Literatura catalana moderna - Illes

La lluita per servar la nostra memòria històrica: el cas dels “Papers de Salamanca”

 Per Miquel López Crespí, escriptor

“Salamanca és la ciutat més catalana d’Espanya. Ens estimen moltíssim. Ens estimen tant, que s’aferren als nostres papers com si fossin seus” (Mikimoto)

“Españoles: no dejéis que os quiten lo que habéis ganado con la fuerza de las armas” (Gonzalo Torrente Ballester)

 
No cal dir que tots els catalans i els antifeixistes hauríem de participar activament en les activitats que, per recuperar la documentació que ens va ser robada per l’exèrcit de Franco l’any 1939, porta a terme de manera activa i incansable la Comissió per la Dignitat. Totes les persones que estimin la nostra terra i la nostra història s’haurien de mobilitzar, com ja ho han fet nombrosos collectius, partits i les més diverses organitzacions socials dels Països Catalans, per acabar amb la vergonya que ha significat aquesta espoliació per les armes. El dossier “Els papers de Salamanca” que ens ha fet arribar la Comissió per la Dignitat ens informa de les intencions que ens empenyen vers aquesta mobilització activa contra les restes del feixisme espanyol que encara campa arreu, menyspreant els símbols de la nostra història: “El retorn de la documentació sostreta a Catalunya i retinguda actualment a l’Arxivo General de la Guerra Civil de Salamanca, constitueix una legítima aspiració amb la finalitat de normalitzar l’anòmala situació produïda durant la Guerra de 1936-1939 per l’actuació del règim franquista en disgregar per la via de l’espoli els arxius”.
Nosaltres, i moltes de les personalitats i institucions signants de la “Declaració” contra l’espoli militar de la nostra història pensam que, tant des del punt de vista de la tècnica arxivística com del polític el seu acompliment [el que ens retornin els nostres documents] seria un acte democràtic i just d’acord amb la línia iniciada des de l’inici de la democratització a Espanya que va compensar alguns greuges del franquisme, com la Llei d’Amnistia política, les indemnitzacions econòmiques a particulars pels serveis que prestaren a institucions de la Segona República (1931-1939), o la devolució d’alguns immobles requisats pel règim de Franco. Recordem que aquest retorn de documents espoliats seria d’acord amb el practicat per altres estats de dret de la Unió Europea, com és el cas dels arxius confiscats pels nazis i retornats pels aliats a França, Bèlgica i Països Baixos el 1945, o els fons del Ministeri d’Afers Exteriors i de la Cancelleria del III Reich restituïts pel Regne Unit a Alemanya entre 1956 i 1958. I en època més recent el 1992 Estats Units va restituir a Polònia el fons del Ministeri d’Afers Exteriors (1918-1940).
Cal recordar que l’espoli franquista va ser d’una importància considerable. La Generalitat de Catalunya i diferents institucions públiques i privades van ser desposseïdes dels seus arxius i documents. Com explica a la perfecció el dossier que ens ha enviat la Comissió de la Dignitat a més de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), quedaren afectats diferents municipis catalans, com els de Barcelona, Lleida, Reus, Sort, Tarragona, entre d’altres. També foren espoliades organitzacions polítiques i sindicals com la CNT-FAI, JL, PSUC, JSU, CADCI, UGT, USC, POUM, ERC, Sindicato de Profesiones Liberales, Unión Repúblicana de Valls, Sindicato Único de la Sanidad, Sindicato Único Regional de Luz y Fuerza de Cataluña, Asociación de Trabjadores Agrícolas, etc. I les associacions com Socors Roig Internacional (SRI), i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
Convé aclarir que darrere la negativa a retornar tota aqueixa documentació arxivística hi ha motius polítics, i no pas tècnics, contra allò que l’espanyolisme (del PSOE primer, del PP després) pretén de tant en tant: si interessa conservar aquella documentació a Salamanca a títol informatiu, n’és igualment útil la microfilmació, que, a més, ja està feta. El que hi ha és la voluntat manifesta de no alterar la victòria de 1939, ni, menys encara, les seves conseqüències. No oblidem que aqueix arxiu de Salamanca, és a dir, l’actual Archivo Histórico Nacional, Sección Guerra Civil, no és altra cosa que l’antic Archivo de la Causa General contra el Marxismo, el Separatismo y la Masonería, convenientment rebatejat arran de la Transició postfranquista. Efectivament, aqueixa agrupació documental no és tan sols producte d’un espoli: la seva mateixa raó d’existència fou l’aplec contra tots els pobles de l’Estat, incloent-hi l’estructuradíssim intent de fer-ne desaparèixer uns quants.
Els contactes per ajudar a l’èxit d’aquesta campanya s’han de fer amb la Comissió de la Dignitat <dignitat@partal.com> o per correu postal amb Enric Borràs, Apartat de Correus 9034, O8080 Barcelona. Igualment trobareu tot l’ajut i tota la informació necessària enviant un correu electrònic al senyor Antoni Strubell Trueta <mmm@bezeroak-euskaltel.es>.
Els companys i companyes de la Comissió de la Dignitat m’informen igualment que l’organització vol publicar tota la llista dels signataris (a hores d’ara són prop de quatre-centes persones significades, moltes d’elles catedràtics dels cinc continents, però també excaps d’Estat, escriptors, artistes, premis Nobel…) a la premsa diària, en forma d’anuncis de tota una pàgina a l’Avui, El Punt, El Periódico, El País, La Vanguardia, diaris que han seguit amb més atenció aquest cas i la lluita per recuperar “els Papers de Salamanca”. Els ajuts econòmics per a portar endavant aquest projecte d’informació general de les nostres reivindicacions s’han d’enviar al compte de la Comissió de la Dignitat (la Caixa): 2100-3936-35-0100089647. El telèfon de contacte és el 667976517.
Segons m’ha informat el company Enric Borràs, un dels responsables d’aquesta lloable campanya de reivindicació dels nostres drets nacionals i de recuperació de la nostra història espoliada pel feixisme, fins dia 14-V-02 (data del correu electrònic enviat per l’amic abans esmentat) les organitzacions, partits i sindicats dels Països Catalans que ja donen suport a la iniciativa cívica que comentam són: ACCAT, ACP, ALP, Amics de Josep Sunyol, APPEC, Associació Josep Narcís Roca i Farreras, Associació Lluís Companys, CADCI, CAL, CAOC, Centre d’Estudis Campus Jove, Collectiu 1714, Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Consell Nacional Català, Esquerra Republicana de Catalunya, FCCC, Free Catalonia, Heràldica Catalana, Intersindical-CSC, IPECC, JERC, JNC, Nou Congrés de Cultura Catalana, Òmnium Cultural, Regidoria de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, Sindicat de Professors de Secundària, Un País Una Bandera, Unió General de Treballadors de Catalunya, Unitat Nacional Catalana, Veu Alternativa, Xarxa d’Entitats dels Països Catalans.
La carta pública que hem signat aquestes més de quatre-centes persones i que serà publicada en la premsa dels Països Catalans diu:
“Els sotasignants, personalitats d’arreu en els àmbits de l’arxivística, de la història, de l’educació, de les arts, de la cultura, de la política i dels drets civils, assabentats del fet que, amb motiu de la proclamació de Salamanca Ciutat Europea de la Cultura 2002, el Consorci organitzador d’aquesta efemèrides ha programat l’Exposició ‘Propaganda en Guerra’, prevista del 5 d’octubre al 22 de desembre d’enguany, i per l’origen dels fons documentals -i com foren aconseguits- que pensen utilitzar per a la dita exposició, ens veiem en la necessitat de fer la següent
Declaració
‘Un percentatge molt alt dels materials que hom vol exposar a Salamanca és fruit del robatori a què fou sotmès el poble català -i, amb ell, el seu govern, ajuntaments, organitzacions, associacions i personalitats- d’ençà de l’abril de 1938 quan s’inicià l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit de Franco.
‘Els fons documentals espoliats constitueixen una part molt important de l’Archivo General de la Guerra Civil Española (iniciat el 1996): ‘Aquest Arxiu General està format en el seu nucli principal pels documents de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos que l’exèrcit de Franco obtenia selectivament […] durant la Guerra Civil […] constituint una de les fonts bàsiques d’informació per al Tribunal Especial para la Represión de la Masoneria y el Comunismo creat el 1940’.
‘Atès que l’Estat Espanyol ratificà (9 de juny de 1960) el Conveni Internacional de la Haia sobre Protecció de Béns Culturals en Cas de Conflicte Armat (14 de maig de 1954), que defensa la immunitat dels béns i el deure de la seva salvaguarda davant de qualsevol tipus de requisa o apropiació, ja siguin conflictes internacionals o no.
‘Atès que el Consell Internacional d’Arxius, adscrit a la UNESCO, s’ha manifestat repetidament pel que fa al dret dels legítims propietaris a exigir la restitució de la documentació objecte d’espoli o sostracció per motiu de conflicte bèl.lic (Resolució 46/10 de l’Assemblea General de l’ONU, 1991).
‘I atès que des del 1978 fins avui, representants electes dels catalans i el mateix Parlament de Catalunya per unanimitat (Resolució de 18 de maig de 1989) han demanat reiteradament la devolució dels documents manllevats -públics i privats-, instem a les autoritats espanyoles per a què:
Acompleixen, sense més dilacions, l’acord del Consell de Ministres del Govern espanyol (15 de març de 1995) que decideix el retorn dels fons
‘Suspenguin, i retirin de la programació dels actes a celebrar a Salamanca, l’Exposició ‘Propaganda en Guerra’ en el cas que no es realitzés amb el permís exprés i en collaboració amb la Generalitat de Catalunya”.

L’autor d’aquest article fet especialment per a difondre i promocionar arreu les activitats reivindicatives de la Comissió de la Dignitat ja va escriure en el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) algunes de les seves opinions pel que fan referència al reviscolament actual del feixisme. Per què avança el més brutal espanyolisme arreu de l’Estat? Per quins motius unes autoritats que formalment es declaren “democràtiques” no ens volen retornar la nostra documentació històrica? Podem deslligar el que s’esdevé actualment a nivell de consolidació de la reacció i el feixisme, ¿ho podem deslligar de la transició espanyola (la reinstauració de la monarquia borbònica)? En el llibre d’assaig No era això: memòria política de la transició vaig escriure l’any passat:
“Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la ‘Real Academia de la Historia’. Molta gent es demana per l’origen autèntic de l’actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l’ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de ‘la España eterna’, aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l’exili (penseu solament en la gran quantitat d’intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell “Imperio donde no se ponía el sol”, el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l’esquerra en el camp de la història no és tan sols ‘nostàlgia imperial’. Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l’esquerra oficial arribàs a l’usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l’esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d’abandonar els seus signes d’identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s’acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d’història de l’Estat espanyol. Igualment s’abandonà la lluita democràtica per l’autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes… Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l’essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
‘En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes… Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l’Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l’organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d’anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l’esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a ‘agents de la policia política franquista’. En una data tan recent com el mes d’abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l’autor del llibre que teniu en les mans, encara s’atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al ‘franquisme policíac’! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!
‘Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d’historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s’aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intellectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula “Terra i Llibertat”), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació “Salvador Seguí” de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció… (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrica) s’han posat a la tasca de recuperar munió d’esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d’oportunistes que acceptaven l’ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d’aquesta esquerra covarda, els ‘intellectuals’ al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista…). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l’actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l’anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s’oblidàs la combativa història dels pobles de l’Estat. Són els culpables de l’amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
‘Per tant, com dèiem, els centenars d’historiadors i intellectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d’estranyar que, una vegada que s’ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses “cientificitats) arriba el moment de la ‘Real Academia de la Historia’. Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La ‘Real Academia de la Historia’, els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l’autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l’any 1976, per exemple)… Cohesionat políticament l’Estat, derrotades les posicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d’aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l’Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetès del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la ‘Real Academia de la Història’, el decret d”Humanidades’ que serà aprovat properament pel Parlament de l’Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició”.

Disgregar els fons històrics de les nostres institucions i organitzacions culturals i polítiques forma part igualment d’aquesta campanya contra el nostre poble i la nostra història. I no és estrany que els hereus del feixisme ens neguin alhora que els nostres drets nacionals (impossibilitat d’exercir el dret a l’autodeterminació) la documentació que permetria poder reconstruir esdeveniments cabdals de la història dels Països Catalans.
Com deia el document de la Comissió de la Dignitat: “Avui resta per resoldre per l’actual Govern democràtic espanyol, el greuge de l’espoli infligit a Catalunya i a diferents institucions, personalitats i entitats pel règim franquista, no aplicant de forma adient els principis reconeguts internacionalment en matèria de restitució de fons traslladats com a conseqüència d’una guerra. En contrast amb el cas de la retenció dels documents a Salamanca cal citar l’exemple de la documentació de la Generalitat de Catalunya que s’havia guardat entre els documents històrics del PNB a Villa Izarra (Baiona, Lapudi, Estat francès). Un cop localitzat per Abertzaletasunaren Agiritegia (l’Arxiu del Nacionalisme Basc), els acords entre la Fundació Sabino Arana i organismes catalans van assegurar la prompta devolució d’aquests documents previ el seu estudi i digitalització de documents per part de la Generalitat de Catalunya. La majoria havien estat generats en els darrers temps de la Guerra i des de la Layetana Office a París. Un acord signat el 9 de febrer del 2001 cedia els documents definitivament als catalans dins les iniciatives promogudes per la Comissió President Companys. El febrer del 2002 es formalitza el retorn”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!