Tenint en compte l’extensió del nostre litoral i que el nostre Exèrcit hauria de ser eminentment defensiu, la Defensa de la sobirania marítima no necessitarà de grans vaixells, tipus cuirassats o creuers (no diguem ja porta-helicòpters o porta-avions). Com a molt necessitaríem algun destructor i sobretot fragates ben equipades, lleugeres i ràpides; i corbetes, així com alguns submarins (màxim 3, i no excessivament grans) en els quals primi sobretot la velocitat més que la potència d’armament i algun draga-mines.

La nostra Defensa marítima hauria de cobrir necessàriament els factors de risc actuals i possiblement a mig termini que han d’incloure la possibilitat d’intercepció de naus sospitoses (ja sigui de transport d’armes com agressions directes), el desviament de naus que incompleixin les normes internacionals (transport il·legal, pavellons de conveniència sospitosos, perill de vessaments tòxics) així, i possiblement el més important, la obligació de respectar la nostra sobirania marítima que ens pertoca segons el dret marítim internacional davant de violacions de naus de països veïns (Espanya o França) o de qualsevol potència (sobretot la navegació de submarins francesos, americans o russos). Com es pot veure, aquesta no pot ser una qüestió menor de la nostra Defensa, sobretot davant de països més poderosos, massa acostumats a navegar sense permís per allà on els hi sembla, segons els seus suposats “interessos”.

Això pel que fa a la vigilància de la navegació. Altra qüestió és la vigilància d’instal·lacions fixes, estratègiques i sensibles del nostre litoral. L’aeroport del Prat, les centrals nuclears de Vandellòs, la tèrmica de Cubelles, el complexe petroquímic de Tarragona, els ports de Barcelona i Tarragona, les plataformes petrolieres i dessalinitzadores, així com depuradores, són alguns d’aquests punts sensibles. Però també és important i estratègic el sistema de canonades pel transport energètic (gas, electricitat i petroli) així com els cables submarins de telecomunicacions.

Per tota aquesta Defensa naval necessitarem almenys dos centres militars d’atracament petits (un a les costes gironines i un altre a Tarragona, per exemple a Sant Carles), sobretot per les fragates, amb els seus sistemes de radars corresponents (que també poden estar combinats amb els de la Defensa aèria) i una base suficientment gran i de no fàcil accés, on es centralitzin les naus més grans i els submarins. En aquest sentit, les costes del Garraf compleixen tots els requisits per aquesta possible ubicació, i més tenint en compte que els terrenys militars són una protecció immillorable per a un Parc Natural com el que actualment existeix.

I tot això, tindria com a objectiu immediat preservar amb les màximes garanties la navegació comercial i marítima a les nostres aigües territorials. De no existir aquesta Defensa, no seria exagerat pensar que la violació del nostre espai marítim i la obstaculització de la nostra navegació comercial per part d’Espanya no seria cap quimera, sobretot pensant que sempre ha considerat el nostre litoral com una propietat seva que pot explotar i fer servir impunement, segons els interessos econòmics de la oligarquia de certes grans empreses (pensem amb les prospeccions petrolíferes o el cas Castor).

El segon gran objectiu per tenir una Defensa naval efectiva és sobretot possibilitar, amb les millors condicions, la negociació davant de les instàncies internacionals, ja sigui pels convenis i legislació marítima, ratificació i negociació dels tractats, com també la negociació i necessària cooperació davant d’organismes militars (OTAN, UE, Europol, etc).

No podem ni hauríem de renunciar a la nostra Defensa naval. No podem refiar-nos ni encarregar-ho a d’altres, perquè en cas de cedir-ho a l’OTAN i la UE, aquesta defensa podria ser encomanada als estats veïns més poderosos (França o Espanya), la qual cosa hipotecaria la nostra sobirania per sempre més, així com les possibilitats de desenvolupament del transport marítim que convingui més als nostres interessos. Una altra raó poderosa per tenir-la seria que, davant la possibilitat de possibles agressions provinents de països africans, sobretot de territoris sota control d’Estat Islàmic, ens convindria signar aliances o acords amb organismes o països que poguessin tenir la potència suficient per fer front a aquest suposat perill. L’OTAN, o en el seu defecte la Gran Bretanya (per l’enclavament de Gibraltar) o França (per la base de Toló) són els que ens podrien donar més garanties. En aquest sentit, la contrapartida per ells seria clarament la de protegir millor els seus propis interessos pel que fa a la navegació marítima.