L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

He recordat el dia que les vidrieres del seu pis varen esbudellar els paquets dels dibuixos

Deus tenir ben present que na Felízia, encara que fes veure que era molt fantasiosa, podia ser molt pràctica, i degué calcular que si em separava totalment de la meva família i dels meus fills, ara que ja havia aconseguit de decantar-me de la meva feina habitual, em podria perdre. I no li convenia exposar-se a perdre’m, llavors que tu només venies els caps de setmana però encara no passaves llargues temporades amb nosaltres. No hi ha ningú Mirentxu que pugui perdre l’única persona que té sempre a l’abast. Repara que no s’havia desfet d’en Barraxet fins que no em va tenir segura a mi, encara que li tingués ràbia i encara que ja s’hagués adonat que no era la persona idònia per recuperar la figura de Clementi. Així i tot, Mirentxu, recorda que en tu venir em menyspreava una mica, quan ja m’havia amarrada i a tu encara t’havia de lligar, i que era molt coneixedor que sempre trobava gust de poc al temps que li dedicaves. Feia sentir incòmode qualsevol que arribés quan tu hi eres, i escapçar-li ni que fos un instant la teva companyia era tenir la sensació d’haver-li amputat un braç o una cama. A mi em va fer sentir malament moltes vegades. Per què m’hauria d’agradar, fer nosa i ser-hi de més. A tothom li agrada més fer falta.  

          A la fi es podia revenjar d’en Barraxet, tantes vegades com l’havia feta enfurismar escampant l’edat que tenia. Ell no ho deia amb malícia, al contrari: ho deia com un elogi. I com que era un elogi ella no s’hi podia enfadar trobava en Barraxet, que estava ben segur que na Felízia en el fons no s’enfadava. Què t’he d’anar a explicar, tu ja veies com llauraven, aquell parell. A na Felízia no la va escandalitzar que en Barraxet no hagués fet gaire cas del regal d’un exemplar d’Així parlà Zaratustra relligat en pell que havia estat d’en Bruno, i tampoc no havia concedit gaire importància al fet que el poeta no hagués sabut identificar Ramon Llull en cap dels tres linòleums que el seu marit va dedicar a l’arrauxat i infatigable mestre dels escampadors de tinta, però trobava una insolència que en Barraxet no respectés la seva decisió d’esborrar-se els anys amb un bisturí, tan dramàtica com havia estada. Ara ja no la sorprenia que en els cenacles de la cultura el poeta Barraxet no fos respectat, i en el fons de la seva puerilitat de jardí d’infància creia que el menyspreu que vegades va poder percebre que adreçaven al seu protector tenia relació amb el fet d’anar esbombant la seva edat, i potser que no s’equivocava, mira què et dic. Un bon escriptor ha de saber destriar les coses banals de les coses sagrades, i què hi havia de més sagrat en na Felízia que la obstinada i constant impugnació de la data del seu naixement, ara amb l’esplèndida elevació d’una cama que ni una actriu de cinema, suara amb una revolada de les pestanyes, sempre amunt i avall remenant un garballó més dret que un fus amb l’airositat de punt de dansa amb què desfilaren totes les seves passes fins al final, al bell mig d’un redol de coqueteria i elegància que feia tenir la sensació, en veure-la sortir de darrere qualsevol cantonada, que els carrers de Tarrella eren sales que una ambaixada podria haver escollit per a les seves recepcions anuals.    

          Fou a partir d’aquells moments que na Felízia va desplegar el seu pla B per tenir-me ben immobilitzada, creant vincles amb la meva família: els va ficar a tots dins el negoci. Estava ben decidida a no deixar alçar el vol a cap més ocell. Tu ja saps que na Felízia amb en Rodríguez Bisbal a la fi hi va trobar una altra víctima de Schopenhauer per a la seva col·lecció, la qual ràpidament fou incorporada al seu ramat de decebuts, una massa heterogènia de vius i de morts posada a alimentar el mateix foc amb què volien ser incinerats. No sé com tenien estómac de defensar una persona tan alegre i tan entusiasta com en Bruno amb uns posicionaments tan cínics com els seus, però suposo que era una estratègia comercial, i més reixida que no la nostra per als temps que corrien i encara no s’han aturat de córrer (desgraciadament). Els reconec el mèrit. Per incorporar en Bruno al cul de sac dels nostres dies havíem de disfressar tots els seus pensaments, l’havíem de trair. La solució perfecta per salvar algú que no s’hagi volgut envilir és envilir-te tu per ell i des del cim del teu encanallament disparar tot seguit una càrrega de sentiments nobles perquè l’humanitat s’alimenti d’aquest mannà i pugui salvar-se. En aquest cas, el fi justificaria els mitjans. Tanmateix, vaig començar a adonar-me que la capacitat destructiva d’ells dos des que estaven associats s’havia multiplicada, i era perquè en Rodríguez Bisbal va unir el somni de na Felízia de crear un museu monogràfic a nom d’en Bruno Clementi a la seva pròpia idea de vendre per bon preu una casa de les que tenia a la immobiliària. Així va començar el mòbing; tots dos feien torns per anorrear-me. També fou aquells dies que na Felízia va anar a l’escola dels meus fills (presentant-se com de la nostra família!) a escridassar els professors perquè n’Arantxa havia tingut un 9,7 de promig, en comptes del 10 que ella estava ben segura que li pertocava. Crec que els va amollar un panegíric pseudofilosòfic sobre els límits de la gasiveria i de la justícia que, per les ‘notícies’ que m’arribaren molt de temps després, varen deixar els membres del claustre de professors amb els pèls arreveixinats. Els digué, em varen explicar més endavant, que plànyer aquelles poques dècimes per al 10 era tan miserable com suspendre algú amb un 4,9, que l’únic que deixa clara és la voluntat d’abatre o d’excloure. Igualment, puntuar una butlleta de qualificacions amb un 9,7 és venir a dir que tot i que els coneixements de l’alumne són inqüestionables hi ha un petit dèficit, que na Felízia va atribuir a una manca de simpatia i de reforç del professor vers la seva alumna. I s’havia atrevida a acusar-los d’haver rebaixat nota a n’Arantxa perquè no els agradava la seva cara! En aquesta època va recuperar la llengua cremadora de les mucamas del seu ranxo familiar, i amb aquest llenguatge anava amollant als professors de la meva filla que el lleu matís de descompte de nota l’únic que mostrava amb claredat era la vilesa del mestre, però no informava sobre la minva en els coneixements de l’alumna, perquè és molt difícil quantificar els coneixements que poden encabir-se en unes miserioses tres dècimes, que l’únic que assenyalen és l’ombra lleugera d’una màcula que devia ser (ni més ni menys) l’estigma amb què la volien marcar els membres d’aquell claustre.

          No he observat que els lligams afectius amb els meus fills haguessin començat a afeblir-se a causa de jo haver delegat, sisplau per força, els meus deures familiars en mans més competents (almenys, més combatives); però sí que és ben cert que na Felízia em va aigualir la il·lusió de lluitar per ells. Semblava que no calia que lluités per ells, baldament fos la seva mare; que era millor que no m’impliqués en els seus projectes, que no tractés de fer-los reeixir perquè el meu suport no tan sols era inútil, sinó contraproduent. D’alguna manera que no sabria articular en mots, na Felízia i en Rodríguez Bisbal em varen deixar clar que els meus fills estarien més protegits si jo no mostrava la cara per ells, si no els criava. Recordo perfectament que era llavors que van deixar de dir-me mare i em començaren a dir Gostina com tothom. Suposo que també podria escriure una tragèdia Mirentxu, només que no en tinc ganes. Ja ho veus: a Antígona no li deixaven enterrar el seu germà i a mi no em permetien d’intervenir en les dificultats escolars dels meus infants. Només que a Antígona la frenava la llei, mentre que a mi em governava na Felízia.

         Vaig començar a dormir malament. En somnis veia avançar dues tanquetes blindades que circulaven dins del mateix carril però en sentit contrari, i jo em trobava enmig dels seus trajectes i m’havien destinada a ser la carnisseria d’una col·lisió imminent. Suposo que una de les tanquetes que veia en aquests malsons que varen començar a ser molt freqüents era la que representava la recuperació d’un gran artista que el món ja havia oblidat i la recerca d’un lloc segur perquè la seva pista no es pogués perdre mai més, és a dir, implicar l’ajuntament o una altra institució pública en aquesta tasca, perquè era la manera més segura que perdurés, i fer-ho veure a na Felízia, obrir-li els ulls, mostrar-li proves que les iniciatives privades, per admirables que de vegades siguin, no tenen la continuïtat tan garantida com les institucions públiques (Tarrella no fa part dels Estats Units d’Amèrica, per desgràcia) i que els museus privats que moltes vegades han obert les famílies dels artistes acaben tancats a causa de desavinences o vés tu a saber el què, quan es moren les persones que hi han cregut i que amb el seu entusiasme i amb els seus diners ho han sostingut durant un temps. L’altra tanqueta blindada que s’acostava a mi era la contrària: la que pilotava na Felízia, ara assistida amb el co-pilot Rodríguez Bisbal. Pots estar ben segura que en Barraxet, d’enfora, es fregava les mans. Com m’hi podria adaptar mai, pobre de mi, a una maquinària tan diferenciada? I què vaig haver de sacrificar, per convertir-me en una peça de recanvi que havia de servir per fer marxar dos motors tan desiguals?  

          Tant de sentir-me resplendir dins del cervell la veu de na Felízia fent de solista i tant de veure’m a mi mateixa agitant dues capses de mistos com si fossin maraques; tant de fer de mariatxi a gent que canta i balla per devers l’ajuntament i pertot arreu i que no em deixen actuar mai; tant de no veure el sol Mirentxu en el fons de la galeria secreta que estic condemnada a excavar perquè les paraules que el meu viure ha pronunciat puguin sortir de la colònia penitenciària on el pensament està sotmès a la llei de l’oferta i la demanda o bé als capricis o els interessos de la tirania de torn. Tants contratemps, m’han arribat a fer tenir por de trepijar un bassiot encara que m’hagi posat unes botes de cautxú impermeables: no fos cas que es desplegui un ventall d’espases de gebre i el calçat se’m foradi. Tant d’escriure els vespres m’ha refredat els peus i m’ha fet venir por d’enlluernar-me amb tot el que la claror també podria suggerir-me. Però ara ja no puc aturar la circulació per dins del túnel d’aquest mercaderies nocturn que he estibat amb la càrrega del llarg monòleg que et contempla des d’una distància prou gran per condensar tota la llum del sol en un capet d’agulla. Sí Mirentxu: et veig com el diminut estel blanc que assenyala molt enfora el final d’un túnel, un estel que a mesura que em vagi aproximant augmentarà de tamany i arribarà a ser com la clapa d’una porta que s’obre (després de jo tocar el timbre de casa teva, quan el gran dia despunti). Tu em posaràs tota aquesta fosca a l’esquena com un farcell, quan ja t’hauré vista: serà el meu equipatge per tornar. Però encara no ha arribat el moment que puguis ser ningú altre que el destinatari invisible i anònim que sempre hi ha al final de les paraules que aconsegueixen de fer-se escoltar. Vent embolicat amb paper d’embalatge que no podem saber si arribarà al seu destí, pensaments furtius que quan s’obren les gàbies de la colombòfila no es poden projectar perquè els ocells tots estan eixalats i s’estampen contra les llambordes com els gargalls.

          Però de sobte Mirentxu, tot amb u, amb una llima d’ungles que en Gori ha fet servir per escapçar el bec a n’en ‘Tomeu’ (destrava el suport de la menjadora i escampa menjar pertot), amb una llima que no està en el mateix lloc destinat sempre a la mateixa cosa que jo tinc previst, he començat a encendre mistos perquè la llengua de clarors esvaïdes de ponent que ha vingut a dessagnar-se damunt la pàgina que escric sigui més viva i les meves paraules tinguin més matèria i trobin la manera d’afegir-se al món real. M’he cremat els dits aposta perquè la claror que jo vull convocar amb els mistos sigui tan rutilant com la llum que entapissava les butaques de na Felízia el dia que ens va obrir per primer cop totes aquelles capses de dibuixos; vull que cada espetec escampi una cullerada de confitura de taronja damunt les torrades de quan esmorzàvem i vull que cada flama, retràctil com la llengua, llepi els meus llavis després de cada paraula. Ja sé que na Felízia és un estel fugaç, però no seria la primera vegada que el meu telescopi l’atrapa obrint la gran vidriera del seu apartament, com aquell matí d’hivern que ens va deixar bocabadades quan el ruixat d’aquella llum que amb el pas del temps ha pres una consistència hialina i com glaçada es va esbudellar davant nosaltres el primer cop que vam poder examinar el contingut d’unes caixes que en Barraxet sabia que existien, però mai no havia estat autoritzat a destapar-les. Quantes hores deguérem tenir el cul damunt les rajoles gelades tu i jo, per haver d’acabar al llit amb febre tota una setmana?  

          Així que anaven saltant els embalatges (recordes na Felízia manejant aquelles enormes tisores de sastressa?) i els fulls de paper d’estrassa que havien embolicat les caixes s’agitaven com l’onatge que ha provocat un naufragi i les caixes s’obrien com la boca d’un túnel o com el final d’una llarga nit en despuntar l’alba, començaren a aparèixer carpetes d’acuradíssims dibuixos a llapis: carrers de Florència, columnates, arcs de triomf, jardins, possessions, carrers sinuosos de Tarrella, carrers de Palma, la catedral, la Llonja, l’Almudaina, el convent de Santa Clara… Varen sortir les rialles dels pagesos que miraven les titelles al molí que ara s’ha convertit en la luxosa residència dels alemanys que el van comprar per intermediació d’en Rodríguez Bisbal, varen sortir els sacs de farina que llavors el molí produïa, varen sortir les pedres del torrent que s’ha assecat, varen sortir les jaies que s’han mortes i va sortir un xeremier que és segur que ja està ben desinflat. I obstinadament va tornar a sortir, aquest cop amb l’esquena nua, la meva padrineta. I em va tornar a espantar. Jo ja havia identificat el seu perfil i em vaig dur les mans a la cara per esborrar la colpidora semblança. Però no calia, perquè vosaltres, tanmateix, no m’hi buscàveu. Per què m’havíeu de trobar.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!