Josep Pinyol

     Per encarar amb perspectiva històrica la refundació del socialisme català és necessari un balanç dels 36 anys d’existència del PSC(PSC-PSOE). Per a l’autor, que va donar suport a la Candidatura d’Unitat Socialista d’abril de 1977 i va sostenir la negativa a integrar-se en el PSOE al congrés d’unificació de 1978, sobresurten un actiu i un passiu principals. En la columna de l’haver, la contribució del PSC a la construcció d’un sol poble català concretada en l’existència mateixa d’un sol partit socialista, el suport de la immersió lingüística i a la normalització del català als Ajuntaments, entre d’altres partides. En la columna del deure, la incapacitat estructural del PSC(PSC-PSOE) per induir una transformació d’Espanya en un sentit similar al de Bèlgica, que l’any 1960 era un Estat centralista i monolingüe francès i avui és federal i reconeix a tots nivells la igualtat i la territorialitat de les llengües, comunitats i cultures que la composen. 

      L’any 1977, després de l’article «El Pacte d’Abril» de Cirici Pellicer, el diari Avui va publicar-ne un de meu en el que defensava la Candidatura d’Unitat Socialista. Vaig apel·lar a la necessitat de construir entre tots «un sol poble» i em sembla que va ser la primera vegada que es va usar aquesta expressió. A grans trets, l’esperança que la unitat socialista representaria una contribució extraordinària a la cohesió nacional del nostre poble s’ha acomplert, tot i algunes objeccions com la campanya contra la creació de TV3. L’elecció de José Montilla com a President de la Generalitat l’any 2006, amb el suport d’ERC i dels successors del PSUC va ser la culminació d’aquesta vessant positiva de la unitat socialista. Només cal comparar-la amb el nomenament de Patxi Lòpez com a lendakari, gràcies a l’exclusió electoral de l’esquerra abertzale i al pacte amb el PP.

     Un any i tres mesos després de l’article esmentat vaig dirigir-me als companys del PSC(C) per demanar-los que votessin no a la integració en el PSOE perquè l’acord d’unitat no respectava els termes aprovats en el II Congrés. Especialment en dos punts: A) la integració en el Congrés i els comitès de direcció del PSOE era radicalment diferent a l’establiment d’òrgans estables de coordinació entre els partits socialistes de l’Estat Espanyol que havíem aprovat. B) El submissió al marc constitucional establert pel Congrés del PSOE era inacceptable, no només pel que feia als drets nacionals del poble català, sinó també en la legitimació de la monarquia postfranquista.

     La integració en la sobirania del PSOE i la submissió al seu marc constitucional va tenir efectes immediats. Els socialistes catalans havien portat la iniciativa política a Catalunya amb les propostes de l’Assemblea de Parlamentaris, la candidatura unitària al Senat, l’Entesa dels Catalans, la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977. No havíem participat en les reunions entre el govern Suàrez i partits antifranquistes a les que assistia Convergència Democràtica i Unió Democràtica i que plantejaven una mena de mancomunitat, el Consell General de Catalunya. Aquesta estratègia rupturista va triomfar amb el restabliment de la Generalitat republicana i el retorn del seu President a l’exili l’octubre d’aquell mateix any. Aquest partit al que els catalans havien donat la majoria i la responsabilitat de dirigir el país, en plenes negociacions amb el PSOE, va cedir la plaça que els corresponia a la ponència de la Constitució de 1978 a Miquel Roca i Junyent. Si el nou règim estava interessat en que la dreta nacionalista catalana i basca formessin part del consens constitucional havia d’haver ampliat la comissió.

     La renúncia del socialisme català al seu propi plantejament constitucional ha estat determinant en el retrocés del Regne d’Espanya en el reconeixement del poble català com a subjecte polític; una deriva que va culminar en la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat pels catalans en referèndum. El reconeixement de l’existència de nacionalitats i la plebiscitació d’un Estatut, que no podia ser modificat sense un nou referèndum, implicava el reconeixement del poble català com a subjecte polític. Era una base per intentar una evolució històrica com la de Bèlgica a partir de 1960. Si s’haguessin mantingut els termes de la unitat establerts al II Congrés del PSC(C) el PSOE mai hauria tingut majoria absoluta, sempre hauria d’haver negociat amb el PSC el programa i el govern i, potser, s’hauria pogut transformar la concepció borbònica de l’Estat espanyol. Però el socialisme català havia renunciat a tenir una política espanyola pròpia i els avenços aconseguits van ser dilapidats, en especial després del Cop d’Estat de 23 de febrer de 1981. El vot dels diputats del PSC a favor de la LOAPA quan encara tenien grup parlamentari al Congrés dels Diputats, l’aprovació de la LOFCA i de tots els pressupostos espanyols dels governs de Felipe Gonzàlez que retallaven greument el finançament de Catalunya en són algunes mostres.

     Pasqual Maragall, quan va tornar de Roma, va intentar revertir la situació reclamant que els catalans havien d’estar a la «cabina de comandament» d’Espanya. Però ja era massa tard, els anys de majoria absoluta socialista havien consolidat un nou règim espanyol que ja havia traspassat el punt de no retorn que estableix la teoria de les catàstrofes pel que fa als drets nacionals de Catalunya. Fins i tot els antics partits antifranquistes havien interioritzat la concepció borbònica d’Espanya i havien fet seva la llegenda sobre la unitat immemorial de la nació espanyola. Els governs de Felipe Gonzàlez no van ser capaços, tant sols, de fer seva la memòria històrica més propera, la dels centenars de milers de republicans afusellats, empresonats, exiliats i represaliats per règim militar franquista.

     Al debat de l’Estatut de 1932 Manuel Azaña va esbossar un relat històric de la concepció republicana d’Espanya que feia remuntar a la lluita dels «comuneros» contra la monarquia absoluta i integrava el catalanisme en un combat comú per la llibertat. Un relat històric comú, redactat per totes les parts implicades, és imprescindible per a la convivència. Així ho van comprendre francesos i alemanys després de la II Guerra Mundial i var revisar de manera conjunta tots els llibres de text per evitar que els seus relats històrics mantinguessin els greuges seculars que havien portat a tantes guerres. A nivell espanyol el PSC, obligat a acceptar el model constitucional del PSOE, s’ha comportat com una federació més del socialisme espanyol sense confrontar mai les diferències sobre la història i el model d’Estat. La idea de Campalans de que «política vol dir pedagogia» a nivell estatal ha estat bandejada a canvi de càrrecs públics.

     Fa temps que calia haver abandonat tota esperança com indica la Divina Comèdia a l’entrada de l’infern. El president Maragall va ser traït pels seus propis companys de partit més identificats amb el PSOE. La distància entre les concepcions històriques entre la majoria del poble català i la majoria del poble espanyol s’ha aguditzat fins a crear un abisme insondable sobre el que és impossible construir un Estat comú. Intentar canviar el socialisme espanyol és una pèrdua de temps.

     La tasca del socialisme català refundat és incorporar els sectors socials sobre els que té ascendència a la mobilització del poble català per assolir la República catalana. Aquest pas avui és possible gràcies al avenços assolits en la construcció d’un sol poble al que va contribuir de manera decisiva la unitat socialista. Però ara l’horitzó d’esperança que el socialisme català ha d’oferir a les noves generacions és el de construir a Catalunya una societat comparable a les que han creat la socialdemocràcia als petits països del centre i el nord d’Europa, els que tenen una democràcia més transparent, una justícia social més intensa, una cultura més alta, un compromís més fort amb el respecte al medi ambient de tot el planeta.