L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

De quan en Bruno havia ensenyat de brodar a les al·lotes

Del dia que la Felízia ens va obrir les capses n’he conservat una il·lusió com enervada i un esgotament que s’ha fet crònic. Cada vegada que acabo les piles, Mirentxu, se’m torna a aparèixer, fantasmagòric, el record del primer dia que vaig ser conscient d’haver-les acabat en sec. Després de tornar a empaquetar el capsam, ara amb els embalatges apedaçats que reforçàrem amb repetides argolles de cel·lo ample, revisc quan ens dirigírem al banc per a fer-ne un dipòsit, i entrant a l’oficina ja em vaig sentir els primers calfreds de la grip. Crec que tu encara no, però et vaig encomanar la pandèmia, ho sé. Igualment, i encara que a tu et va tenir un mes prostrada, sé que has trobat la manera de disculpar-me. Però el rodament de cap que em va esbucar com un sac d’ossos damunt del cuiro d’una butaca del hall no era cap virus, sinó el vertigen de l’abisme obert sota els meus peus, la percepció (tornada a desvetllar amb la reaparició de més dibuixos de l’àvia entre els papers) del meu lloc en el món, de la meva baula a la cadena de la nissaga; una baula que si jo no l’amarrava ben subjecta es podria obrir per qualsevol punt feble que rebés una forta pressió. Perquè de sobte Mirentxu jo era conscient d’estar enganxada per dues bandes: la mà esquerra de la meva àvia i la mà dreta de la meva filla. I si no m’agafava amb força em podria passar com a la meva mare, que una vegada s’havia amollat d’un cap i l’abisme se la va engolir. Ara, per primer cop, em vaig sentir responsable de l’estabilitat que engalza les baules. 

          El contingut d’aquelles caixes fou providencial per poder reconstruir cada passa que havia donat en Bruno durant la seva estada a Europa, inclosa Tarrella, i fins i tot cada passa que va donar a l’interior de casa meva. Sé que no havia d’haver callat com les putes Mirentxu, però confio que la intel·ligència que guspireja tots els teus pensaments assistirà la teva bondat, perquè puguis adonar-te que no era el silenci mafiós de les bergantes el que em paralitzava. Jo no n’havia de fer res tanmateix del que trobava, vull dir que no eren coses que s’havien de saber i s’havien de difondre, sinó peccata minuta de la vida privada de la meva àvia. Però en aquells moments Mirentxu vaig beneir la reforma que vàrem fer en Rodríguez i jo morta la padrina, perquè havia esborrat totes les pistes que haurien pogut delatar el meu secret. En tornar, un dia et faré veure, dibuixos en mà, que del corral a les golfes on havia romàs ocult el retrat a l’oli, embolicat amb les flassades d’indiana que et vaig esmentar al principi, a casa meva pertot n’hi ha rastres. Inclosa la meva cambra Mirentxu; inclòs el llit on jec; inclòs el peu de ribella amb la tovallola de fil brodada de l’àvia. O la va brodar en Bruno? Justament l’àvia, tan afeccionada a les labors, no consta enlloc que brodava. I a més hi ha una carta de Russinyol que em té ben mosquejada (que ella i en Russinyol eren amics tu ja ho sabies, oi? I si no, t’ho dic ara). Li recorda, divertit, aquell becari argentí que quan ella feia el filtret dels blens de la mateixa tovallola que tu sempre has vist penjada al peu de ribella de la meva cambra li va suggerir de brodar-hi les seves inicials, i tot seguit es va treure la llibreteta que sempre duia dins una butxaca del gec i li va mostrar diversos tipus de lletra per saber quina li agradava. I tot d’una va senyar les dues lletres escollides damunt la tela del tambor amb el mateix llapis que havia fet el dibuix. Diu Russinyol que quan ella havia començat a brodar-les ell li va dir quita, quita, amb uns copets a les mans potser suaus, però de fet per a renyar-la. I tot seguit li va prendre el tambor i es va posar a brodar ell. Vull dir-te amb això que totes aquelles velletes de la Residència que tu no t’acabaves de creure, t’estaven dient la veritat quan t’asseguraren que a elles els havia ensenyat de brodar un home. A més, ara que me revé: més endavant vàrem trobar les estovalles. Perdona les meves distraccions, no hi havia tornat a pensar, en les estovalles.

          Ara que saps el feix que duia, no t’ha de sorprendre que trobés la punta del seu llapis tan il·luminadora com el fanalet que els exploradors es fixen enmig del front per davallar a les cavitats. No sé si a tu et passava igual Mirentxu, però fullejant les pàgines dels seus blocs de dibuixos (i ara se m’apareix aquell jove Bruno vestit amb un abric negre i una llaçada de caps llargs també negra recorrent-li fugaçment la blancor d’una camisa radiant, assegut en un banc de pedra un diumenge als jardins de Villa d’Este amb el bloc damunt dels genolls, un llapis entre els dits i un segon llapis ben afilat rera una orella) n’he copsat una llum que travessa totes les boires que m’entelaven els ulls quan jo mateixa en un viatge turístic a Tívoli m’hi havia passejat, quan encara no sabia d’en Bruno i quan encara no havia intuït l’existència secreta d’una altra mena de claror que fa sorgir el sol en el fons de la soledat i esqueixa o fon les misterioses membranes que traven els impulsos que produeixen mots. Si ara tornava a Villa d’Este Mirentxu sé ben cert que amb els ulls clucs sortiria de tots els laberints on em vaig perdre amb la mirada franca, perquè ja sé que en Bruno, guiat pel seu fanalet interior, aquest mateix estel com una puça que orienta el meu tren carregat cap a tu, també havia trobat el camí empès per un anhel de plenitud que només respecta els savis decrets de la clepsidra i s’hi sotmet, car la clepsidra sap transformar els lleugers minuts siderals en tèbies ràfegues de sorra, unes ràfegues que van caient com els bitllets de banc un damunt de l’altre, com els metres de tela sobrers després que el dependent ja n’ha amidat per fer un vestit; i ara es contrauen amb una volta i ara amb una altra, dins del gruix de la peça que suara, per escampar la tela i mostrar-la a una clienta sobre el taulell de la botiga de teixits, havia voltat en el sentit invers. Les dunes del desert Mirentxu estan fetes de molts encontres de l’esperit amb la matèria i de la llum amb la fosca; el pensament, de les seves pròpies ales en fa sabates, quan vol ser útil als homes que caminen pel món. I si els minuts en passar per la clepsidra produïen dunes, els minuts que passaven per Clementi produïen paisatges, jardins, columnates, balustres, arcs de mig punt, campanars; unes captures polimòrfiques de llum obtingudes amb la negritud extrema del carbó. Volia mostrar que el temps s’agafa amb les mans com s’hi agafa una grapada de sorra, volia mostrar la solidesa dels minuts que transcorren i volia mostrar que només caminant es produeixen passes. Quan retornés al seu país no el podrien acusar d’haver-se deixat ensarronar per cap espectre; demostraria que el temps que havia estat a dispesa tenia la mateixa consistència que els objectes que durant aquest període ell havia plasmat.  

         Tu no trobes molt significatiu Mirentxu que en Clementi no se n’hagués separat mai de les carpetes, dels blocs de notes, dels petits apunts a llapis? És admirable que no els hagués cremat amb querosè com va cremar aquells setanta quadres de grans dimensions, una vegada que volia fer entenent que la vàlua d’una obra d’art només és el procés de la seva execució;  el fet que no trobi mai la manera d’instal·lar-se permanentment en el món material és l’única manera de mantenir-lo tothora viu i en  marxa, enlloc de conservar-lo en escabetx com els que hi ha penjats a les parets per decorar les cases. Devia ser un precursor del Work in progress, aquest mètode que s’assembla aquella mica al procediment que jo ara faig servir per arribar fins a tu. També trobo admirable que més endavant, sobretot quan s’ajuntà amb na Felízia, el contingut d’aquelles carpetes no es dispersés, tan foradades com sabem que també ella tenia les mans i tan regaladora com va ser. Però no ho va fer. Els dibuixos no es varen començar a espargir fins que a na Felízia no li va pegar la dèria de fundar el museu monogràfic que li permetria donar ordres a tort i a dret i fer les coses a la seva manera, una manera que tenia els becaris del museu amb el pèl dret, per cert, quan veien arribar aquells feixos de cent roses a la inauguració de totes les antològiques que es van organitzar abans de tenir l’espai fix que ara té en Bruno Clementi. Aquesta dèria sí que va dispersar molta cosa. Tu i jo sabem que hi ha una legió de desaprensius, o bé només desinformats, que decoren sacrílegament les parets de casa seva amb peces provinents de l’espoli d’aquest temple que na Felízia va contribuir a saquejar. El que m’admirava era que encara se n’haguessin salvat tants, d’aquells apunts, els quals pogueren emprendre el viatge del retorn al costat de totes les altres coses que na Felízia va dur a Tarrella. Si no, ens hauríem hagut de conformar amb l’obstinat silenci dels murs de la nostra església, abans que tu els fessis netejar i el missatge de Déu hi tornés a ser audible. Perquè en Bruno havia posat un turbant damunt el cap d’Herodes i una espasa a la cintura de Pilat; havia posat una pinzellada de fúria en cada ull de Caifàs i un borrall de gratitud a la fesomia de Barrabàs; havia cobert amb una túnica les espatlles pusil·lànimes del Cireneu i havia faixat Judes Iscariot perquè pogués amagar el sarró de la seva traidoria davall la cinta, i havia calçat amb sandàlies tots els peus que havien trepijat Jerusalem, i proveí de versemblants corretges de cuiro els que havien d’assotar l’esquena de Jesús, en comptes d’haver de fabricar aquell corretjam amb les paraules dels missals, quan a les parets encara no s’hi projectava la seva imatge o quan ja no es veien. Aquells personatges que ens havia il·luminat en Bruno van tornar a parlar-nos amb una claredat que era com la del sol dels dies que ell, encamellat damunt un bastiment, els va pintar. Tu els has restituït el dret a la paraula a aquelles amitgeres Mirentxu, perquè poguem replicar a les erràtiques cavil·lacions dels capellans i les beates. Ara ja parlen clar les mitjanades, perquè tu vares fondre les mordasses amb què els poderosos, pactats amb la indolència, la humiliació i el tedi clausuraren les boques que en Bruno havia obert i enterboliren els seus ulls.

         Però el silenci no només s’havia imposat dins l’esglèsia, en els temps dels meus avantpassats: aquelles casetes penjades als penyals més alts com els nius d’un ocell gros, abans que en Bruno vingués tampoc no havien tingut esme ni de parpellejar, car els pastors i els roters que la misèria havia expulsat de Tarrella feia segles i que havien nascut a les muntanyes tenien més por d’un vertigen propi que d’una canonada de l’enemic. Fins que en Bruno va  decantar els plecs viscosos de vellut que tancaven aquells ulls i va alçar el primer pont que la mirada d’aquells tarrellencs aperduats va poder travessar per poder unir els seus ossos amb els de llur avior. A aquelles casetes enfilades Mirentxu ningú els havia vistes mai, tret de les cabres o dels ermitans. Els camins per arribar-hi devien ser tan esquerps que no era estrany que en Bruno hagués de romandre amb aquella gent durant llargues temporades. Nosaltres trobem aquests llocs tan bonics perquè no tenim ni idea de la duresa de les condicions en què es desenvolupava la vida d’aquella pobre gent encamellada allà. Pensa que la terra només era una trinxa entre marge i marge, i m’imagino que els cultius vists des de baix devien semblar rierols verdosos com els que enterenyinen els mapes. Ja sabem que aquells muntanyols s’alimentaven bàsicament de figues seques: el mateix que donaven als porcs. També sabem que en Bruno més de dues vegades havia entrat clandestinament dins un assoll per poder equilibrar la ració que li havia tocat amb mitja dotzena de figues extra, que amb una mica de sort aconseguia de pispar a la truja i els porcellets. Igualment, sabem que abans de pintar uns paratges tan bells com desagraïts els havia solcats amb una arada, i que havia desembussat recs que no corrien, i que havia tingut bòfegues a les mans de tantes hores com havien estret el mànec de les xapes. Els penyals que aguaitaven al mar com periscopis provinents del centre de la terra, havien enrodonit els durs prepucis travessant vetes de coure, vermellures d’aram, pedres vesubianes i petxines closes d’un oceà desplaçat al cor de la serralada en temps juràssics, i ara emmirallaven sobre els espills de l’aigua els seus rojos sulfurs i la verda malaquita que els encaputxava el gland. No és estrany que el descens a les cales mitjançant la sèrie esglaonada de prepucials estalagmites que hi reflectia la mirada d’en Bruno s’aprofundís més fondo que no era, en una successió infinita d’immòbils làmines superposades, de capes afegides d’adherents aigües quietes. Fins que no vingué en Bruno, l’abrupta geografia de Tarrella que la devoció panteïsta i la moda del moment havien il·luminat i difós d’una manera fraccionada i amb criteris estètics massa retòrics o amb un excés de paranoies de verisme, no fou visible des de tots els angles. Una devoció que fins llavors no s’havia projectat ni posà mai el cor damunt dels porxos que habitaven els porcs, ni havien reparat les figues seques amb què els engreixaven, ni va fer explícit cap reconeixement a les verdures dels horts: només pintaven pinedes, alzinars i jardins, car, com tu saps més bé que no jo, estava molt lleig i molt malvist pintar res de profit. Pensa que Nonell, si ja pintava arengades, encara no els havia exhibides, perquè tampoc no li deixaven treure el nas, a aquell altre benaurat. Els convenia més el que pintava Santiago Russinyol, sens dubte. D’aquest amic, la meva padrineta no se n’havia amagat mai, però que fos tan públic explica a bastament que no l’havia estimat. Els calaixos del canterano que hi ha dins la teva habitació n’estan plens de cartes d’en Russinyol; si no te les vaig oferir fou perquè en cap moment no en deguérem parlar. És un detall, això de tenir-ne tantes cartes, que m’ha fet arribar a la conclusió que els epistolaris, que la gent fantasiosa troba tan significatius i reveladors, no documenten històries apassionants, perquè les històries apassionants solen esser molt secretes i estan sempre molt ben estotjades. Una altra cosa és la xavalla burocràtica i les cròniques socials. Jo m’estimo més parlar dels porcs com tu saps, i ara no riguis i no pensis en el viatge de tornada de la senyora George Sand. Al marge de l’atreviment (i ara ho dic en el sentit argentí, el pitjor insult: sós una atrevida) d’apostrofar els nostres preciosos porcs, que la va posar en ridícul tant o més que l’institut Pasteur del seu país en donar la raó als pagesos mallorquins que havien conegut que la tuberculosi es transmet per via aèria molt abans d’aïllar-ne el bacil de Cok. Una bona escriptora , com ja t’ho vaig advertir amb en Barraxet, ha de saber destriar les bestieses de les cosses essencials, i l’exaltada amant de Chopin, ignorant els porcs es va posar a la mateixa alçada d’en Barraxet ignorant que la Felízia senzillament s’havia tret els anys del damunt. Ni hi havia llavors, ni encara avui no hi ha, a Mallorca, res que tingui més importància que la  raça autòctona de porquí, amb la qual es produeix la sobrassada de porc negre que a tu t’agrada tant. Els tarrellencs Mirentxu els estàvem molt agraïts a aquells porcs, sense la sobrassada dels quals no ens n’hauríem sortit. Un dels mèrits d’en Bruno és haver-nos fet perdre la vergonya que ens feia ocultar la gratitut que ens inspiraven els garrins. Ja sé que les obres de grans dimensions que varen sortir de les mans de Clementi són més importants que les notetes a llapis que prenia per la costa; però són aquestes petites il·luminacions que ens parlen de la seva tirada cap a allò essencial i el seu rebuig de les estèrils tertúlies dels artistes i dels vanitosos oripells. Vés a saber si és per això que quan havia cremat gairebé tots els quadres va conservar aquells modestos esborranys.

          Els dies que jo anava a casa de na Felízia cada matí en hores de feina per ajudar-la a posar ordre a compte de l’ajuntament, al principi, quan els renecs proferits contra la nostra infatigable ignorància encara no ens havien esclatat a la cara, tant ella com jo mateixa vàrem arribar a estar tan lligades al que fèiem, i tan a la vora, que és natural que la riuada ens arrossegués plegades. Els al·luvions molt sovint rebreguen junts els cossos de persones que no se saluden o que no s’han conegut, així és que a na Felízia i jo és comprensible que ens atupés el mateix onatge. Però és que a més a més va sorgir una estranya, gairebé monstruosa reciprocitat. Ella, sense adonar-se’n (perquè si no, hauria pres mesures) tímidament havia tornat a confiar en algú i s’hi abocava com l’aigua que ha d’omplir un rec, i tu ja saps que jo em mullava i que la brusca m’anava xopant i que després d’aquelles sessions, les dels primers temps, jo em sentia tonificada i nova com si hagués anat al gimnàs; i li estava agraïda per haver-me volgut al seu redol, i també, perquè va interrompre la meva insípida rutina administrativa amb els seus projectes fantasiosos, amb les seves inesgotables energies, amb la fabulosa història que havia vingut a culminar i amb la que jo, i crec que ella també, començava a intuir que nosaltres dues compartiríem. Pensa que quan la vaig conèixer jo duia els arbitris i acabàvem d’aplicar una nova taxa a tot el cadastre, que aviat és dit. Al regidor d’hisenda no li vaig veure el pèl fins a finals d’octubre: és a dir, fins que els bancs ja tenien tots els rebuts de les contribucions en regla i a punt per ser descomptats dels comptes dels titulars que n’haguessin fet la domiciliació. Tant de fer-se la víctima de la reforma de tot el sistema tributari de cara a la gent del poble, i n’Andolin i jo sempre trobàvem el d’hisenda al bar de davant l’ajuntament discutint de futbol o parlant amb dones (o de dones) amb el mòbil, i era al bar on l’havíem d’anar a buscar si sorgia alguna complicació, perquè al gabinet d’economistes on treballava particularment tampoc no l’hi trobàvem mai. I entre l’esgotament i el tedi Mirentxu pots ben creure que la perspectiva d’estar amb na Felízia durant l’horari laboral se’m va aparèixer com una amenitat engrescadora. Que la irrupció a la meva vida de na Felízia fou amena no ho he negat mai com tu saps perfectament; ara bé: podria no haver-ho explicat. Tanmateix, i a banda del que tu vares veure o ja sabies i que no em vull fer pesada repetint, entre na Felízia i jo ja s’hi havia instal·lat la Noia Florentina, i de mica en mica va començar a formar-se el pensament que na Felízia havia vingut a restituir-me allò que de la meva padrineta en Bruno se n’havia portat amb ell quan se’n va tornar.

          En recordo els dies més lluminosos -encara que n’hi degué haver de pluja- d’aquells temps en què na Felízia i jo no ens acabàvem mai les paraules. Jo no sé què ens arribàrem a dir, però encara em sento les picades com d’agulla d’allò que no ens diguérem mai. Jo no li parlava de la fortíssima olor de gas que ja m’envestia a mitjan escala, així és que amb la magnitud del que jo li amagava ja et pots fer el càrrec del que em devia amagar ella a mi, i d’això és ben segur que tu en saps més que no pas jo. En Barraxet qualque vegada me n’havia parlat d’aquella pestilència de butà, i em va dir que li havia aconsellat que canviés la cuina si no tancava bé i que ell s’havia ofert per acompanyar-la a comprar-ne una de nova més segura. També m’havia dit que d’ençà de la pallissa –a causa de la desviació de tabic- la senyora havia perdut l’olfacte. Ell se pensava si era la seva desolada nul·litat olfactiva el que la feia perfumar-se tant i perfumar pertot, com si vessar una gran quantitat d’essència pogués augmentar les possibilitats de copsar-ne ni que fos una engruna, i encara, només amb el pensament. La desesperació de na Felízia no va ser mai tan candorosa com les vegades que es manifestava escampant el contingut d’aquells flascons.   

          També és cert que tampoc no hi veia, i el procés de la seva ceguesa s’inicià molt abans de l’atracament i havia estat gradual i progressiu, la qual cosa explica que li donés marge per adaptar-s’hi. La vivor natural de na Felízia atenuava les sospites d’indefensió que un estat certament dramàtic com el dels cecs podria desvetllar, perquè ella no havia vingut a fer llàstima sinó a donar ordres. Però quan jo vaig començar a visitar-la a domicili ja havia envestit a tots els senyals de trànsit de Tarrella, i això anant a peu i amb un impuls propi: vull dir que no és perquè es trenqués la direcció de cap vehicle en què viatgés i amb el cop hagués anat a pegar a la vorera on hi havia el disc, per estavellar-s’hi (tu ja saps que a Tarrella tenim el vici de plantar els discos ben enmig de l’acera, no cal pujar a un vehicle per estampar-s’hi). El cas és que la gravetat dels impactes de na Felízia contra els indicadors sempre era deguda a l’excés de velocitat, quan encara havia de fingir que era una noia jove. Caminava massa aviat, gairebé com si l’empaitessin, més pendent de la imatge d’airositat que havia de donar que de les males conseqüències que sol tenir la circulació temerària. Amb els excessos de velocitat també era com els joves Mirentxu. Però quan la ceguesa de na Felízia em feia venir vertigen era les vegades que vaig entrar a la cuina casualment: cada vegada que veia el cistell de la brossa, aquell cove de devers un metre de diàmetre enrevoltat de mistos apagats i altres menes de busques, perquè na Felízia no endevinava mai el forat. No me’l puc treure del cap a aquell increïble cabàs folrat per dins amb una bossa de fems industrial.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!