Aquest és el resum, revisat, de la meva intervenció al col·loqui ” L’estatut d’autonomia regional en dret comparat”, celebrat a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona, el 16 de maig d’enguany. Es tractava d’analitzar la situació dels saharauis, els amazics i les estructures d’estat.
«Bonjour à tous, je vous salue. Je ne parle pas la langue arabe, mais je m’exprime en français pour saluer les présents, mais je parlerai en catalan car c’est un acte fait en Catalogne et le catalan c’est la langue du pays. J’exprimerai le point de vue d’un juriste sur le sujet des projets d’autonomie proposés pour le Sahara Occidental et la Kabylie. J’ai fait des études sur la question nationale et dans le domaine du droit administratif et constitutionnel en Espagne, en France et en Catalogne, a partir de ce bagage j’essairais de faire une analyse en droit comparé sur cettes initiatives. Faite, cette salutation, je vais m’exprimer en catalan pour tout cela».
Bon dia a tothom. Moltes gràcies al organitzadors d’aquest encontre per haver tingut la gentilesa de convidar-me a participar-hi, i en especial al professor i amic Joan Becat, per donar-me l’oportunitat d’aproximar-me i de comprendre millor la situació marroquina, algeriana, amaziga i saharauï. Faré una breu aproximació jurídica sobre el sistema constitucional marroquí i algerià que he estudiat per poder parlar amb propietat i analitzar la iniciativa de la autonomia del Marroc pel Sàhara Occidental i les resolucions de les Nacions Unides sobre el dret d’autodeterminació del poble saharauï. Faré també algunes referències a la qüestió nacional catalana, (car som a Barcelona, el cap i casal de Catalunya), ja que vostès tenen interès en estudiar la possibilitat d’aplicar a l’interior de Marroc o d’Algerià aquesta experiència catalana. No m’extendré en els aspectes jurídics perquè hi ha altres ponents, els doctors Argullol i Bayona (que també han estat membres del Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya), que tractaran específicament aquesta matèria.
Cal tenir en compte els punts que tenen en comú els pobles ambdós costats de la Mediterrània: els estats-nació del Marroc i Algèria no són tan lluny de la realitat espanyola, catalana o francesa. Perquè, en últim terme, son dos tipus d’estats constituïts seguint el model unitari francès que es va implantar arran del procés de colonització del segle XIX i fins el segle XX al Magrib. També el model francès és el que es va aplicar a Catalunya quan es va imposar l’hegemonia absoluta del poder castellà. Catalunya té una llarga tradició política pròpia prèvia al 1714, (quan es dicten els Decrets de Nova Planta que aboleixen les institucions catalanes com a conseqüència de la victòria militar castellano-francesa en la Guerra de Successió), i un altre sistema jurídic. El sistema institucional català es basava en limitació de poders, el rei havia de legislar d’acord amb les corts que exercien les seves potestats seguint el procediment de compilació legislativa (de forma similar al parlamentarisme anglosaxó), això és, a través de l’acumulació progressiva de les lleis que derogaven les unes a les altres. A partir del 1714 es va implantar un estat unitari, l’estat-nació espanyol actual, sobre una nació antiga com la catalana, que abastava molt més que el territori de l’actual Catalunya. Els catalans compartim llengua, cultura i historia amb Perpinyà, València, Mallorca. Per tant, la primera qüestió que em poso quan analitzo les propostes d’establiment o de modificació de l’ordenament autonòmic subestatal a l’àrea d’influència francesa de la Mediterrània occidental és revisar els antecedents de la configuració dels estats actualment constituïts.
La constitució algeriana i el projecte d’autonomia per la Cabília
Tant Marroc com Algèria son dos estats unitaris construïts sobre la base de la cultura àrabo-islàmica reflectida en les seves respectives constitucions. Algèria, a diferència del Marroc, va passar per un procés revolucionari, amb una guerra civil d’alliberament nacional contra la dominació francesa, abans d’independitzar-se’n l’any 1962. El preàmbul de la Constitució algeriana vigent esmenta com a “composantes fondamentales de son identité que sont l’Islam, l’Arabité et l’Amazighité”. L’article primer estableix que “L’Algérie est une République Démocratique et Populaire. Elle est une et indivisible”. L’article segon declara que “L’Islam est la religion de l’Estat” i el tecer que “L’Arabe est la langue nationale et .officielle”. Arran de les mobilitzacions en favor del reconeixement de la llengua amaziga, sobretot a la Cabília, l’any 2002 un reforma constitucional afegeix un apartat bis a l’article tercer: “Le Tamazight est égalment langue natinale. L’Etat oeuvre à sa promotion et à son développement dans toutes ses variétés linguistiques en usage sur le territoire national”
Per tant, la Constitució algeriana incorpora el component lingüístic amazic, al costat de l’àrab, però no reconeix drets polítics a un subjecte col·lectiu diferenciat dins del conjunt de únic de la ciutadania algeriana. No hi ha en perspectiva cap iniciativa governamental d’estructurar territorialment un sistema autonòmic regional. Al marge dels sistema polític algerià el “Mouvement pour l’Autonomie de la Kabylie” va aprovar el 14 d’agost de l’any 2007 un projecte d’autonomia per aquest territori (1) que xoca amb l’ordre estatal establert. Es tracta d’un text que parteix dels drets de la persona i dels drets dels pobles i posa en qüestió uns principis que són comuns a la cultura de l’estat-nació de tradició francesa. En la concepció jacobina els límits territorials dels estats (que sovint són fruit de conquestes militars o de tractats interestatals), responen en molts casos, (sobretot en els països antigament colonitzats), a línies geomètriques traçades sense tenir a veure amb la voluntat dels col·lectius humans que resten compresos a l’intern de les fronteres. Sóc dels que penso que el principi de la integritat de l’Estat no és un principi de dret, és una situació de fet que s’ha dogmatitzat tant a la República francesa, com al Regne d’Espanya o com a altres estats que defensen la necessitat de preservar-la, pel damunt de tot.
El projecte d’autonomia pel Sahara Occidental
Pel que fa al cas del Sàhara Occidental, el punt de partida de la meva exposició divergeix del que ha manifestat el ponent anterior (2). La qüestió subjacent en el cas del Sàhara Occidental és més que un simple conflicte entre Algèria i Marroc. Hi ha un subjecte col·lectiu que és el poble saharauï que alguna cosa tindrà a dir pel que fa al seu futur col·lectiu. No és només un problema entre estats sinó que existeix un contingent humà, (del qual no sabem quina proporció demogràfica real té i quina és seva voluntat), però què necessita expressar-se lliurement per poder lograr una solució duradora al conflicte que l’enfront amb el Marroc. La proposta marroquina d’autonomia pel Sàhara Occidental (3) parteix de la llei de regionalització del conjunt del Marroc aprovada l’any 1997, que no sé exactament quina virtualitat aplicada té ja que no ha estat aplicada en altres territoris. Els consells regionals previstos en aquesta norma estaran integrats per electes municipals i provincials, membres de col·legis professionals i de sindicats i organitzacions empresarials, fet que atorga a aquests ens una naturalesa qualitativament diferents a la que correspon a una assemblea legislativa tal i com es vislumbra per a l’autonomia saharauï.
En principi, sembla difícil que encaixi (atesos els termes en què esta plantejada) la autonomia del Sàhara Occidental dins el sistema constitucional marroquí actual. S’hauria de reformar prèviament la Constitució marroquina de l’any 1996, ja què, pràcticament l’administració estatal en la proposta d’autonomia limita les seves competències a la defensa de les fronteres, les relacions internacionals, la moneda i l’autoritat religiosa del monarca, mentre que tota la resta, en principi, està previst que correspondrà al Consell Legislatiu Saharauï. A diferència dels cas algerià, la Constitució marroquina vigent no reconeix la identitat amaziga, ni lingüística, ni cultural, aspectes que en cas d’existir podrien servir de precedent pels saharauïs.
En tot cas, no es pot obviar que resta oberta la via de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble saharauï en els termes que ha vingut a reiterar la recent Resolució 1813 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, de data 30 d’abril del 2008, que en els seu punt quart exhorta a les parts implicades a continuar negociant sota els auspicis del Secretari General de l’ONU, de bona fe i sense condicions prèvies, tenint presents els esforços realitzats des del 2006 i els esdeveniments posteriors, en vistes a arribar a una solució política justa, duradora i mútuament acceptable que permeti la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental conforme als principis i propòsits de la Carta de les Nacions Unides.
L’experiència de trenta anys d’autonomia de Catalunya
El projecte d’autonomia est inspirat en el model de les comunitats autònomes espanyoles, un sistema amb el qual sóc molt crític, mentre que per vostès pot ser una referència positiva. La Constitució espanyola, a l’igual que la marroquina, tampoc reconeix les identitats col·lectives, només parla d’una única nació espanyola. Esmenta, certament, l’existència de “nacionalitats” en l’article segon però no especifica quines són. Es tracta d’un precepte de contingut indeterminat que no ha tingut desenvolupament posterior. En el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya, aprovat ara fa dos anys, i que està pendent de sentencia per part del Tribunal Constitucional, un dels temes que més s’ha qüestionat ha estat la identificació de Catalunya com a nació. Realment, a l’Estat espanyol hi ha dos sistemes d’autonomia : un de comú a totes les comunitats autònomes, com és el cas català, i dos casos diferenciats, Euskadi i Navarra que tenen un sistema de concert econòmic distint a la resta (bàsicament els atribueix la recaptació dels impostos i la liquidació posterior a l’Estat del cost dels serveis que presta en els respectius territoris).
En el cas català, s’ha demostrat que en trenta anys d’autonomia, Catalunya que era la primera economia d’Espanya, ara és la vuitena o la novena. I això no és un fet circumstancial, sinó que és una realitat estructural ja que es pot comprovar com les polítiques d’estat en tots els ordres han comportat la discriminació del nostre país dins el conjunt de l’Estat espanyol i el seu declivi cultural, econòmic i polític. No ha passat lo mateix en el cas Basc, és pràcticament la primera economia de l’Estat Espanyol, amb un règim autonòmic singular que li ha permès lograr aquesta situació. Malgrat les diferents realitats, catalana i basca, a tots dos territoris i ha plantejades propostes d’exercir el dret d’autodeterminació en el futur.
Si vostès volen reflexionar sobre els models polítics subestatals euro-occidentals, han de saber que hi ha quatre qüestions nacionals pendents de resoldre que són Escòcia, Flandes, Euskal Herria i Catalunya. El sistema polític britànic és diferent del sistema francès: els escocesos sempre han tingut les seves seleccions esportives, la seva llengua, la seva identitat reconeguda culturalment, com els gal·lesos i els irlandesos, circumstàncies que en la cultura política francòfona això no ha sigut així. I per tant el cas d’Irlanda del Nord i el cas d’Escòcia tenen vies de solució democràtiques perquè hi ha un context jurídic i polític que permet expressar la voluntat dels seus ciutadans quan a dins d’un estat volen redefinir les seves condicions de pertinença o fins i tot accedir a la sobirania. A l’Estat Espanyol això no és així, Euskal Herria i Catalunya, tenen un conflicte polític pendent, (en el cas basc, a més violent). Per tant, el sistema d’autonomia pot ésser una etapa transitòria perquè o va cap al declivi de la minoria nacional o és una etapa prèvia a un procés d’autodeterminació.
La configuració progressiva d’un espai mediterrani occidental de caràcter euroafricà
Hores d’ara hi ha dues iniciatives sobre la taula de la diplomàcia internacional que impliquen directament l’àrea geopolítica del Mediterrani Occidental. La primera, la lidera el president de la República francesa Nicolas Sarkozy i propugna la creació d’una organització de cooperació interestatal transmediterrània que es denomina Unió per a la Mediterrània (4) que el mandatari francès va presentar al rei del Marroc el 23 d’octubre passat. Es tracta d’una proposta basada sobre projectes concrets de caràcter econòmic, ecològic i polític que permet articular al seu si associacions de geometria variable en funció de cada objectiu.
La segona iniciativa és de tipus intercultural i la lidera el president del Govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero i té com a pretensió genèrica crear una dinàmica d’interlocució internacional més enllà fins i tot de l’espai mediterrani però en el qual el “mare nostrum” hi té un paper central. En tot cas, el costat euroafricà occidental de la Mediterrània té prou entitat i necessita mesures específiques per a les interrelacions de tota mena (demogràfiques, econòmiques, culturals) que es produeixen entre els països d’aquest àmbit territorial. Existeix la necessitat real de connexió entre els pobles que històricament han estat lligats per una ruta de comunicació que va des del nord d’Africà cap a Europa i a l’inrevès. En canvi, avui en dia és molt difícil anar de Mallorca a Còrsega, o de Còrsega a Sicília, o de Sicília a Algèria. El fet de viure amb estats configurats sobre el model francòfon d’estat-nació, també pel que fa a les comunicacions, dificulta les interrelacions transfronteres ja que les infrastructures prioritzen l’enllaç fora de les fronteres estatals passant per la capital respectiva.
Tot i que tenen components i formes de govern monàrquic o republicans diferents, en el fons, no són tan llunyans els problemes que es plantegen en el cas de Sàhara Occidental i la Cabília dels que tenen plantejats Catalunya o el País Basc. No tinc cap pretensió pontifical sobre les solucions que s’escauen a altres pobles, estic interessat per l’evolució dels països del Magrib perquè influencien directament en la evolució del nostre país. També, en la composició demogràfica de Catalunya, que esta canviant amb l’aportació de contingents humans de les comunitats bèrbers i àrabs que s’instal·len al nostre país. Per tant, cal assumir l’intercanvi el coneixement intracomunitari per afavorir la convivència des del convenciment que la proximitat dels problemes també hauria de permetre poder trobar les solucions de fons per a unes realitats socioculturals que perviuen amb dificultats d’adaptació a unes estructures d’estat heretades d’èpoques anteriors.
Notes
(1) El projecte d’autonomia per a la Cabília es pot trobar entre els documents allotjats al web http://tamagha.fr.
(2) Mohamed Auajjar, antic ministre del Regne del Marroc.
(3) Initiative marocaine pour la négotiation d’un statut d’autonomie de la région du Sahara, presentada a les Nacions Unides el 10 d’abril del 2007.
(4) El 4 de novembre d’enguany la Unió per a la Mediterrània ha escollit Barcelona com a seu del secretariat permanent de l’organització.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!