A les darreres eleccions vaig votar de nou la CUP perquè, encara que pogués semblar paradoxal, el grup antisistema resultava la millor garantia de compliment de la restitució efectiva dels líders empresonats i a l’exili promesa per Convergència i Esquerra. Tristament —en allò que ha estat una decepció més, i ja no em ve d’una, de la meva dissortada existència política— els cupaires no només van empassar-se l’enèsim incompliment programàtic de la majoria independentista, sinó que van caure en el xantatge emocional d’investir un govern efectiu per evitar les conseqüències del 155 i blablabà. De l’efectivitat d’aquest Govern suposo que ja no cal ni parlar-ne, car aquí l’important és recalcar que, cedint a l’imperatiu de la por, la CUP també va abandonar qualsevol pretensió de continuar essent una selecta minoria de pressió contestatària a la parsimònia catalanista.

Després de les agressions dels Mossos als antifeixistes de Girona, i com ja ha passat en nombroses vegades semblants en què el Govern es dedica a maltractar la pròpia ciutadania com si la memòria de l’1-O fos cosa del paleolític, la majoria de cupaires inundava el meu timeline exigint la dimissió del conseller Buch. Ahir mateix, tot just després de la flamant presentació del Consell per la República a Brussel·les, Carles Riera despertava de la seva migdiada contínua per considerar fallida la “lògica simbòlica” i blasmar un nou artefacte propagandístic que no té com a fita “la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol” i que no disposa de “mecanismes de control democràtic i popular”. I jo em pregunto: i què us esperàveu, estimats cupaires? Que no coneixeu els convergents? De debò us sorprèn que Miquel Buch sigui com un Felip Puig, però en versió incompetent?

Quan la CUP va ajudar a investir Quim Torra sabia tot això, però els seus diputats van preferir doblegar-se al processisme sense cap mena de decència i, el que és molt pitjor, van maldar per sobreviure fent de princeses indignades contra una realitat que ells mateixos havien ajudat a esculpir. Aquests dies hem pogut veure com el Govern titllava de violentes les manifestacions que ni l’administració ni l’ANC havien pogut controlar. No és estrany: ja dúiem massa anys de manifes pautades al mil·límetre i performances de fotografia per enlluernar el món (ecs). Amb aquest panorama, la CUP acabarà fent d’oposició al carrer, amb un mínim impacte polític, quan n’hauria pogut tenir un d’immens si hagués posat de manifest la farsa de la restitució i hagués reclamat fins al final la presidència de Puigdemont al preu de repetir eleccions fins que se’n respectessin els resultats.

La CUP pagarà car haver entrat en aquest procés de degeneració. Nosaltres, també. Perquè ara per ara, a l’espera de les Primàries, només ens representa una papereta en blanc.