Literatura catalana moderna - Illes

Escriptors catalans i marginació literària

Per Miquel López Crespí, escriptor

Facem una mica d’història. Vejam com, quan i per quins motius s’anaren aguditzant els problemes de determinats intellectuals progressistes catalans, d’aquells que eren considerats “perillosos”, culturalment i políticament pels eterns xucladors de les mamelles del poder (xucladors de diners en substancioses subvencions, llocs de comandament cultural institucional o “fama” mitjançant el control de determinats espais en ràdio, premsa i televisió). Recordem que, durant uns anys, després de l’embranzida antisistema de la transició (augment del protagonisme de la classe obrera i dels sectors populars, lluita anticapitalista, recuperació de la memòria collectiva del nostre poble, “sortida a la llum” de l’obra i l’exemple d’escriptors com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Raimon, Ovidi Montllor, Víctor Alba, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Isabel-Clara Simó…) els pactes i les traïdes de la transició portaren una greu desmobilització entre el poble i sectors d’avantguarda cultural i política. En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'”esquerra” amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquesta desactivació de la càrrega de lluita anticapitalista del poble, l’anihilament de qualsevol possibilitat d’arrelament d’aquella cultura nacional-popular que es concretava en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana i en la vida i obra dels intellectuals abans esmentats i tants d’altres. De la “tasca” de control político-cultural s’encarregaren principalment el PCE i el PSOE (sobretot per a desactivar la càrrega antisistema de la classe obrera i sectors populars), CiU, al Principat, etc; mitjançant tota una colla d’intellectuals servils criminalitzaven les concepcions nacionalistes conseqüents i de necessari compromís de l’intellectuals amb la lluita del seu poble. Es necessitaria un llibre de més del mil pàgines per a descriure les dificultats per publicar, per collaborar en la premsa diària, que tengueren homes com Manuel de Pedrolo, Joan Fuster o Gonçal Castelló. És una història vergonyosa que encara s’ha d’escriure. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d’aconseguir la desmobilització total i absoluta de les avantguardes culturals i polítiques catalanes. L’esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. “Intellectuals” de baixa categoria, servils sense escrúpols, s’encarregaven -i s’encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar qui no feia professió expressa de noucentisme. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l’anarquisme, l’independentisme… o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d’Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis… i mil tipus d’accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d’alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d’aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d’estudiants de totes les nacions oprimides de l’estat eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d’actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de “comunicació”) a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma “superior” d’existència, en el “descompromís”. Arribava l’època del pelotazo (més que res en temps del PSOE, del redescobriment de “la España eterna” per part dels “socialistes” de mentida que ens acabaven d’entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l’OTAN).

El domini cultural i polític dels neonoucentistes s’aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia). La fi del socialisme degenerat a l’URSS i altres estats dits “socialistes” (aquells on regnava el brutal poder de la “burgesia” roja i el més bestial capitalisme d’estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s’aferraven amb ungles i dents els elitistes. Ens apropàvem als temps actuals, a l’època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l’imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la “globalització”). Les preocupacions socials i collectives que podien expressar alguns intellectuals del tipus Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Carles Castellanos o Josep Guia, eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d’oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d’història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d’una vegada, com a actius “agents de la dreta”, illuminats que no tocaven amb els peus a terra. Qui signa aquest article ha patit sovint aquesta intencionada criminalització per part dels defensors (de totes les tendències!) del sistema! El control de moltes editorials per part dels neonoucentistes blocava la possibilitat de publicar amb certa normalitat. Només l’existència d’alguns premis “no controlats” per aquesta ferotge fauna antipopular permetia a l’autor idependent donar-se a conèixer. Però malgrat aquesta possibilitat, el ferreny control d’aquests sectors culturals dogmàtics i sectaris damunt els suplements de cultura o espais radiofònics i televisius, barrava novament el pas a l’autor que, de forma miraculosa, havia pogut rompre el cercle dels “exquisits”.
Nosaltres també ens hem vist, juntament amb molts d’altres companys de lluita política i cultural, immersos dins totes questes campanyes per menystenir la nostra obra, per provar d’esborrar-nos del mapa cultural.
Però la història del silenci i les marginacions a les quals han estat sotmesos els nostres escriptors més compromesos ja ve de lluny i, en el seu moment, ha estat tractat per alguns investigadors de la nostra història literària i política. Record ara mateix alguns llibres imprescindibles dins d’aquesta línia. Per exemple, Quatre escriptors marginats: Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest Vendrell i Cristòfor de Domènech, d’Enric Jardí, que edità Curial l’any 1985. L’any 1967, Ariel havia editat un autèntic clàssic en l’aproximació a la problemàtica que comentam. Em referesc a Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons, d’Àngel Carmona. Més recentment, Edicions 62, en la collecció “llibres a l’Abast” editava La presència ignorada: la cultura comunista a Catalunya (1840-1931), de Ricard Vinyes.
El llistat es podria ampliar encara amb els estudis de Patrícia Gabancho Cultura rima amb confitura: bases per a un debat sobre la literatura catalana (Barcelona, Edicions 62, 1980) i Arts i lletres: la dimissió creativa dels joves, Catalunya 1973-1983 (en el volum monogràfic publicat L’Avenç el 1984, pàgs. 213-217); amb el pròleg de Ramon Salvo a Llibre del fred de Jordi Pope (Barcelona, Ramon Salvo, 1996); amb Una generació sense novella?: La novella catalana entre 1900 i 1925, d’Alan Yates (Barcelona, Edicions 62, 1975); i amb Fragments de memòria de Joaquim Molas (Lleida, Pagès Editors, 1997). Tots aquests utilíssims materials han estat emprats a fons en el pròleg de Ferran Lupescu a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.
Enric Jardí, en Quatre escriptors marginats assenyala l’origen de tota aquesta problemàtica quan analitza alguns dels autors marginats del món oficial entre les acaballes del segle XIX i els dos primers decennis de l’actual. La marginació va venir motivada perquè exposaren una ideologia avançada i progressista, la qual, en termes generals, podia considerar-se d’esquerra catalanista. La neutralització política i cultural a la qual foren sotmesos s’esdevingué a conseqüència d’haver manifestat idees de defensa de la democràcia, el republicanisme militant o l’indeferentisme religiós. Com diu Enric Jardí, en aquesta batalla cultural entre els intellectuals del catalanisme de dreta i l’esquerra “triomfaren”, per entendre’ns “o almenys són més coneguts, els de la línia conservadora o ‘dretana'”. I matisa, molt encertadament: “Aquest desconcert, aquella impressió d’incomoditat que produïa l’obra dels autors que vull considerar, l’actuació, en certs aspectes incorrecta socialment, en alguns d’ells, va traduir-se en l’aïllament -voluntari o imposat- de llurs existències pel que fa al tracte humà, i en una infravaloració de les obres respectives”. “Infravaloració”, “marginació” de les obres i autors “conflictius” a parer dels intellectuals orgànics de la dreta. Pensau en el cas de Joan Puig i Ferreter, en els anys vint i en la generació de novellistes que, procedents de l’esquerra i el modernisme, foren silenciats i atacats de forma forassenyada pels poetes noucentistes entestats, miops, a menystenir la novellística catalana d’aquell temps. Només aquell qui sabé resistir la forta envestida d’aquests sectors pogué superar l’enverinat atac ( com és el cas del mateix Puig i Ferreter). De la guerra entre modernistes i noucentistes, entre l’esquerra popular i els intellectuals orgànics de la dreta política catalana, en parla Ferran Lupescu en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític. Diu el poeta i brillant investigador de l’Hospitalet de Llobregat: “Com ja apunta Salvo, aquest pseudonoucentisme imitava l’original no tan sols en la forma externa, sinó també en els mètodes monopolístics que Alan Yates ens descriu magistralment en referència a la ‘jubilació’ anticipada (i forçosa) de què feren objecte els modernistes, i, més en particular, els seus novellistes (1906-1925)”. En citació d’Alan Yates adduïda per Lupescu: “La mentalitat noucentista no reconeix discrepàncies ni neutralitats: només hi ha amics i enemics declarats, i a la guerra com a la guerra. Al nivell teòric aquesta perspectiva militant redueix cada qüestió a una antinòmia -la Ciutat contra el caos, el Nou-cents contra el vuit-cents, la Poesia contra la novella, ‘la jovenesa escollida’ contra ‘els nostres besavis’. [Per bé que, com subratlla Yates, la darrera promoció modernista pertanyia exactament a la mateixa generació que els fundadors del noucentisme] La teoria havia de tenir una aplicació social, sobretot vista les dimensions microcòsmiques del món literari i cultural de Barcelona. Esdevé una pugna entre els elegits i els despistats, els intellectuals vencedors (que es qualifiquen de joves) i els intellectuals vençuts (que són qualificats de vells). La iniciativa surt constantment dels noucentistes: la tàctica és d’ells. Així llur rebuig de la novella pren sovint la forma d’una hostilitat directa i personal contra els novellistes que volen isolar. Llur exclusivisme literari no solament estronca un corrent d’activitat, sinó que també fereix les personalitats que s’hi associen. L’agressivitat es manifesta de dues maneres. Hi ha a vegades el xoc directe, l’insult públic, la morrada. Més sovint, però, s’expressa a través del menyspreu o l’omissió, i en el favoritisme exercit des d’una situació de monopoli dels òrgans culturals. Dirigida contra l’escriptor, aquesta és la forma d’antagonisme més insidiosa i destructiva, ja que, sense permetre-li replicar ni polemitzar, li nega reconeixement tant de la seva obra com del seu valor individual'”.
De la lluita dels sectors dretans contra l’esquerra cultural i nacional-polular catalanes ja en parlava Joaquim Molas en Un segle de Catalunya quan afirmava: “Així, doncs, hi ha dos grups: els escriptors més o menys acadèmics o erudits -professors universitaris, arxivers, etc.-, tots ells petits burgesos o propietaris rurals, que duen una vida lineal i pacífica, conservadora i projectada sobre el passat; i els que viuen pròpiament de la literatura i de la política, en general d’extracció humil, la vida dels quals és accidentada, no sols econòmicament, sinó també políticament. Els primers són reaccionaris, religiosos, amesurats i pacifistes -Milà, Rubió, Bofarull, Aguiló, etc.-; els segons són revolucionaris i més o menys escèptics, oscillen entre el càrrec polític i la presó o l’exili -Robreño, Terrades, Clavé, Robert, etc.-. Els primers escriuen per a la minoria, defensen un llenguatge més o menys arcaic i compleixen els ideals de la petita burgesia -altar i corona-; els segons escriuen per al poble, defensen el català viu i vulgar, busquen una transformació total de les estructures del país”.

Bona part de l’herència cultural elitista, antipopular i antiesquerrana s’encarnà en el feixisme i la dictadura brutal de burgesia que sorgeix després de la derrota de la República i de les posicions revolucionàries que hi hagué en temps de la guerra. El feixisme, enemic acarnissat del nostre redreçament nacional i de l’esquerra, a part d’afusellar i exiliar centenars d’intellectuals orgànics del poble (mestres republicans, sindicalistes, escriptors, militars d’esquerra, quadres revolucionaris…) ens barrà el pas al coneixement dels creadors més importants de la cultura catalana. Durant quatre dècades provà -ben cert que inútilment- d’esborrar les senyes d’identitat dels Països Catalans. Els ideòlegs i policies al servei de la dictadura volien anihilar completament el record de qualsevol signe progressista, nacionalista, d’esquerres que hi hagués dins del nostre àmbit nacional. No en parlem, com ja hem dit una mica més amunt, de la liquidació física de bona part de les avantguardes populars (anarquistes, socialistes, comunistes de totes les tendències) que foren brutalment exterminades pels epígons del nazifeixisme. Estaven prohibits Lorca i Rafael Alberti, Gabriel Alomar i Andreu Nin, Neruda, i Blas de Otero, Antonio Machado i Miguel Hernández, Pompeu Fabra i Mercè Rodoreda, Salvador Espriu i Gonçal Castelló. Era impossible conèixer bona part dels nostres literats! Talment com ara, quan el comissariat neonoucentista barra el pas a les informacions sobre les obres de determinats escriptors o, dominats pel cinisme i la mala de, ordeixen campanyes d'”extermini” cultural tal eficaces com el tret en la nuca dels feixistes.
No és cap exageració. Reflexionem una mica en el que ha significat i significa encara, per a la creació d’una cultura nacional progressista, el silenci decretat sobre la vida i l’obra dels escriptors d’esquerra. Els problemes patits durant prop de seixanta anys per Gonçal Castelló, per posar un exemple paradigmàtics, n’és una prova evident i irrefutable. Però també podríem parlar d’Enric Valor, Pere Calders, Puig i Ferreter… La reacció i els neonoucentistes proven de barrar el pas a tots els que no combreguen amb el seu ideari estètic i/o polític. Es controlen els premis que es consideren “importants”, es menysté aquells que no són controlats per aquests comissaris o, cas encara pitjor, es blasma contínuament contra l'”excessiva proliferació de guardons literaris” (sempre en la línia de controlar els “nous valors” que puguin anar sorgint). La manipulació sectària damunt la nostra literatura no s’exerceix solament mitjançant el control dels premis considerats “importants” pel comissariat: aquells que es consideren que “consagren” l’autor són donats, o almanco són aparaulats, anys abans de la seva concessió oficial. El control tambe es fa extensiu als suplements de cultura del diaris de màxima circulació, on, com tots sabem, cada camarilla, cada grupet reaccionari o màfia editorial i/o institucional s’encarrega d’enlairar els seus silenciant o atacant aquells que no són de la seva corda.
Igualment el control de determinades revistes culturals, d’espais de ràdio i televisió s’ajunta amb la vigilància sobre el que publiquen les editorials de més “prestigi”. Gonçal Castelló (i tants i tants d’escriptors) em va explicar en el seu moment les peregrinacions d’editorial en editorial per aconseguir publicar una obra. Ara mateix en Carles Castellanos hi insisteix en les seves memòries. En aquesta batalla tot eren -i són!- problemes per a determinats creadors mestres, fins a l’extrem que, per als que no combreguen amb determinades concepcions de la política dretana i concepcions culturals neonoucentistes, les dificultats esdevenen insalvables.
Però el blocatge contra els autors considerats “disolvents” no solament es concreta en la lluita per controlar els premis literaris, l’edició dels llibres. Aquest solament és un dels aspectes del control de la nostra cultura. Alguns escriptors reaccionaris, al servei de partits de dreta o molt conservadors, han esdevingut igualment el màxims consellers de les nostres institucions culturals, quan no són ells mateixos els encarregats de la “vigilància” d’edicions i promocions institucionals. Ara ja no som en temps de la dictadura. En el sistema reformat amb la transició i mitjançant la “España plural de las autonomías”, que diria Pasqual Maragall, les comunitats autonòmes disposen de determinats pressupostos culturals per a promocionar la cultura. Aleshores s’esdevé que, mitjançant el control i “assessorament” de determinats elements retardataris, els diners se’n van sempre envers una direcció político-cultural i no envers una de diferent. Milers de milions es gasten a finançar determinades obres de teatre i musicals, en edicions de llibres i traduccions, en viatges a l’estranger promocionant uns i altres… Tothom que segueixi amb una mica d’atenció el paorós panorama cultural que ens encercla podrà constatar com sempre són els quatre mateixos els que són traduïts a l’alemany, al rus o a l’anglès; els mateixos que, amb hotel i viatge pagat per les institucions són a Londres, Berlín o Bucarest parlant de la seva obra. Mentrestant Gabriel Alomar és un dels grans oblidats i es menysté i deslegitima el mestratge de Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Gonçal Castelló o Salvador Espriu. Tampoc no es hauria d’estranyar gaire, ja que la nova època “democràtica” ha coincidit amb l’enlairament a les més altes alçades de la nostra cultura de dos botiflers declarats, de dos destacats agents de la dictadura franquista com foren Llorenç Villalonga i Josep Pla. No en parlem de les provatures de reivindicar el paper d’un Joan Estelrich i altres intellectuals semblants.
El control neonoucentista sobre revistes i suplements culturals dels diaris de més difusió també fa malbé la consolidació d’una literatura nacional-popular i l’avenç de les idees progressistes dins de la societat catalana. Imaginau el canvi cultural que s’hauria pogut esdevenir si, en lloc d’enlairar els botiflers abans esmentats, s’hagués fet el mateix amb l’obra de Joan Fuster, Gabriel Alomar, Manuel de Pedrolo, Gonçal Castelló o Motserrat Roig, per citar solament uns noms prou coneguts! Però, d’ençà la transició, s’ha fet tot el contrari. I aquí caldria parlar igualment de la tenebrosa història de voladura planificada de la “Nova Cançó”, el teatre de Ricard Salvat, Alexandre Ballester o, en el cas de les Illes, de l’obra teatral de Joan Soler i Antich que, a hores d’ara, per a vergonya del comissariat, encara és sense estrenar. Més misèria, més indigència moral i mala fe cultural, més reaccionarisme, ja no és possible.
La posterior supressió de la veu referent a tota mena d’escriptors “conflictius” de les antologies i diccionaris literaris que es publiquen acaba de tancar el tenebrós cercle que comentam. Contra aquest dantesc espectable de manipulació neonoucentista, en el seu moment s’han aixecat les veus de Llorenç Capellà i Miquel Ferrà Martorell, de Joan Guasp i de Lluís Alpera. I, no en mancaria d’altre, de tots els estudiosos i investigadors en la línia de Josep Massot i Muntaner, Pere Rosselló Bover, Joaquim Molas, Enric Jardí, Àngel Carmona, Guillem Jordi-Graells, Patrícia Gabancho, Ramon Salvo, Alan Yates i tants d’altres investigadors del nostre fet literari.
Però no solament es manté aquest cercle de silenci contra els autors que no combregam amb el credo elitista del neoucentisme. No solament la feina bruta d’aquest comissariat consisteix a marginar o silenciar els autors més compromesos amb la difícil conjuntura en la qual viu immersa la nostra nació.
Tot plegat, mentre allò que es popularitza realment des del poder de debò, polític i cultural, és la cultura espanyola, tant la més o menys “elevada” com la “pop”, clarament hegemònica en ràdios i televisions i en la teledirecció dels gustos juvenils.
Sortosament les coses van canviant a poc a poc. Una nova generació de lluitadors i lluitadores antisistema ha sorgit en aquests darrers anys superant el buit ideològic i polític creat pels partits de l’esquerra oficial i la dictadura cultural neonoucentista. Nous grups i organitzacions polítics han sorgint arreu dels Països Catalans; llibres de memòries, l’obra silenciada de determinats autors es va publicat a poc a poc. El ferreny control de la reacció, malgrat que manté en el seu poder bastions essencials per a la repressió cultural, ja no és tan efectiva com abans.
Ferran Lupescu, en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart analitza agudament l’origen d’aquesta ofensiva neonoucentista contra la intellectualitat catalana compromesa representada per les posicions culturals d’un Joan Fuster, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Jaume Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló. Diu el poeta i investigador: “Algú hauria de reconstruir la branca específicament literàrio-cultural d’aquest procés [de lluita de classes cultural entre sectors reaccionaris i sectors progressistes], científicament, metòdicament: qui, quan, com, on, per quins mitjans, amb quines eines, des de quines plataformes. Breu; a la mort de Franco, la nostra literatura nacional vivia un moment eufòric: amb riquesa i varietat de propostes, els creadors -en especial els joves- avançaven espontàniament per la via nacional-popular consagrada en aquella obra collectiva de tot un poble que fou el segon Congrés de Cultura Catalana; sense detriment de post-ribians com Joan Triadú, la crítica i la historiografia literàrio-cultural eren hegemonitzades per l’escola de Joaquim Molas conjuntament amb un Josep Iborra, un Lluís Alpera o un Pérez Moragon; tot plegat reflectia una dinàmica social en marxa ascendent. Pels volts del 1979, a penes consumada la transició, el clima de frustració i de marasme ja era general, en la literatura i arreu; Patrícia Gabancho ens n’ha llegat una fotocòpia d’extrema lucidesa. Però els minirègims autonòmics començarien a actuar tot seguit; cada fragment autonomitzat de la nació es bastirà la seva cultureta oficial convenientment aïllada de les altres, i entre tots bastirien una esplèndida impotència.
‘Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d’incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d’intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l’intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d’estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d’articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de ‘productes culturals’, i hi ha qui es lliura a una lluita fraticida per tal d’enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d’ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a ‘política de normalització lingüística’ la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir insconsciència: era l’època del Manifest d’Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d’Or, de l’emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d’Aracil en volum; de la ‘batalla de València’ i el Manifiesto dels colons; de l’agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d’una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar”.
Per a parlar de tota aquesta punyent problemàtica, un ferreny combat contra la reacció política i cultural, és pel que he trobat convenient treure a la llum pública alguns dels materials que he escrit en aquests anys de lluita. Posteriorment, si continuam comptant amb la benvolença de les editorials, continuarem per aquest camí. Es tractava de deixar constància, malgrat que fos d’una forma parcial, d’aquesta situació. Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart vol ser un document que informi el lector català de la “persecució” que pateix l’intellectual nostrat que no és dòcil a les insinuacions del comissariat neonoucentista que prova de controlar la nostra cultura. El llibre és, com hem dir, una petita aproximació al que s’esdevé soterrat, fora de la visió del lector “normal”. Però és bo anar obrint escletxes de llum dins de la foscor, donar elements de judici a unes noves generacions que, “educades” en l’enlairament de botiflers i feixistes (Villalonga, Pla…), necessiten saber de l’obra i l’existència dels que són soterrats sota tones de ciment armat, menystenguts, atacats, oblidats, silenciats… Parl, per posar un exemple clar i llampant, dels nostres clàssics: Andreu Nin, Puig i Ferreter, Gabriel Alomar… i els que ens són més propers com Josep M. Llompart, Salvador Espriu, Gonçal Castelló, Joan Fuster, Enric Valor, de l’innombrable exèrcit dels “nostres” que, malgrat les continuades campanyes de silenci i marginació contínua, mai no podran ser vençuts ni esborrats de la nostra memòria collectiva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!