PEDRES, MARS, OCEANS

El diari italià L’Unità, fundat per Antonio Gramsci, ha plegat. Cada vegada que un mitjà de comunicació en paper plega veles m’entra una pena profunda, però en canvi estic escrivint aquest lament fúnebre en un bloc allotjat en el diari digital més important dels Països Catalans.  El diari italià no aconseguia vendre més de 20.000 exemplars diaris, una xifra molt baixa si tenim en compte que és un diari marcadament adscrit a una tendència política, l’esquerra.

Gramsci va seguir, en el moment de la seva fundació, l’exemple de Jean Jaurès, el militant socialista i pacifista assassinat el 31 de juliol de 1914 per un militant de l’Action Française, Raoul Villain, per la seva oposició al que després hem conegut com a La Gran Guerra. Jaurès va fundar L’Humanité el 1904, i podem concloure que el diari, perfectament arrelat a un ideari d’esquerres molt marcat, ha conegut també temps millors. Poc més de 43.000 persones el compren diàriament.

Catalunya, abans de la Guerra Civil, també va viure un esclat de premsa lligada a les diferents formacions polítiques, i d’aquí sorgiren algunes de les millors plomes: és la generació dels Josep Pla, Carles Sentís, Eugenni Xammar, Planes, Gaziel i companyia (amb el pas del temps alguns flirtejaren amb el franquisme i d’altres sobreviviren com varen poder, però ja llavors eren tipus excel·lents). I si bé és cert que l’olor de paper i de tinta que tant sovint ha impregnat la meva vida són insubstituïbles, és cert que a internet hi ha moltes publicacions lligades d’una manera o d’una altra a determinades tendències polítiques, a banda de la premsa generalista, que no ha trobat la seva manera de fer conviure les dues plataformes.

Però anem al que ens interessa: poden els militants d’esquerres deixar caure d’aquesta manera els símbols? Poden els militants de l’esquerra deixar caure mitjans de comunicació com L’Unità? Sembla ser que sí, tot i que em sembla un error de primer ordre, perquè precisament aquests mitjans de comunicació es crearen com a vincle de comunicació de les idees, com a expressió del necessari debat, de la imprescindible formació del militant i de la necessitat de créixer també intel·lectualment. I això és preocupant: quants de militants de les esquerres llegeixen els diaris habitualment? Quant de temps inverteixen en la seva formació i en l’anàlisi de l’actualitat? I en el coneixement de la història i de la política? Segurament molts han optat per fer-ho a través d’altres mètodes, com l’oferta habitual d’internet, però sempre em fa pena veure que un diari en paper -i més si és una capçalera històrica i vinculada al progressisme- cau.

PS: L’assassí de Jean Jaurès, Raoul Villain (a sota a la imatge) va ser absolt el 1919 de tots els càrrecs. Després d’una vida ben atzarosa el 1932 va anar a raure a Eivissa, ben a prop de Santa Eulàlia, on fou conegut com “El boig del port”. Allà, el 1936 va ser executat per un grup anarquista en el context de la Guerra Civil. No coneixien qui era.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!