El violinista celest

Deia Auden que ?Llegir és traduir, perquè les experiències de dues persones sempre són diferents. Un mal lector és com un mal traductor: interpreta literalment quan hauria de parafrasejar i parafraseja quan hauria d?interpretar literalment. En aprendre a llegir bé, l?erudició, tot i que és valuosa, és menys important que l?instint; hi ha grans erudits que han estat traductors dolents.?

La idea principal d?aquest text: ?Llegir és traduir.? és força encertada. Hi podem veure també un dels motius pels quals esdevé tan útil la pràctica de la traducció per a un autor. No oblidem que un autor ha de ser en primer terme un gran lector i que, sense aquesta qualitat, més aviat surten escriptors mediocres.

Com a lector, hi ha un tipus de textos que m?agrada especialment, aquells en què els escriptors desgranen i analitzen la pròpia escriptura: els costums, els procediments, l?entorn? Potser per això em descobreixo sovint posant en català textos que m?ajuden a entendre els autors de la meva preferència, a més d?ajudar-me també a entendre?m a mi mateix.

D?aquestes traduccions caseres, sense més pretensió que l?apropament als seus sentits secrets, n?he fetes algunes al llarg del temps. Potser ?El violinista celest? és un bon lloc per a compartir-les amb els lectors i aniré publicant algunes que m?interessen especialment.

Per obrir boca podem començar amb el discurs pronunciat per Albert Camus quan va rebre el Premi Nobel de Literatura a Estocolm, el 1958.

LA MISSIÓ DE L?ESCRIPTOR

Albert Camus

En rebre la distinció amb què la vostra lliure acadèmia ha volgut honrar-me, la meva gratitud és encara més profunda quan mesuro fins a quin punt aquesta recompensa excedeix els meus mèrits personals.

Tota persona, i amb major motiu tot artista, desitja que es reconegui allò que és o allò que vol ser. Jo també ho desitjo. Però en conèixer la vostra decisió em va ser impossible no comparar el seu abast amb el que realment sóc. Com un home encara jove, només ric en dubtes, amb una obra en procés de desenvolupament, habituat a viure en la solitud del treball o en el retir de l?amistat, podria rebre, sense certa mena de pànic, un guardó que li col·loca de sobte, i a més a més sol, a plena llum? Amb quin estat d’ànim podria rebre aquest honor mentre, arreu, altres escriptors, alguns entre els més grans, són reduïts al silenci i quan, alhora, la seva terra natal coneix incessants dissorts? (Hi ha més…)

Sincerament he sentit aquesta inquietud i aquest malestar. Per recobrar la meva pau interior m?ha estat necessari posar-me a to amb una destí força generós. I com que m?era impossible igualar-me a ell només amb el suport dels meus mèrits, no ha arribat res millor, per ajudar-me, que el que m?ha sostingut al llarg de la meva vida i en les circumstàncies més oposades: la idea que m?he forjat del meu art i de la missió de l?escriptor. Permeteu-me, encara que només sigui en prova de reconeixement i amistat, que us expliqui, amb la senzillesa que em sigui possible, quina és aquesta idea.

Personalment, no puc viure sense el meu art. Però mai no he posat aquest art per sobre de qualsevol altra cosa. Ben al contrari, si necessito l?art és perquè no m?allunya de ningú i em permet de viure, tal com sóc, al nivell de tots. Segons la meva manera de veure-ho, l?art no és una diversió solitària. És un mitjà per emocionar el major nombre de persones, oferint-los una imatge privilegiada de dolors i alegries comunes. L?art obliga, doncs, a l?artista a no aïllar-se. Molt sovint he elegit el seu rostre més universal. I aquells que moltes vegades han escollit el seu destí d?artistes perquè se sentien diferents, aprenen aviat que només confessant la seva semblança i la seva diferència amb tots podran alimentar el seu art.

L?artista es forja en aquest perpetu anar i venir d?ell mateix als altres; equidistant entre la bellesa, sense la qual no pot viure, i la comunitat, de la qual no es pot desprendre. Per això els vertaders artistes no rebutgen res; s?obliguen a comprendre en comptes de jutjar, i si han de prendre partit en aquest món, només pot ser el d?una societat en la qual segons la gran frase de Nietzsche, no ha de regnar el jutge sinó el creador, sigui treballador o intel·lectual.

Per això mateix, el paper de l?escriptor ve acompanyat de deures ben difícils. Per definició, no pot posar-se al servei dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la sofreixen. Si no ho fes, es quedaria sol, privat fins i tot del seu art. Tots els exèrcits de la tirania, amb els seus milions d?homes, no li arrencaran de la solitud, encara que consenti a acomodar-se al seu pas i, sobretot, si ho consentís. Però n?hi ha prou amb el silenci d?un presoner anònim per treure a l?escriptor de la seva solitud; si més no cada cop que aconsegueix, gràcies als privilegis de la seva llibertat, no oblidar aquest silenci, quan tracta de recollir-lo i reemplaçar-lo per fer-ho valer mitjançant tots els recursos de l?art.

Ningú d?entre nosaltres no és prou gran per a semblant vocació. Però en totes les circumstàncies de la seva vida, obscur o provisionalment cèlebre, empresonat per la tirania o lliure de poder expressar-se, l?escriptor pot trobar el sentiment d?una comunitat viva, una comunitat que el justificarà, amb la condició que accepti, en la mesura del possible, les dues tasques que constitueixen la grandesa del seu ofici: el servei a la veritat i el servei a la llibertat. I atès què la seva vocació és agrupar el nombre més elevat possible de persones, no pot acomodar-se a la mentida i a la servitud que, on regnen, fan proliferar les soledats. Siguin quines siguin les nostres flaqueses personals, la noblesa del nostre ofici arrelarà sempre en dos imperatius difícils de mantenir: la negativa a mentir respecte del que se sap i la resistència a l?opressió.

Durant més de vint anys d?una història demencial, perdut sense recurs, com tots els homes de la meva edat, en les convulsions del temps, només m?ha sostingut el sentiment profund que escriure és avui un honor, perquè aquest acte obliga, i obliga alguna cosa més que a escriure. M?obligava, essencialment, tal com jo era i d?acord amb les meves forces, a compartir, amb tots els qui vivien la meva mateixa història, la desventura i l?esperança. Aquests homes -nascuts al començament de la primera guerra mundial, que tenien vint anys en el moment d?instaurar-se, alhora, el poder hitlerià i els primers processos revolucionaris, i que per poder completar la seva educació es van veure enfrontats més tard a la guerra d?Espanya, la segona guerra mundial, l?univers dels camps de concentració, l?Europa de la tortura i les presons -es veuen obligats a orientar els seus fills i les seves obres en un món amenaçat de destrucció nuclear. Suposo que ningú no pretendrà demanar-los que siguin optimistes. Fins i tot arribo a pensar que hem de ser comprensius, sense deixar de lluitar contra ells, amb l?error dels qui, per un excés de desesperació, han reivindicat el dret i el deshonor i s?han llançat als nihilismes de l?època. Però el fet és que la majoria de nosaltres, al meu país i al món sencer, han rebutjat el nihilisme i es consagren a la conquesta d?una legitimitat. Els ha estat precís forjar-se un art de viure per a temps catastròfics, a fi de néixer una segona vegada i lluitar després, a cara descoberta, contra l?instint de mort que s?agita en la nostra història.

Indubtablement, cada generació es creu destinada a refer el món. La meva sap, tanmateix, que no podries fer-ho, però la seva tasca és potser major. Consisteix a impedir que el món es desfaci. Hereva d?una història corrompuda en la qual es barregen revolucions fracassades, les tècniques embogides, els déus morts i les ideologies extenuades; en la qual poders mediocres, que poden destruir-lo tot, no saben convèncer; que la intel·ligència s?humilia fins a posar-se al servei de l?odi i de l?opressió, aquesta generació ha degut, en ella mateixa i al seu voltant, restaurar, partint de les seves amargues inquietuds, una mica del que constitueix la dignitat de viure i de morir. Davant d?un món amenaçat de desintegració, en el que els nostres grans inquisidors arrisquen establir per sempre l?imperi de la mort, sap que deuria, en una mena de carrera boja contra el temps, restaurar entre les nacions una pau que no sigui la del servei, reconciliar de nou el treball i la cultura i reconstruir amb tots els homes una nova Arca de l?aliança. No és segur que aquesta generació pugui a la fi complir una tasca  tan immensa, però el cert és que, a tot arreu del món, té ja feta, i la manté, la seva doble aposta en favor de la veritat i de la llibertat i que, arribat al moment, sap morir sense odi per ella.

És aquesta generació la que ha de ser saludada i encoratjada allà on es troba i, sobretot, on se sacrifica. En ella, convençut de la vostra segura aprovació, voldria jo declinar avui l?honor que acabeu de fer-me.

Alhora, després d?expressar la noblesa de l?ofici d?escriure, voldria situar l?escriptor al lloc que li correspon, sense altres títols que els compartits amb els seus companys de lluita, vulnerable però tenaç, injust però amb passió per la justícia, realitzant la seva obra sense vergonya ni orgull, a la vista de tots; atent sempre al dolor i la bellesa; consagrat, al capdavall, a treure del  seu ser complex les creacions que intenta aixecar, amb obstinació, entre el moviment destructor de la història.

Qui, després d?aquests, podrà esperar que se li presentin solucions ja fetes i belles lliçons morals? La veritat és misteriosa, fugaç, i sempre cal tractar de conquerir-la. La llibertat és perillosa, tan dura de viure com exultant. Hem d?avançar cap a aquestes dues finalitats, penosa però resoludament, descomptant per anticipat els nostres defalliments al llarg de camí tan dilatat. Quin escriptor gosaria, en consciència, proclamar-se predicador de virtut? Pel que fa a mi, necessito dir una vegada més que no sóc res d?això. Mai no he pogut renunciar a la llum, al goig de ser, a la vida lliure en la qual he crescut. I encara que aquesta nostàlgia expliqui molts dels meus errors i de les meves faltes, també m?ha ajudat a entendre millor el meu ofici i a mantenir-me, amb decisió, al costat de tots els homes silenciosos, que no suporten la vida que els toca viure més que pel record de breus i lliures moments de felicitat i per l?esperança de tornar a viure?ls.

Reduït així a allò que realment sóc, als meus límits vertaders, als meus deutes i també a la meva fe difícil, em sento més lliure per destacar, en concloure, la magnitud i generositat de la distinció que acabeu de fer-me. Més lliure també per dir-vos que voldria rebre-la com a homenatge manifest a tots els qui, participant del mateix combat, no han rebut cap privilegi i, en canvi, han conegut l?infortuni i les persecucions. Només em resta donar-vos les gràcies, des del fons del meu cor, i fer-vos públicament, en penyora de gratitud personal, la mateixa i vella promesa de felicitat que cada artista vertader es fa a si mateix, silenciosament, tots els dies.

(Versió al català de Xulio Ricardo Trigo)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!