Comença el densíssim Segon Llibre amb una referència als vagabunds dels somnis, els rodamons interiors, que són reals, senzillament perquè actuen, són efectius. Discuteix amb el Diable a fi d’acceptar l’altre punt de vista que viu dins seu i que és tan seu com el punt de vista generalment adoptat com a propi. La potentíssima i novel·lesca imatge del vell erudit que viu al castell situat al mig d’un llac, dins d’un bosc, acompanyat de la inevitable “filla” (aquesta pàl·lida, arquetípica donzella), ens recorda ipso facto un “primer nivell” de vida inconscient, en la profunditat de la qual hi “vivim” més enllà del somni material-temporal i on ens havíem trobat directament amb el “mag” (el profeta) i la seva contrapart femenina i també bipolar. Una excursió molt amena pel significat de la masculinitat i la feminitat i el seu entrellaçament profund, amb la complexa i tensa relació d’oposats, començant pel primigeni i fundacional parell bé/mal, ens guia insensiblement a l’ensenyança de la inexistència d’un vertader límit entre allò “interior” i allò “exterior”, car tot s’inscriu en l’infinit i els camins esdevenen indiferenciables. Així (sentencia el psiquiatra) el boig és qui viu només en un dels extrems de la polaritat. Cal haver experimentat el propi “infern”, aquell que sempre ens acompanya i, inevitablement, esdevé camí per on cal passar. Emprèn conversa amb un vagabund tísic d’impertorbable optimisme, que mor als seus braços, enmig d’un toll de sang. A continuació, una llarga dissertació sobre l’esdevenir i el ser acaba amb una vella i coneguda al·legoria: l’oceà immens que ens fa anar ça i lla sense moviment aparent. Sap que això és la mort i li sobrevé una intensa enyorança de la vida, és a dir, de la individualitat, del ser instal·lat en la consciència malaltissament lúcida de l’esdevenir aparent i quotidià. Mentrestant, elevada, la Lluna plena il·lumina un “camp” de comprensió total, on el visionari accepta, per fi, la seva identitat amb el miserable vagabund. Es compara amb un anacoreta al desert, aprenent coses que només sabrà ell, però sent la necessitat d’aprendre-les i comprèn que (malgrat les aparences) són d’utilitat general. En visió, conversa amb un solitari habitant del desert i se sorprèn que aquest llegeixi un únic llibre sagrat durant molts anys. L’anacoreta l’il·lustra a propòsit dels infinits significats de cada paraula i encara més de cada frase, més enllà del sentit literal i obvi, tot exemplificant-ho, precisament, amb el Logos de Filó (posteriorment adoptat per Joan l’Evangelista) i la seva importància relativa. Ens ensenya que cal perdre-li la por al temps i esgarrapar a poc a poc el coneixement, tastar els escassos fruits que un “arbre alt” et deixa caure. Et prevé que no t’horroritzis de la polisèmia, car la constricció del sentit t’impedeix de captar la infinitud, la il·limitada nit, la comprensió d’allò abismal. Dorm al desert i, al despertar, retroba el valor de la pregària, tan menystinguda en la vida mecànica de la gran urbs. Comprèn, doncs, la grandesa i la misèria de la “civilització”. En conversa amb l’eremita presenta les successives religions com desenvolupaments d’un únic saber antic, que mai se’ns ofereix en plenitud i, doncs, ens convida a un camí infinit de recerca. Un llarg fragment, d’un lirisme meravellós, ens parla poèticament de la identitat de l’individu amb la natura: els rius són la teva vida, l’animal viu els teus pensaments, etc. En conseqüència, és irresistible la tendència a admetre la condició solar simbòlica del déu, en tant que ens irradia, sense contrapartida. Acaba el capítol instant a indagar en tu mateix el sentit de les coses. Opina que la multiplicitat del sentit només se’ns dóna successivament, no de cop, i es capta amb la immersió participativa en la vida pràctica, molt millor que en el retir. Cap al Nord, en terres pantanoses, es troba vora el mar amb un tipus estrany que encarna “el gel”, “la fredor de la pedra”. Comprenem que és la figura de la mort, la qual sembla sorprendre’s de la presència del visionari allà d’on tothom fuig. Li és mostrada una multitud de gent que camina fins a dissoldre’s en les onades i la boira. Som al 1914. Un Sol fosc i un mar de sang s’ensenyoreixen del paisatge. Reflexiona sobre el mal en un mateix i conclou lapidàriament amb l’assumpció de la relació fraterna entre la virtut i el vici. Sembla que, havent-se trencat l’equilibri vida-mort, a causa del pes dels nostres errors, caldria una porció extra de mort, a fi d’equilibrar la balança. La vida sense la mort no té sentit, car cal la limitació per a acomplir el ser. Ara, es veu a si mateix cobert de branques i fulles, pura natura arrelada simbòlicament en la profunditat. Verdor crescuda en les ruïnes dels vells i caducs temples. Reflexiona sobre la pèrdua dels ideals i accepta que els ideals acaben per ser pur teatre i actes de boig. Comprèn, per fi, per què Buda, fastiguejat, decideix posar fi al cicle de reencarnacions i deixa, doncs, d’actuar com un camaleó (un rèptil de coloraines canviants) a fi de no arrossegar-se més. En un altre somni, darrere les muntanyes, al final d’un misteriós corriol mig de gel i mig de ferro calent (la senda de la dualitat), troba Izdubar (Gilgamesh) amb qui manté una llarga conversa, durant la qual el gran personatge és assabentat (amb gran consternació seva) que és impossible evitar la mort, malgrat els avenços tècnics que li són mostrats. Xerren sobre la mort dels déus i la recerca de la llum. Izdubar cau, abatut. Ell, el somiador, caminava cap a Orient, en cerca de la llum naixent i es troba de cara amb l’heroi antic, que va en sentit contrari, tots dos buscant complementar-se, d’alguna manera. Entona un cant a la necessitat mútua dels coixos i els cecs, al·ludint a sabers no tan oposats. Comprèn que Izdubar és la imatge del Déu malalt dins seu mateix, a qui ha de revitalitzar. Aconsegueix salvar Izdubar per mitjà de l’enginyós truc de considerar-lo una fantasia i, així, poder-lo transportar sense esforç de retorn a Occident. Es tracta d’una grandiosa al·legoria de la persistència dels déus en un món mecanitzat, al mateix temps que una defensa vigorosa de la importància de la fantasia. Reflexiona sobre la fi dels déus i aventura que caldria tornar Déu al simbòlic ou primigeni per a portar-lo a la butxaca i protegir-lo de les inclemències del temps. L’aparentment necessari sofriment del déu correspondria a un goig secret del mal que ignorem per por. Cal esdevenir matèria putrefacta a fi de sentir la crida divina. En un altre somni, en una caverna tenebrosa (l’infern) on hi jauen desmaiats dimonis i humans sorpresos en actitud de lluita, comprèn la inevitabilitat del mal, i la impossibilitat de tenir només un dels dos extrems, car els aparents oposats ple/buit són metafísicament inseparables i inintel·ligibles l’un sense l’altre. Per una vall on serps pengen indolents dels arbusts secs, l’aire fa “olor de crim”, ens diu. Una figura femenina coberta per un vel interroga el somiador sobre la seva interpretació de la presència d’una nena morta amb el cap esclafat. L’obliga a portar a terme un terrible acte de canibalisme a compte del cadàver i, en fi, se li descobreix com la seva pròpia ànima. Cal reconèixer la pròpia culpa tot alimentant-se amb la carn i la sang de la víctima sagrada a fi d’integrar la totalitat de forces originàries que posseíem en estat de latència. Segueix una interessantíssima conversa amb un “bibliotecari” sobre el valor modern de la religió i la seva manca (o no) de sentit de “realitat”. Reflexiona sobre la necessitat de l’acceptació de la pròpia “creu” interior i, així, de l’actualització d’un cristianisme ja incomprensible. Tot seguit, mentre conversa amb una estranya “cuinera” d’esperit senzill, un estol de figures fantasmals, com grans ocells, creua l’habitació i, a la pregunta de Jung, un d’ells, l’anomenat Ezequiel, respon ser ells els anabaptistes martiritzats per ser considerats extremistes entre els seus. Immediatament, és internat en un manicomi on, naturalment, és declarat oficialment orat sense remei i, per força, es limita a esperar la “gràcia de Déu”. Disserta llargament sobre la necessitat de la “recuperació” del nostre instint animal, a fi de tractar l’altre amb decència i igualtat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!