Gent de la terra

Enric Fontanals

Encetava l’acte Enric Fontanals, coordinador de Gent de la Terra, amb la consigna que dóna nom a la darrera campanya impulsada conjuntament per Gent de la Terra, l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català i el CIEMEN: “un país lliure no té sentit si no és, alhora, un país millor”. I tot seguit explicava el perquè de celebrar “un altre acte per a convençuts”: “Es diu que hi ha vora un milió de persones que creuen en aquest país; s’han de posar a treballar, perquè la millor manera d’arribar a un indecís la té un decidit.”

Fontanals avisava finalment que cal no abaixar la guàrdia: “Ha estat l’individu com a subjecte el que ens ha portat al moment que estem vivint. És la gent la que ha canviat el rumb polític i el discurs polític d’aquest país. Les sigles canvien, però el subjecte polític és el mateix, el poble català i el conjunt dels seus individus.”

Enric Calpena

El periodista i professor de comunicació Enric Calpena va procedir a la posada en perspectiva de l’associacionisme, “fet consubstancial a l’espècie humana”, si bé va recordar que la relació entre associació i construcció nacional “és un concepte modern” que en el cas de Catalunya apareix a finals del segle XVII amb associacions com l’Acadèmia dels Desconfiats, que per primer cop van “més enllà de la defensa d’uns interessos gremials determinats” i s’associen per “reflexionar sobre la cultura del país”. Erigint-se en baluard de l’austracisme a Catalunya, l’Acadèmia dels Desconfiats comença a consolidar un model “molt difús” de catalanisme.

A poc a poc, i a mesura que ens apropem al segle XX, les associacions creen unes arrels tan fortes que fins i tot en situacions adverses –la Guerra de Successió, la Guerra del Francès o la Guerra Civil– tenen una continuïtat, perquè ja formen part del país, com passarà amb la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, l’Ateneu Barcelonès o més endavant amb el Barça.

A cavall entre el XIX i XX hi ha un esclat d’associacionisme, sigui obrer –ateneus–, carlí –círcols catòlics–, catalanista –Bases de Manresa– o cultural –Ateneu Barcelonès–, i arriba un punt on simplement “no existeixen associacions que no tinguin una idea particular de país.”

“Cap associació és innòcua en un país que està bullint”

El final del franquisme també és moment de gran ebullició per a l’associacionisme. Fins i tot els clubs esportius –deixant el Barça a banda– com el Laietà o el Granollers d’handbol a finals del franquisme comencen a adoptar –encara que de manera encoberta– un pensament que va més enllà de l’esport. És llavors que sorgeixen noves entitats amb uns plantejaments molt determinats com Òmnium Cultural, el Congrés de Cultura Catalana, o la Crida.

I això ens porta fins al moment actual, que amb els esdeveniments recents no han deixat cap associació indiferent, sigui a favor o en contra del procés. “La construcció nacional del nostre país i l’associacionisme van clarament de la mà, i no podem obviar una de l’altra”. I concloïa Calpena: “La culminació del procés d’autodeterminació amb l’Assemblea Nacional de Catalunya és un cas evident que aquests dos fenòmens van directament lligats”.

Salvador Cardús

El sociòleg i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Salvador Cardús, va començar la seva intervenció preguntant-se per què a Catalunya l’associacionisme té un paper tan central.

L’associacionisme com a anomalia

A Catalunya hi trobem “un gruix associatiu sobredimensionat”, molt més gran que a Espanya o a la resta d’Europa. Cardús considera que això es deu en bona part al fet que l’Estat “ha anat ignorant els interessos específics d’un país que necessitava el desenvolupament propi d’una societat industrial, obrera”. Al llarg del XIX es dóna la necessitat de buscar unes organitzacions que fessin aquesta funció de suplència.

“Aquesta anomalia ha acabat marcant un estil de país, que ha fet dels catalans poc amics de certes tuteles institucionals, i ha fragmentat moltíssim les nostres formes d’organització perquè no hi ha via un estat que unifiques els interessos particulars”.

Anys 80, associacionisme en crisi

Tanmateix, la recuperació de la democràcia va posar en risc aquesta tradició de l’associacionisme, en tenir lloc un “transvasament de vocacions” de les associacions als partits polítics, la qual cosa produí “una greu decapitació” de les organitzacions, que es quedaren en una situació de crisi.

Començà també una fase en què la política institucional tenia temptacions d’instrumentalització d’aquestes organitzacions, i aparegué una nova dependència mitjançant les subvencions. El període 1980-2000 fou el temps del “desconcert” del món associatiu, en el que assistírem un cert “endormiscament” de les entitats que duraria fins a principis del segle XXI.

Segle XXI, la revitalització

Aquella dinàmica que s’havia esmorteït arran de la transició es tornà a activar a partir de l’any 2000, com a conseqüència de l’esgotament d’un model autonòmic i a mesura que el món polític es mostrava incapaç de resoldre problemes a nivell cultural, juvenil o veïnal. Un fenomen que coincidí també amb l’esgotament del model de subsidiarietat: en acabar-se les subvencions, les organitzacions van ser obligades a “espavilar-se” i recuperar la seva independència.

La construcció nacional, inimaginable sense l’associacionisme

“L’actual procés polític seria totalment inimaginable sense el paper fonamental de la societat civil”. Cardús va explicar que al voltant d’aquesta renovada voluntat d’iniciativa política va créixer, d’ençà del procés estatutari el 2003, però molt especialment arran de les consultes del 2009, una vitalitat associativa i social extraordinària. “En divuit mesos es van celebrar arreu del principat més de 4.000 actes públics, una brutalitat”.

A més d’activar les entitats ja existents, el moment polític ha afavorit la creació de noves organitzacions independentistes, i també noves formes d’acció, com exemplificava el famós lipdub per la independència.

Abans d’acabar, Salvador Cardús va esmentar els “punts claus” per a la culminació del procés: “mantenir la nova cultura col·laborativa entre entitats i moviments; reforçar la independència financera de les organitzacions; acomodar-nos a les noves xarxes i canals de comunicació; i preservar la cultura propositiva, esperançada i plena d’il·lusió”. “L’èxit del procés és en mans de les associacions: l’11 de setembre ens hi juguem el tipus, però també el 8, el 9 i el 10 de novembre.”

Antoni Carné

Finalment, Antoni Carné, el president de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, va abordar la qüestió de com poden les entitats contribuir en el debat a favor del dret a decidir. “Ens trobem amb un fet curiós: les juntes de les entitats es plantegen quina actitud prendre, cap a on decantar-se. Hi ha una necessitat dels col·lectius per estar presents.” Davant d’això, quina ha de ser la funció de les entitats? “Convertir un soci en un subjecte polític, i convertir l’associació en una corretja de transmissió del sentir plural de l’entitat.”

Carné va protagonitzar la part més propositiva de l’acte, oferint l’Ens com una central de serveis per a totes aquestes entitats que es troben en un procés d’autoanàlisi per decidir cap on han d’anar. L’Ens treballa a partir de dos vectors de treball: la temàtica i la metodologia.

D’una banda, cada entitat està condicionada pel seu entorn, geogràfic, social, o per interessos del seu col·lectiu. Per tant, la temàtica que escollirà per participar del debat és aquella que s’adigui més al seu col·lectiu, i l’Ens pot assistir en la tria d’aquests temes.

D’altra banda, pel que fa a metodologies de treball, Carné va explicar que “les més profitoses són aquelles accions participatives amb grups de treball al voltant d’una temàtica per analitzar problemàtiques, accions, propostes”. Una manera d’involucrar activament tots els assistents, de manera que “la persona que participa en una activitat es converteix en protagonista, capaç d’irradiar experiència i il·lusió en d’altres persones”.

Es tracta d’oferir temes, metodologies i persones adequades per parlar de cada tema. Aconseguir que les entitats estiguin al servei del país i assolir d’una manera més real allò que entre tots plegats volem”, va concloure Carné.

Arnau Flórez Canals

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!