Des de la Plana

Ahir va arribar a Madrid Abroñigal, el Centre Logístic de ADIF a Madrid, també conegut com a Puerto seco de Madrid, el primer tren de mercaderies procedent directament de la Xina. Aquesta és la gran notícia de la jornada d’ahir. La podeu trobar a molts diaris editats a Madrid, com ara El Pais o El Economista.

Els detalls es reprodueixen com descrivint una fita fantàstica. 13000 quilòmetres, vint-i-un dies, 1400 tones de massa en total, que s’ha canviat la locomotora cada 800 quilòmetres, que s’ha canviat d’ample de via tres vegades, que s’han descarregat uns quants contenidors a Brest (Bielorusia) i que a l’arribada a Madrid, l’esperaven la Ministra de Fomento, l’Alcaldessa de Madrid, el President de Transfesa, i algun personatge més.

Un poc més avant, s’esmenta que la càrrega consistia en material de papereria i objectes de consum. També que el tren tornarà cap allà carregat de productes espanyols (no podran ser tarrons, per exemple, perquè ja no arribarien per a Nadal).

Per descomptat, l’article insisteix en tots els rècords que ha batut l’esmentat tren: La major distància mai recorreguda per un comboi comercial, la primera vegada que es fa un viatge així, la de tones que transporta i l’estalvi que suposa en emissions de diòxid de carboni (això sí; respecte al transport per camió. I també esmenten la opinió de la ministra de Fomento, parlant bé del transport per ferrocarril. Ella, que no en sap res, d’aquest mitjà i que a l’Estat Espanyol no suposa ni un 4% de les mercaderies transportades!!!

Les dades que jo volia destacar, però, son aquestes:

1.- El tren ha hagut de descarregar part de la seua càrrega a Brest perquè les vies espanyoles no permeten trens de més de 400 m de llargada. El tren ha recorregut 11000 km sense més problemes, però abans d’entrar a Espanya, s’ha hagut de retallar. Mateixes despeses per a menys mercaderia.

2.- Un viatge des de la Xina fins a Madrid (la notícia diu Espanya però el tren ha arribat a Madrid) ha costat 21 dies. I ha suposat 3 canvis d’ample de via. D’aquests, un dels tres, el de Irún, és únicament degut a la proverbial i eterna ineficiència de l’Estat Espanyol, que encara manté l’ample de via de «cuatro pies castellanos» en la xarxa ferroviària.

3.- Si comptem, 21 dies son 504 hores. Arredonint la xifra a 500, i suposant exacta la de 13000 km, el tren ha arribat fins allà a la velocitat mitjana de 13000/500 = 26 km/h. Ha arribat a una velocitat de vint-i-sis quilòmetres per hora. Cal comparar aquesta proesa amb alguna altra digna de tal honor. Per exemple, la locomotora The Rocket, de G. Stephenson, aconseguí arrossegar un tren a 45 km/h (quasi el doble que la gran proesa del tren que ha vingut de la Xina), però el 1829. De manera que ja saben que duen un retard de, com a mínim, 185 anys. Quantificar sempre és bo.

4.- No deixa de ser curiós, i anecdòtic, que es pugen importar productes de papereria des de Xina, i en tren, quan es impossible exportar taronges des de València fins a París, pose per cas. El problema rau en que l’ample de via de tota Europa (fins l’antiga URSS, ara Ukraïna o Bielorrusia) és el mateix, excepte a l’Estat Espanyol (els famosos cuatro pies castellanos). També ho complica el fet que passatgers i mercaderies hagen de compartir les mateixes vies. Això no passa a cap país desenvolupat del món.

5.- També crida l’atenció que el comboi haja travessat la frontera per Irún. Es veu que ja donen per perduda la connexió per Cervera-Port-Bou.

6.- Finalment, sembla que en la operació “comercial” està implicada l’empresa Transfesa. Aquesta empresa, que durant el franquisme era la única que podia transportar mercaderies a l’Estat Espanyol, es va fundar per transportar mercaderies al Reich durant la segona Guerra Mundial i els seus vagons podien (i supose que encara poden) arribar a la fi del món. El problema és que sempre tornen de buit i això els feia no rendibles.

Tot plegat, em recorda aquella gesta tan espectacular de la grandiosa truita de patates que havia de batre el rècord Guiness per posar Vitòria al mapa com a capital de la gastronomia. Un souflé, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!