El violinista celest

Vaig conèìxer fa temps un poeta que ja ningú no recorda. Ratllava la setantena i li dèiem "Cervantes" de malnom, potser perquè sempre pregonava que abans de trencar amb les formes clàssiques era del tot precís saber contra què dirigies els teus esforços. Joves, massa joves, vam posar cara de circumstàncies. Un temps després, però, alguns dels qui havien rebut aquella amable reprimenda vam experimentar una notable millora als nostres versos, potser perquè havíem entès que la poesia, ai-làs!, no era tan lliure com la nostra passió per la paraula hagués volgut.

L’episodi amb aquell escriptor venerable, de qui sobretot em dol no recordar el nom, m’ha vingut a la memòria aquesta tarda. Potser perquè llegia i rellegia els versos dels dos nous llibres de Josep Maria Sala-Valldaura, El cigne cec (Perifèric Edicions) i Vidre fumat (Proa)…

Hi ha en aquest poeta nascut a Gironella un aspecte que va estar molt present en les converses antigues amb "Cervantes". Des del primer llibre seu que em va caure a les mans, En aquest dau del foc (1987) -al qual seguirien apassionades lectures de títols com Ets arrel d’ala i de vol (1991) o Cardiopatia (1999)- he pogut comprovar com Sala-Valldaura s’esforça per trencar els límits de la poesia des d’un enorme coneixement de la matèria que li serveix per a bastir el seu art. Potser per aquest motiu és un autor que sempre ha destacat entre aquell grup de poetes que es van formar als voltants dels 70, potser també per això, la seva presència no ha tingut el reconeixement que mereix, tot i publicar regularment, tot i ser un nom bàsic de la nostra poesia.

Sala-Valldaura és, també, un poeta incòmode, capaç de fer-nos veure les pròpies mancances, d’establir amb descaro i mestria les bases d’una estètica contemporània, lluny dels trencaments inútils i de les cotilles amb gran predicament. El llenguatge i els seus ritmes, la paraula com a font de sentits que encara hem de descobrir, un humanisme que no defuig capbussar-se en un temps difícil per assajar jocs de relativitats que només podem trobar a l’ésser humà. El poeta que escolta com toquen a la porta les grans qüestions i obre la casa per a convidar-les a nedar contracorrent en l’incert mar de les paraules.

Aquestes, i moltes altres que seria difícil explicar, són algunes de les sensacions que t’envaeixen llegint Sala-Valldaura, un escriptor que demostra a cada vers la joventut renovadora que porta implícita tota bona poesia…

ORIGEN I TACA

La pell ha deixat dins seu un tacte antic d’herba molla,

l’ombra de la llum que albirà Plató:

parets de dies amaguen els mots curulls del vell jardí.

Presó de cos, presó de segles.

Només l’exili dels ocells recorda a penes

que els àngels s’endugueren les ales cap al cel.

Mirem en els armaris els mots més ben guardats

perquè ara és mut el cant del vent amb l’aigua.

Esgrafiem la llarga nit amb paraules coixes;

I amb diòxid de buidors,

L’esfera dels rellotges eixorda el batec precís,

El nombre exacte del món harmònic.

Desterrats

                 descelats

                                 aterrats.

(Josep Ma. Sala-Valldaura, Vidre fumat, Barcelona, Proa, 2005)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!