M’esglaio només de pensar que un foc malintencionat pogués socarrimar aqueixes contrades com així ha estat ara fa poques setmanes a l’Empordà i al País Valencià. Ningú s’encarrega de la neteja de les branques caigudes dels pins ressecs, un perill potencial evident que la manca de polítiques de prevenció d’incendis fa recaure exclusivament sobre la responsabilitat i prudència dels usuaris del bosc, de titularitat privada.
A cada passejada aprofito per endur-me unes quantes branques seques pel foc a terra que mantinc tot l’any com a ús culinari. També m’emporto la sensació de pau que desprenen aqueixes platges tranquil·les en un estiu que visc amb la inquietud de la calorada que precedeix la tempesta.
Post Scriptum, 5 d’agost del 2017.
Cinc anys després continuo fent als capvespres aqueixes passejades alliberadores pel bosc de la marquesa, fins i tot hi he establert una sèrie de fites segons el meu estat anímic, indrets on evocar els ancestres o reviure records personals que em permeten la fantasia de retrobar els fils perduts al llarg de la meva vida. Especialment hi ha una soca de pi, a mig camí de la punta de la móra i la platja llarga, des d’on puc mirar assegut de fit a fit el cap Salou on transcorrien els estius de la meva adolescència. Fa quaranta anys imaginava què hi havia nord enllà del far de Torredembarra quan era un jovençà que esperava impacient l’inici del curs universitari del 1975 per començar l’aventura d’estudiant a Barcelona com a militant del PSAN. Ara, al cap dels anys, reviscolo aquells moments amb una consciència madurada del país, de la nostra gent i del conflicte amb el poder espanyol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!