EUROTOPIA

En setembre del 2010 ‘Economistes sense Fronteres’ em van convidar a un sopar col·loqui amb Arcadi Oliveres, Professor d’Economia Aplicada de l’UAB i president de Justícia i Pau, amb l’objectiu de reflexionar sobre el sistema econòmic actual i el sentit d’optar per un model de decreixement econòmic. Vaig publicar  aleshores al meu Bloc en La Comunidad d’El País las conclusions del mateix, ara em sembla adient reproduir ho ací com  introducció a una sèrie d’entrades sobre l’economia col·laborativa.

Ens agradaria que aquesta activitat fos el començament d’una espècie d’observatori des d’on poder fer un seguiment en un futur proper sobre com la societat va entenem, més enllà de la crisi actual, la necessitat de progressar sense créixer. Sobre tot si aquest creixement provoca una desigualtat interterritorial (quantes persones pobres són necessàries per a que existeixi una persona rica?) o intergeneracional (fins a quin punt estem comprometent el progrés de les generacions futures?). Aquestes són algunes de idees, fets, reflexions i opinions més importants que van sorgir entre tots els assistents, i que volem compartir amb totes aquelles persones preocupades per assolir una societat més justa.

· Reflexions prèvies sobre l’estructura econòmica actual

o El creixement econòmic no és benestar. L’economia actual no dona benestar a la població.

o El sistema econòmic vigent es pervers i criminal, a causa de molts factors com per exemple la mort diària de 60.000 persones per fam.

o Hi ha recursos per a tots encara, però estan molt mal distribuïts. Segons informes de la FAO 2008, serien necessaris uns 50.000 milions $ al any en un fons d’emergència per acabar amb la fam mundial. Per supòsit aquest diners no s’han donat mai per la comunitat internacional. Malgrat tot això i desprès de la fallida de la Banca Lehman Brothers s’han injectat a la Banca 2,7 bilions de dòlars per a reflotar la banca. Això representa 54 vegades els diners anual necessaris per acabar amb la fam en tot el mon.

o El sistema econòmic actual es estàticament pervers, però es encara pitjor dinàmicament, com a exemple i de mitjana una persona rica gana actualment com 86 persones de un país pobre.

o Aquest sistema provoca el malviure de la població i l’esgotament dels recursos naturals del planeta.

o Fins als anys 60 el creixement econòmic no havia estat molt elevat, a partir d’aquesta dècada comença una expansió econòmica sense precedents i s’inaugura la societat de consum.

o En els anys 70 el Club de Roma va fer un informe sobre els límits del creixement i ja plantejaren la necessitat d’una aturada del creixement per evitar una catàstrofe social i mediambiental. Posteriorment es van fer dues conferències més sobre el medi ambient destacant la Cimera de Rio de 1992, en la que es va crear el compromís de l’Agenda 21.

o El concepte més interessant actualment per a conèixer la nostra repercussió medi ambiental es diu petjada ecològica, es pot dir que fins al 1996 tot el que es destruïa pel ésser humà envers el medi ambient, el planeta el podia restituir. Però a partir de 1996, el planeta ja no ha estat capaç de restituir el que ha destruït l’activitat humana.

o Entre el 1 de gener i el 23 de setembre del 2008 es van menjar tot els recursos recuperables del planeta de l’any sencer. Avui dia el 75 % del consum ho fan a soles 900 milions de persones.

· Accions que es poden fer per evitar aquestes injustes situacions i caminar cap un progrés de la societat que no impliqui un major consum de recursos.

o Gaudir d’una bona informació, ja que per exemple el indicador PIB no mesura be la vertadera riquesa. Com un índex alternatiu tenim l’Índex de desenvolupament humà (IDH) que és un indicador interessant però que encara té mancances. El IDH mesura PIB per càpita, nivell d’educació i de salut. Com exemple Kuwait que té molta riquesa, està pitjor que Cuba en el índex IDH. En el IDH falten dades importants com el llindar de la pobresa, la condició de la dona i el medi ambient respecte a emissions de CO2.

Respecte a un exemple de distorsió informativa de tipus egoista i manipulat és la utilització del tema de la pirateria de Somàlia envers els “pirates” somalis, quan realment els països desenvolupats són els que “pirategen” els recursos naturals dels somalis.

o Especulació financera Es deu fer fóra l’economia financera especulativa, ja que és el mateix que la perversió de la idea del diner. Aquesta economia es mou en un context de absoluta llibertat de moviments de capitals, en realitat no hi ha cap autoritat monetària que vulgui acabar amb aquesta especulació. Internet ajuda i permeteix que els capitals especulatius puguin fluir sense cap restricció. El G-20 no ha aconseguit (no han volgut) frenar amb possibles instruments com la Tassa Tobin el flux d’aquests tipus de capitals. Com exemples sobre aquest tema estan G. Soros que en 1.992 va advertir ja d’aquest tipus de problema i el Banc Goldman Sachs que és un lobby d’altíssima pressió sobre el Departament del tresor nord-americà, ja que en les últimes dècades pràcticament tots els responsables de l‘economia del Govern nord-americà han estat prèviament membres d’aquesta “entitat” financera.

o Envers les mesures que es poden aplicar per a aturar aquest procés especulatiu estan: Eliminar la especulació dins de l’àmbit bancari. Controlar els processos de ERO’s de les gran empreses que utilitzen el xantatge a les Administracions amenaçant amb llevar a l’atur a un gran nombre de treballadors. Desprès d’aquest procés, les grans corporacions normalment obtenen grans subvencions. Com conducta general d’aquests grans grups econòmics i financers es pot dir que sempre privatitzen els beneficis en períodes de bonança i quan les coses van mal acudeixen ales Administracions públiques i Governs per a socialitzar les pèrdues. Repartiment del treball. En el entorn de globalització econòmica actual, la producció industrial s’està desplaçant irremissiblement als països emergents, si a això li sumen la tecnificació avançada de molts processos productius, tenim com resultat que la única solució viable per reduir el problema de l’atur és el repartiment del temps de treball. Fins ara s’ha fet de 3 formes: – Per part del Govern (L. Jospin en França va a instaurar les 35 h/setmana). – Repartiment de treball entre persones amb interessos comuns. – Disminució del salari o el temps de treball en la mateixa empresa. Es va posar l’exemple del grup cooperatiu Mondragón en el any 82, a on es varen baixar els salaris els treballadors per tal d’evitar l’acomiadament de cap company. També va posar com exemple la diferència de forquilla salarial entre la cooperativa Mondragón que és de 9:1 (vegades salari més alt:salari més baix) en contra de la absoluta desproporció d’empreses com General Motors en que la forquilla és de 750:1.

o Responsabilitat dels consumidors-ciutadans. Avui dia existeix un consum de bens de luxe totalment prescindible que hauria que eliminar. Com exemple els vols lowcost per a curtes excursions o el elevat consum elèctric innecessari són causes de la contaminació del planeta i de la finalització de molts dels recursos energètics i minerals. Es va posar com exemple l’accident de Xernobil (dins de les opcions que es barallen en un context de crisi energètica) com el causant un milió de persones amb leucèmia entre molts més danys incalculables. Totes les notícies no són dolentes i al any 2010 s’ha donat un període en que el consum familiar d’energia elèctrica ha estat subministrat en un 50% per energia eòlica al nostre país.

o Altres mesures. – Valorar la feina domèstica, és un factor de riquesa que no es contempla en cap indicador. – Potenciar l’economia local a tots els nivells. També donant més autonomia als poders locals. Es va comentar l’estructura de repartiment de despesa pública. De 100 € al nostre país 51 € van a la govern central, 35 € a les autonomies y 14 € a les locals, respecte a la distribució de despesa pública a Suècia serien 51 € a les administracions locals.

· Reflexions posteriors al col•loqui

o En el torn de preguntes va destacar la contestació a una pregunta sobre la possibilitat d‘un canvi de l’imaginari col•lectiu envers un camí a un decreixement (o acreixement) voluntari, malgrat la pressió sistemàtica de tots els mitjans polítics i d’informació que aposten únicament per una recuperació de la senda de creixement i la conseqüent creació de llocs de treball. La resposta va ser simple i contundent: “o anirem al decreixement per les bones o per les males”. Un possible context futur del preu del barril de petroli a 200 $ i la mancança o disminució d’altres recursos, col•laborarà a que la opció d’autolimitació sigui imposada.

o Aquesta aportació va arribar per correu electrònic Repassant les notes que vaig prendre de la magnifica conferencia d’en Arcadi Oliveres, voldria comentar algunes coses. Més que les conseqüències en el increment de les diferencies i la infelicitat en els països del tercer mon, argument que també es pot utilitzar per a tot el contrari, -denúncia d’una manca d’industrialització- es la insatisfacció i infelicitat en el mon desenvolupat, per la industrialització, mercantilització i banalització de la societat. Respecte a la perversitat d’Internet per la globalitat, opacitat i velocitat financera, si volem que les finances continuïn controlant el mon, bé, però davant l’impossibilitat manifesta d’imposar la Tassa Tobin , millor eixir-ne i deixar que es destrossin ells. De la mateixa manera que propugnem consum de proximitat, inversió de proximitat. Per altre costat Internet suposa una garantia de gaudir d’informació al que tanta importància li donà. Dins del sopar vaig estar parlant de la necessitat de la regeneració del moviment cooperatiu, com totes les organitzacions s’han vista degenerades per l’hegemonia neoconsevadora, de ser unes organitzacions de col•laboració per aprofitar les sinergies i diversitat entre petits, han passat a ser unes organitzacions de unió entre desiguals per entrar en una economia industrial i d’escala, controlant de pas als petits. Hi ha que recuperar el sentit inicial. Per a mi una conclusió fonamental, es que no es pot plantejar ‘el decreixement’ dins del paradigma dominant actual –el paradigma de la societat industrial- es necessari canviar a un paradigma alternatiu, però també tinc clar que en el camí d’eixa transició, te que haver un punt de trencament, en el que els vells plantejaments ecologistes d’investigació i canvi continu dins del sistema, deixin de funcionar, per a passar a un sistema diferent del coneixement. En aquest nou sistema es més important les estructures socials que les pròpies tècniques i dins de aquestes es fonamental no la descentralització sinó més enllà un funcionament en xarxa distribuïda.

o No hi ha una definició clara de que vol dir decreixement. Recull tot allò que grinyola en la economia capitalista imperant. Això te un nom: “economia crítica.

o Hay que trabajar y concienciar a la sociedad, otro mundo mejor es posible. Cambio radical de la economía actual.

o Diferents tècnics de distints sectors haurien de treballar per fer propostes vàlides a col•lectius.

o Sens un canvi d’imaginari col•lectiu és molt difícil d’aconseguir una implantació d’un acreixement convivèncial i local elegit.

http://lacomunidad.elpais.com/eurotopia/2010/11/10/economistes-sense-fronteres-decreiximent/ 2010-11-10T11:06:33Z