’arrels totalitàries desvinculat de la catalanitat que és vista amb animadversió i percebuda com un obstacle per a la materialització de projectes dogmàtics de transformació social. Aqueix progressisme banal és el terreny de confluència de les esquerres catalanes i espanyoles i la causa última del fracàs dels governs tripartits entre el 2004 i el 2010.

La contraposició entre eix nacional i social, tot prioritzant aqueix segon per neutralitzar el primer ha sigut i és encara la columna vertebral d’aqueix progressisme transversal que va des del PSC a la CUP, passant per ERC. Vaig mirar de raonar aqueixa situació l’assaig “ERC: temps de transició” (Cossetània Edicions, 2008): “El nacionalisme (tot nacionalisme, també l’espanyol) és en si mateix una opció social (de classe, en el sentit marxista del terme) que pot ésser d’alliberament o de manteniment de l’ordre establert. Malgrat que els components d’un moviment nacionalista d’una nació sense estat propi no en siguin plenament conscients, configuren una alternativa frontalment oposada al bloc hegemònic que exerceix la seva dominació a través de l’Estat.

Per tant, no hi ha res tan potencialment revolucionari com l’independentisme. Convé recordar aquestes nocions bàsiques relacionades amb el conflicte dels estats contra els pobles per desqualificar les reiterades declaracions que contra les propostes sobiranistes de vocació unitària es fan des de les esquerres autòctones (des d’ICV fins a la CUP, passant per ERC), que banalitzen amb un apriorisme dogmàtic un front patriòtic que no sembla prou d’esquerres. I realment no existeixen dos eixos diferenciats i intercanviables segons convingui: un eix nacional i un de social, el primer inclou el segon” (pàgina 19). A aqueixa conclusió sembla que encara no hi han arribat els personatges de les esquerres catalanes que ahir van exhibir els seus propòsits abstractes en roda de premsa.