El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Mentre alguns s’esforcen a convertir la vida quotidiana en objecte poètic, d’altres veuen el gènere com una manera d’abastar els límits del llenguatge quan el desig és anar més enllà o, si més no, tocar algun cel possible on l’ètica i l’estètica es donen temporalment la mà. Investigar aquests límits pot dur l’escriptor a plantejaments estèrils, on la paraula deixa de banda la seva funció comunicativa. Però si la conjunció, la recerca extrema, funciona, es genera aquest moment feliç en que la literatura manifesta el seu domini sobre els sentits del món.
Roger Costa-Pau assoleix en aquest recull alguns dels moments màgics que justifiquen un llibre. Ho fa a través d’una poesia senzilla, que enumera les coses, que les celebra, però al mateix temps burxa al màxim dins els paràmetres que conformen el discurs poètic. El resultat és un vers mesurat en extrem que de cop i volta es retalla per expandir significats, o s’allarga per més tard aprofitar el silenci del blanc i esclatar en una extensió diferent del temps…
Si bé la concepció del llibre és la del poema unitari que es va fent a poc a poc amb l’atenció del lector, allò cert és que els versos deixats anar entre la marea de blancs que va quedant enrere configuren sentits independents que es perceben com aquest “clam secretíssim d’amants / de ser acull i de ser set.” La poesia de Costa-Pau mereix una mirada lenta, una tornada enrere a cada pas, que sigui capaç de recuperar la conjunció perduda que el recorregut per la respiració de les seves pàgines pot fer oblidar. És una poesia que a través de l’enigma cerca el miracle que es conforma quan es fa necessària aquesta part de tremolor que ens acosta al secret de les coses.
I ser d’on no sóc és el tercer llibre de Roger Costa-Pau i, segons el que es pot endevinar a través dels seus versos, es tracta d’un autor exigent que necessita un llarg temps de maduració per donar com a vàlida una estructura poètica. Sembla que l’espera funciona i que no veurem de la seva ploma cap obvietat que destorbi el camí. Ens agradaria, però, una major prodigalitat que ens ajudés a omplir de bones sensacions els temps futurs.
Fotografia: Daltabaix poètic.
Publicat al Serra d’Or.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
és un gran divulgador i expert de la poesia feta en la nostra llengua,
romandré atent al seu nou llibre: segur que està ple d’encerts,
salutacions cordials a tothom,
Joan-Carles
Bon dia Xulio!
La veritat es que de Costa-Pau només he llegit allò que hi ha a la pàgina de Lluís Calvo, però m’interessa moltíssim la seua poesia. En fa la sensació que transita per un camí conegut i potser aquest últim poemari (amb un títol ben suggeridor) ésl’espenta que necessitava per a llegir-lo amb més atenció.
Jo, pel que dius al començament de l’article, no crec que alguns s’esforcen a fer de la vida quotidiana l’objecte de la seua poesia i d’altres no. El que crec és que per a alguns el llenguatge també forma part de la quotidianitat i, per tant, l’ètica i l’estètica també.
En fi, tampoc no vull fer un míting preelectoral.
Una abraçada.