Hugo Mas

La temptació de posar el nom d’Ovidi Montllor damunt la taula només començar a parlar d’Hugo Mas és del tot irresistible —i, com deia Oscar Wilde, puc resistir qualsevol cosa menys la temptació.
Tots els indicis semblen forçar la mateixa conclusió: és d’Alcoi; té una veu fosca i profunda; recita i canta poesia amb una dicció pulcra, mal·leable, que cerca solucions inesperades per fer-nos partícips dels amagatalls expressius del text —el “Daltabaix d’una sextina” l’hauria signat sense dubtar-ho el mateix Ovidi!—; fa una versió d’”Al meu poble, Alcoi” —podeu veure-la ací— que canta com si l’haguera escrita ell mateix; i, per acabar-ho d’adobar, embolcalla el seu primer disc amb un capsa de cartró industrial que recorda necessàriament la carpeta dissenyada per Antoni Miró per al disc A Alcoi.
Satisfeta la temptació, però, i tot i que l’ombra d’Ovidi és més que allargada, haurem de matisar d’immediat que no és suficient per cobrir l’enorme cos musical amb què se’ns presenta Hugo Mas, cantautor amb massa arestes i plecs per simplificar-lo amb un injust eponimat.

(continua)

Hugo Mas se situa al bell mig de les convencions tradicionals del gènere per qüestionar-les subtilment, sense estridències però també sense escrúpols de cap mena, ben acompanyat d’una banda que li proporciona un matalap lleuger i fresc —piano, guitarra, percussions— sobre el qual recolzar la seua veu esplèndida, versàtil en l’execució, tremendament càlida i confidencial en el timbre.
Musica poemes amb una molt brillant intuïció estètica —ací és obligatori repetir la menció al “Daltabaix d’una sextina”, sensacional poema d’Ester Xargay que interpreta amb una agilitat i un punt de murrieria que ens remet a la part més trapella de Paolo Conte—, tot introduint elements de tibantor i fractura, amb un cert gust, compartit amb els músics que l’acompanyen, pels arranjaments juganers i matisats.
No ho posa, però, gens fàcil per l’oient passiu: demana atenció i exigeix una connivència que després es veurà compensada amb escreix. Així, cal parar un acurat esment als textos —a més de Xargay, hi ha també Manel Rodríguez Castelló, Josep Ribera, Miquel Martí i Pol…—, i especialment, als que signa el propi Mas. Poques vegades l’alçada lírica de l’autor és comparable a la dels poetes que convoca: ací, o ens condiciona alguna estranya predisposició anímica, o gosaríem dir que no és només comparable sinó que, per instants, els supera netament en hàlit poètic i fondària expressiva.
Els seus versos es desboquen a lloms d’un erotisme abrandat que exorcitza els neguits de la carn i el desig mitjançant intensos exercicis de reconstrucció poètica de la realitat: la seua és, doncs, una poesia instrumental que no cerca la secreció estètica diletant sinó un autoreconeixement urgent i peremptori. L’espectacle de deconstrucció sexual de “Novella”, la desolada serenor que recorre “Quarta paret” o l’amarga escatologia amb què es guarneix el desamor d’”Hepàtica (i ventral)”, denuncien una veu insòlita i vigorosa a la qual potser, en futurs treballs, caldria concedir-li el protagonisme que les seues qualitats semblen reclamar.
En tot cas, aquesta estrena el situa en un territori artístic actualment bastant despoblat: és més urbà i menys lisèrgic que Roger Mas, més salvatge que Miquel Pujadó o més transgressor que Francesc Moisés, cantautors, tots ells, amb els quals, per una raó o altra, el podríem emparentar.
Té molt de camp per córrer i s’hi endinsa a la carrera. A nosaltres, atesa la singular qualitat d’aquestes primeres passes, no ens resta altre que seguir-lo ben a prop.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*