Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

25 de setembre de 2018
0 comentaris

Mallorca, el paradís perdut

Mallorca, el paradís perdut

Josep-Lluís Pons i Gallarza, Joan Alcover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Pere Orlandis, Cèlia Viñas, Marià Villangómez, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Antoni Vidal Ferrando, Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Vicent Andrés Estellés, Rafel Ginard i Bauçà, Miquel Forteza Pinya, Àngel Ruiz i Pablo, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Costa i Llobera…

Cada estiu, en anar a Alcúdia o Formentor, em tornen sempre a la memòria els versos immortals d’Homer, Miquel Costa i Llobera, Blai Bonet, Miquel Dolç o Marià Villangómez…
Costa, a Horacianes, en el poema titulat precisament “Mediterrània”, s’havia deixat emportar per la força tel·lúrica d’aquesta mar tan nostra, el Mare nostrum dels romans.
Els homes i dones del present… ¿sabem el que estam perdent, el que anam deixant endarrere cada dia, perseguint aquest fals miratge de la destrucció quotidiana? Ben segur que sense els nostres poetes ningú no recordaria temps a venir com va ser la Mallorca que ens alletà. Silenciosa companyia inestimable dels poemes de Josep-Lluís Pons i Gallarza, Joan Alcover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Pere Orlandis, Cèlia Viñas, Marià Villangómez, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Antoni Vidal Ferrando, Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Vicent Andrés Estellés, Rafel Ginard i Bauçà, Miquel Forteza Pinya, Àngel Ruiz i Pablo, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Costa i Llobera… Talment fer arqueologia sentimental o mirar documentals que mai no es filmaren, llegir vora la mar d’argent del Comú “El Pi de Formentor”, “Cala Gentil”, “Costa Brava de Mallorca”… Costa i el seu etern enamorament d’aquestes terres poblades pels ignots fantasmes bastits per la seva esvelta imaginació poètica. Costa i també, evidentment, “La Serra” de Joan Alcover”; i “Les Coves Verges” de Gabriel Alomar, juntament amb “L’ermita sobre el mar” de Miquel Ferrà i “El Torrent del Freu” de Llorenç Riber… Mallorca i els poetes. Bartomeu Rosselló-Pòrcel cantant una terra, “A Mallorca, durant la guerra civil”, que ja no tornaria a veure…
Ara és el moment d’estimar tot el que encara ens pertany i no ha desaparegut engolit per la inclemència dels dies, per la invasió furient que extermina les nostres arrels. Ens cal bastir l’ampli espai de la llibertat futura, el cercle de pedra, els talaiots altius que ens permetin servar la llum que davalla del cel per a bastir de lluminositats les nostres cales i badies. Temporal de núvols i d’ones. Des de la platja, en Es Comú, davant s’Albufera, imaginar aquell “empori de Roma i Grècia” cantat per Guillem Colom en el poema “Oda a Pollentia”.
Com l’arqueòleg que descobreix monedes antigues d’elevat valor, rares polseres d’altre temps, anells, collars, arracades d’or que feren somriure per un dia llavis ja esdevenguts pols, així la poesia ha servat la llengua pàtria, les ones que portaren la llum, la parla que cantà Marià Aguiló.
El meu estiu poètic em permet albirar una Mallorca que s’estén al llarg del temps, actual i històrica, amarada pels colors que Blai Bonet descriu en el poema “Mar en calma”. Una mar verda “allargada dins el llit de blau color, color lila”. Una mar sempre vestida de sol i rames de pi que la miren. Com no imaginar, a la ribera d’aquestes platges nostres escumoses, les naus de Cartago o Roma, penetrant, silents i decidides a la badia de Pollença, desembarcant comerciants i soldats just davant s’Albufereta o s’Albufera d’Alcúdia. La Ilíada descriu extensament com era i és aquest Mare nostrum que, des de les èpoques més remotes de la nostra història colpeja les naus que s’apropen a la nostra illa. Escoltem Homer: “Com l’ona impetuosa alçada pel vent cau des de dalt sobre la nau lleugera, omplint-la d’escuma, mentre la bufada terrible de l’huracà brama en les veles i els mariners tremolen perquè es troben molt a prop de la mort”. O es troben prop de la vida, podríem afegir nosaltres, ja que les cales, la immensitat de l’arena que espera l’arribada dels oficials d’Hanníbal o de les tropes que comanda Quint Cecili Metel, són també bres de salvació, esglaó per a guaitar la bellesa que omplirà els ulls dels navegants que s’han atrevit a desafiar el vent i les tempestes. Estrabó ja parlava de la fertilitat de la nostra terra; Polibi, Frontí, Livi i Diodor de Sícul ens informen del valor dels foners balears que lluiten al costat de Cartago contra Roma. Florus, un historiador romà que parla de la conquesta feta per Cecili Metel, ens informa d’uns homes que, sense cap mena de por, en veure la flota de guerra, surten de cales i amagatalls i, armats solament amb fones, s’atreveixen a sortir a l’encontre de les naus romanes que ja han conquerit quasi tot el món conegut aleshores.
“Havent vist, però, la flota romana que venia des d’alta mar, pensant que es tractava d’una presa, s’atreviren, fins i tot, a atacar-la i, en un primer atac, cobriren la flota amb un enorme nigul de pedres i macs…”.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!