El violinista celest

Art, literatura, música, història… totes aquestes disciplines, i algunes més, s?hi barrejaven en un dels llibres més singulars que ha donat la més recent literatura catalana: Tretze biografies imperfectes (Destino, 1986). Exercici imprevist de prosa assagística que aspirava també a fer-se un lloc en els territoris de ficció de l?imaginari, el premi Josep Pla del 1985 ens oferia unes quantes biografies i, amb la seva imperfecció, ens regalava literatura, d?aquella que es construeix lentament, de la destinada a durar.

Després de l?experiència es feia imprescindible saber què hi havia al darrere d?un nom poc conegut fora de les comarques tarragonines. Gerard Vergés havia publicat el 1985 poca cosa en assaig, però ja havia guanyat el seu primer premi de poesia: el Carles Riba del 1981, amb L?ombra rogenca de la lloba.

No pot haver millor començament per a un poeta, però els lectors ja havíem intuït que la seva cistella guardava alguna cosa més que poemes propis. Aviat veuria la llum un altre llibre no menys exquisit, Eros i art (Edicions 62, 1991), un assaig que relacionava les dues disciplines, i Vergés ens faria receptors d?una de les millors versions de la poesia shakesperiana: Tots els sonets de Shakespeare (Columna, 1993)…

Tota la poesia

D?entre els gèneres literaris pocs tenen la mateixa tendència a l?oblit que l?assaig. Tot i la revifalla que ha viscut l?assagisme, i el lligam subtil que ha establert amb la prosa de ficció en aquest començament de segle, no sembla que es pugui parlar de llibres recuperats, o de llibres que marquen una època, com penso que és el cas de Tretze biografies imperfectes i d?Eros i art. La poesia però té sempre l?oportunitat de l?antologia o del volum d?obra completa que rescatarà del passat més profund obres en molts casos notables que no han tingut la difusió necessària. Aquesta nova singladura poètica li ha vingut a Vergés de la mà d?una obra completa en versió bilingüe, La raíz de la mandrágora, que ha publicat l?editorial ?La Poesía, señor hidalgo? i que ha anat a cura de Ramón García Mateos.

El cas de Gerard Vergés s?ha d?interpretar com el d?un poeta en el sentit més ample que, tot i haver publicat escassos llibres, ha dedicat molt de temps a esbrinar què volia oferir al lector i com ho faria. Sortir a l?univers poètic català amb el premi Carles Riba no només va ser un privilegi, també deia molt de l?ambició de l?autor: L?ombra rogenca de la lloba és un llibre culte, que no culturalista, on se?ns proposa un joc de miralls i de lectures certament complex, però quedarà com a mostra de fins on pot arribar un poeta caminant gairebé en solitari pels viaranys de la literatura.

S?ha de dir que aquest va ser el primer d?una sèrie de quatre llibres de poesia que ara reuneix l?edició que ens ocupa. Després vingueren Long play per a una ànima trista (1986), Lliri entre cards (1988) i La insostenible lleugeresa del vers (2002).

Long play… reprèn la visió culta de l?ofici poètic que ja havia dut a la pràctica al primer llibre. Música, pintura, literatura i una voluntat marcada per deixar alguns trets de la seva intel·ligència a l?hora de l?anàlisi artístic, també allò més íntim, allò menys acadèmic. Però al llibre següent, Lliri entre cards, Vergés, que sempre ha estat un poeta de vers mesurat, de decasíl·labs perfectes, entre altres formes, decideix que ha de concentrar les seves energies en una composició única, aquella que també fa brillar la seva estima per Shakespeare. L?autor, doncs, fa sonets, d?una exquisida bellesa, i assoleix el seu llibre més personal perquè l?esforç deixa més nues encara les seves dèries. L?art, la cultura, la mirada curiosa, s?hi ha de sotmetre a una forma tancada que les exigeix ?li exigeix al poeta- una declaració de principis més intensa.

Un diàleg estètic

És al seu últim llibre fins el present, La insostenible lleugeresa…, que Vergés sembla cercar noves estructures poètiques. El vers s?eixampla, l?espai del poema també, però la llibertat del vers és de nou molt relativa. No obstant això, els ritmes decasil·làbics porten l?autor per un camí gairebé narratiu, on els protagonistes d?abans semblen haver cobrat vida per a encetar un diàleg que sempre ens obre escletxes cap als temes del coneixement, de l?amistat, de la visió estètica del poeta.

L?extens pròleg de Ramón García Mateos demostra que encara hi ha gent que considera la poesia com a una de les belles arts; és el pròleg d?un estudiós que ha mesurat cada aspecte de l?autor i que hi ha posat molt de temps en la lectura. Una bona introducció per tant a la poesia de Gerard Vergés, un poeta català que potser va esperar massa a publicar, però al qual el temps li ha donat la raó. Fer aquesta poesia, culta i d?una alta ambició estètica, després de superada la tendència culturalista dels 60 i 70, va conduir l?autor per un camí personal encara més valuós: aquell on l?eros dels sentits es fon amb la riquesa de l?art.

___________________________________________

Gerard Vergés, La raíz de la mandrágora,

Barcelona, La Poesía, señor hidalgo, 2005, 380 p.

(Versió castellana i pròleg de Ramón García Mateos)___________________________________________

(Publicat a l?Avui)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!