Durant molts mesos hi ha hagut un debat sobre els passos següents que havien de seguir les forces partidàries de la independència de Catalunya. D’una manera genèrica s’han enfrontat dialècticament els qui consideren que el resultat de les eleccions ja avalen la declaració unilateral de la independència (DUI) i els qui volen de totes totes fer un referèndum.
Els primers addueixen que el resultat ja va donar una majoria absoluta en escons a les forces independentistes, i que amb això ja n’hi hauria d’haver prou. I a més, argumenten, la suma dels partits no explícitament independentistes no configura pas una majoria pel NO. En realitat només s’han pronunciat explícitament pel NO el PP i C’s, i és abusiu assimilar a aquesta opció CSQP i fins i tot el PSC. El resultat és – addueixen – que fins i tot comptant-ho així, el SÍ supera àmpliament el NO.
Els partidaris del referèndum posen en relleu la necessitat d’obtenir una majoria inapel·lable, sense necessitat d’extrapolacions sempre discutibles, i la conveniència de poder exhibir un procediment internacionalment homologable. Aquesta opció es pot dur a terme de dues maneres, mitjançant un pacte amb l’Estat o unilateralment.
El president Puigdemont ha pres les regnes del procés i, amb una fórmula en forma d’eslògan, ha promès o referèndum o referèndum. És a dir, un referèndum idealment acordat amb l’Estat, però sense esperar indefinidament la seva avinentesa: el termini d’acord no venç fins al dia abans, però el calendari en principi el posem nosaltres i no s’ajorna perquè sí. O bé un referèndum unilateral, per al qual ja som en temps de descompte. O bé RUI (referèndum unilateral per la independència o bé RIP (referèndum per la independència pactat, tot i que l’acrònim ja sembla premonitori del resultat de la gestió).
Els propers passos que s’han de donar, considerant mort de fet el RIP, combinen el RUI i un procediment que, sense dir-ho, és una DUI a terminis. Qui més clara té la intenció de considerar-ho així és el propi Estat, des que va adonar-se del pes polític de la Consulta, menystinguda com una cosa irrellevant fins al mateix moment d’haver-se fet. D’aquí la persecució judicial al president Mas, a Joana Ortega, a Irene Rigau, a Francesc Homs i, molt probablement d’una manera imminent a la presidenta Carme Forcadell.
Totes les mesures anunciades per als mesos vinents seran objecte de denúncia de l’Estat, a les quals el Tribunal Constitucional, obsequiós, donarà resposta en contra de Catalunya. Ja ho està fent amb sentències que tenen a veure amb la independència i amb altres de naturalesa molt diversa, des de la pobresa energètica a les expropiacions d’habitatges, passant, com no, per les curses de braus. I les que aniran caient… Només un miracle pot portar els alts magistrats a adonar-se que el que els queda de prestigi quedarà anorreat.
Entre ara i el moment de l’aprovació de les lleis de transitorietat jurídica hi ha un temps en què sembla que no hagi de passar res però que, al contrari, serà fonamental. Les provocacions seran continuades, per vies directes i indirectes, i si no hi reaccionem des d’ara mateix, tot dient que ja ho trobarem al final, no hi haurà final: se’ns aniran menjant a bocins. És doncs l’hora de reaccionar, amb intel·ligència i amb fermesa, i sense perdre els nervis. Fixem-nos en el desfici amb què busquen poder-nos acusar de violència. Després d’una manifestació de centenars de milers de persones, en què no es trenca ni un vidre ni es tira un sol paper a terra, a uns eixelebrats se’ls acut de cremar una bandera espanyola: per a molts àmbits polítics i per a molts mitjans de comunicació, aquest va ser el fet més rellevant de l’Onze de setembre d’enguany.
No ens podem permetre el luxe d’equivocar-nos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!