L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

De quan a Tarrella ens havíem començat a llevar la pell morta i començàrem a reviscolar i també ens volíem divertir: com la gent que venia…

Al principi només m’estava amb na Felízia les hores de feina, però degut que la nostra xerradissa no deixava treballar els altres funcionaris i que el batlle devia estar més cremat que un misto per haver d’anar a aparcar a la quinta forca, m’autoritzaren per atendre la senyora allà on ens poguéssim trobar més còmodes. De tot d’una anàvem al bar que hi ha davant la Casa de la Vila: al mateix bar des d’on n’Andolin i jo l’havíem vista passar aquella primera vegada amb en Barraxet. Però el batlle, que veia que d’aquesta manera la seva plaça de pàrquing continuava okupada i allò no era un cas que la grua pogués resoldre, va suggerir a la senyora, per a la seva comoditat, que jo em desplacés al seu domicili, on, a més a més, podríem examinar tota la documentació amb calma i podríem canviar impressions sense ser molestades per la cridòria que fa la gent als bars, on ell havia advertit, les vegades que coincidírem (ens solia pagar els cafès) que cada cop que la cafetera esbufegava per escalfar la llet havíem d’interrompre la conversa. Va anar així. En sortir de casa per anar-me’n a la feina, ja no em dirigia a l’ajuntament, sinó a ca na Felízia. Sent pràcticament veïnes -la qual cosa em permetia de llevar-me una mica més tard- podia semblar una feina més descansada que la de sempre; a causa d’això, vaig passar per dins la boca de tots els funcionaris tret de la de n’Andolin: l’únic que no em va posar verda ni madura ni de tots els colors. Però la veritat és que acabava capolada, tu ja ho saps. I a més a més, també havia de treballar els caps de setmana, les altres festes que té la gent i, fins i tot, quan estava malalta. A això no ho veien. La gent només veu i entén el que li convé. Aquells dos anys hauran estat els més intensos de la meva vida fins ara, però si allò hagués durat sis mesos més crec que m’haurien duit als garballons primer que a ella. La meva sort va ser que n’Andolin, la veritable víctima silenciosa de na Felízia, l’invisible ocult darrere les tramoies de les coses que rutllen, el que suplia la meva absència a l’ajuntament fent la meva feina d’una manera tan anònima que pareixia un mecanisme autònom, s’hagué de donar de baixa per depressió i em vaig haver d’incorporar, en l’època en què na Felízia ja no parlava d’una altra cosa que de matar-se.

          Si per una banda és ben cert que per poc no ho explico, per l’altra cal que digui que na Felízia va estirar els fils de totes les teranyines que m’emboiraven la vista. I sense necessitat d’haver-me de moure de la cadira on vàrem treballar els dos primers anys (ja saps Mirentxu que hi va haver dos anys bons i dos dolents) i també sense disposar de temps ni per fer un badall, ja que havia decidit de només comptar el temps de na Felízia perquè el seu rellotge corria més depressa, així i tot em vaig poder amollar, aferrada al focus de la seva energia com si fos la corda amb què l’espeleòleg es llença al buit, a la tenebra que hi ha al fons de la nit, per dir-ho com Céline: la nit de cadascú; una nit que ens està particularment destinada i ens espera al final del viatge, tant si el feim de gust com si el feim de mala gana. Fou una etapa pròleg per familiaritzar-me amb el barquerol Caront i la seva promenade. Fins llavors, jo era una dona que sempre havia vist les coses clares.

          L’any 1975 vaig quedar òrfena, però aquell mateix any em vaig casar molt enamorada. L’any 1980 s’havia mort la meva padrineta i vàrem poder reformar la casa a fons. En Rodríguez Bisbal havia començat a tocar la qüestió immobiliària i les coses li anaven molt bé. Vaig treballar devers vuit mesos amb ell, però m’havia agafat la paranoia contra els alemanys que compraven finques a Mallorca i vaig fer oposicions per entrar a l’ajuntament. L’any 1983 va néixer n’Arantxa i m’havia fet moltíssima il·lusió. L’any 1985 va néixer en Gori i tot semblava perfecte. L’any 1990 en Rodríguez Bisbal va començar a beure, però només va ser una temporada. Després d’aquest període de rotació sobre l’eix de la terra, el cicle de les coses conegudes i recurrents, vàrem eixamplar el redol impulsant la nostra vida cap a moviments de més abast.

            Començàrem una vida social més activa. Dins el corral hi vàrem sembrar una olivera de les més retorçades que trobàrem: la mateixa que, quan venies a l’estiu, projectava les petites ombres discontínues del seu fullatge damunt del teu esmorzar com si hi hagués rebentat un formiguer. Vàrem restaurar el forn de llenya i vàrem construir el porxo on hi ha la barbacoa. Vàrem fer tallar a mida, d’una paret a l’altra de la zona coberta, aquella peça de carrara que feia de taula a les torrades i a les coques que de tant en tant pastàvem al corral. No sé si vares reparar que la peça de marbre s’aguanta amb els peus de tres màquines de cosir jubilades (d’un taller de costura on la meva padrineta havia fet de mestressa abans de casar-se) però vàrem anar ben alerta a no dir mai, ni a tu ni a ningú, que al marbre ens el va proporcionar el mateix marbrista que talla les làpides que posen damunt les tombes. Venia en Blai, venia na Calixta, enfornàvem porcelles i enfornàvem cocarrois, trèiem coques amb pebrots, pastàvem pans i llevats de dos tous, fèiem torrades i anàvem a Son Muntaner a enfornar unes altres porcelles i uns altres cocarrois, a treure una altra fornada de coques amb pebrots i a fènyer unes altres pasterades de pa nou. La secretària del jutjat de pau també havia reformat el corral de casa seva en el mateix sentit i la vàrem afegir a l’itinerari que fèiem de corral en corral, car ella en enfornar les seves coques també ens tenia presents. Feia l’efecte que tothom anava a l’encalç de tothom i que l’encontre sempre es produïa, car nosaltres a la secretària l’havíem començada a trobar dins d’uns altres corrals reformats que no eren ni el seu ni el nostre, uns llocs on en una altra època si ella s’hagués perduda no l’hi hauríem cercada. Crec que a Tarrella no va quedar cap bugaderia sense adaptar a la torramenta. Havien començat a instal·lar les rentadores dins la cuina amb la resta dels electrodomèstics perquè s’havia posat de moda (no era una qüestió d’espai) i a tothom li va quedar un lloc buit que finalment fou destinat a les torrades. Igualment, a la banda del corral més castigada pel sol del migdia i més espessa de basca rescalfada a la tarda, hi començaren a proliferar les piscines. Del Puig es veien igual que les bombolles d’aire que des del fons del mar pugen a la superfici, brillants i esmaltades, com si Tarrella s’hagués penjat pel coll una bijuteria imitació turquesa i la dugués perenne, per jeure i tot. I els horabaixes des d’alt del coster veies Tarrella pesar figues i dormir-se endiumenjada. Feia l’efecte que tothom havia volgut començar de bell nou, que tothom es treia la pell morta i les llunes negres de davall les ungles, i semblava que tothom volia esbucar l’arquitectura vana com un tremolor que el pa amb sobrassada havia redossat a la musculatura dels malucs. Jo d’aquells dies en recordo més que cap altra cosa l’exhibicionisme, el fer-se veure i la necessitat de companyia. La gent acabava de sortir d’una soledat i d’una pobresa molt reculades i reiteradament frustrants, i volien assemblar-se als primers turistes que començaven a venir a prendre el sol, més agradables, més civilitzats, més alegres i més rics. Tu ja saps que els meus fills eren molt graciosos, molt espavilats i molt guapos. Eren bons estudiants, queien simpàtics, i en Rodríguez Bisbal i jo no paràvem de fer-los fotos i vídeos, els dúiem a natació, els dúiem a la neu, els dúiem al zoològic de Barcelona i quan obriren Disney París també els hi vàrem voler menar; fins que ja no sabíem on més els havíem de dur ni què n’havíem de fer. Però aviat va aparèixer na Felízia. 

          Na Felízia, tu ja ho saps, va irrompre a casa nostra com una amenitat que trencava un ordre que reconec que s’havia fet una mica monoton; els nostres fets i les nostres paraules, les nostres sortides, els nostres amics i fins i tot els nostres disgustos tenien un funcionament mecànic i previsible, i les nostres actuacions començaven a semblar produïdes amb un motlle o amb un compàs. Ja saps que na Felízia sabia tocar totes les tecles del piano, però al principi, a casa nostra només executava música alegre o romàntica. Els stacatto, les fugues, les notes a contratemps, les marxes fúnebres i les simfonies inharmòniques les reservava astutament per a aquell final on ella tenia previst d’intervenir d’una manera tan activa com si la mort no hagués de comportar una minva de la seva mobilitat. En el fons, per a na Felízia, la pròpia mort (tant l’havia contemplada) era com un espectacle vist des de fora, i no el que és en realitat: la retirada prompta de l’escena del principal protagonista d’una obra literalment adaptada a la capacitat interpretativa del personatge; res d’altre que la seva trajectòria vital, la qual cosa es produeix tot d’una que hom arriba al final del guió. El cas és que al principi Mirentxu tot era idealisme, tot era amor a l’art i recerca de la veritat, tot era noble, tot era clar, tot eren propòsits elevats. Parlava d’en Bruno amb una emoció tan actualitzada que vaig haver d’advertir a en Rodríguez Bisbal que de mi no n’esperés tanta de lleialtat, perquè sincerament jo no em veia amb coratge de sostenir durant cinquanta anys més enllà de la mort d’ell uns records tan punyents com els que na Felízia conservava d’en Bruno (en el cas improbable, per a tranquil·litat meva, de viure tant, perquè en Rodríguez a mi només em du dos anys). El que és ben cert Mirentxu és que aquells dies varen esser tan diferents del que eren i han tornat a ser els dies en què ha transcorregut la meva vida, que sembla mentida que tot allò s’hagués pogut esdevenir en el carrer on visc. Sembla que les façanes haurien d’haver canviat de color, que tot s’hauria hagut de modificar més a to amb el que passava. Tanmateix, com ja ho havia advertit en Bruno, ni els pensaments ni els sentiments no modifiquen les coses concretes: la realitat necessita les mans per transformar-se. Això encara fa més desconcertant que la meva àvia florentina, a n’aquesta mateixa casa on visc i on hi va dur una vida que de tot d’una devia haver estat tan agitada, finalment pogués seure cinquanta anys seguits a la mateixa butaca amb orelles on sempre la vàrem veure com absent, i em desconcerta perquè finalment he acabat per no creure en la capacitat de regenerar-se de ningú que no es remeni i que no canviï les coses de lloc de tant en tant. La vida és acció Mirentxu, i no cavil·lamenta; és a causa d’això que en fer dissabte tu i jo quedàvem tan rebentades com vulguis, però a plaer, felices i fetes, com un nadó que l’acaben de treure del bany, li donen el biberó i li fan fer un rot. Una vegada més en Josep Pla va tenir molta raó en observar que la netedat i l’ordre donen un benestar positiu i que en la brutícia hi ha quelcom de maligne. Els ganduls no són mai completament feliços, repara-ho: només són ganduls. I males persones, si hem de donar la raó una vegada més a Josep Pla. No em sorprèn la imatge de Mallorca que la història o els llibres que varen escriure els viatgers parlin tant de la pardaleria que duim, perquè només veien homes; les dones, que solien esser més arromangades, estopejaven a casa seva. Quin panorama Mirentxu si les dones no haguessin estat arromangades i només hi hagués els mateixos pardals que tu i jo vàrem tenir tractats i que ens arribaven a fer gràcia i tot, quan ja havíem acabat les feines i ens entraven ganes de gresca, de cantar i de ballar. Qui s’hagués hagut de treure el paparró? Supòs que encara recordes quan operaren la dona d’en Barraxet (una santa dona que és incapaç de tenir una mala idea ni un segon dins el seu cap): quin victimisme que li va agafar amb la fregona al seu home, per una setmana que l’hagué de tenir en marxa. Encara me compix quan pens en les cròniques diàries que ens en feia, de la fregona, a la Felízia a tu i a mi, els capvespres quan el telefonàvem per fer un vinet i per donar-li quatre consells pràctics per resistir sense causar danys irreparables al seu magnífic i espaiós habitatge. Recorda que comentàrem divertides durant mesos que la fregona per a ell havia estat un descobriment tan impactant com el de la roda per als egipcis, només que anacrònic, com totes les seves descobertes; és a dir, descobria la roda quan tres generacions d’éssers humans a tot el món occidental ja tenien més baixes a les autopistes que sumant juntes com si fossin homogènies totes les morts que causava la patologia, tan variada com es presenta. Què ens explicava a nosaltres (inclosa la Felízia) de la fregona. Què s’havia cregut. I què es pensava què hi tenia a veure, que la Felízia hagués estat una dona molt rica. Quin luxe el de poder ignorar que de fregones en sap molt més una dona rica que no l’immigrant més negre i amb l’esquena més carregada de sacs… M’hi juc el que vulguis (però sé que tu no et trauràs ni un euró de la butxaca perquè saps que el perdries) que si vas casa per casa a fer una enquesta i t’obre un home i li preguntes on és l’office, no sabrà de què li parles. És per això que de cada dia m’agraden més els ianquis. Fora pardaleria Mirentxu, he arribat a aquesta conclusió final. Per això dic que aquesta adaptació que va acabar paralitzant el cos de l’àvia devia ser l’única forma al seu abast, en aquella època, de generar una certa vida interior i una certa salut mental, perquè els seus moviments a la superfície, ara que hi penso, transmetien força i serenor. Jo crec que la meva àvia hagué de fer zen, després del break que la desaparició d’en Bruno va imprimir a la seva vida, perquè en el temps en què va trancórrer la seva joventut els excessos d’energia de les dones no sempre es podien projectar fora de la reclosa vida domèstica que els pares havien previst per a elles. Deu ser que els secrets també poden donar molta energia Mirentxu i molta tranquil·litat. Perquè si la meva àvia no hagués sabut guardar silenci (vull dir, si li hagués passat la desgràcia de no saber-ne com jo, pobre de mi) no hauria assaborit aquella vigorosa serenitat que l’instal·lava en una mena de paradís que de cada dia s’assembla més a aquell en què a mi les paraules han acabat per transportar-me. Més val que deixi les contradiccions tal com ragen Mirentxu. No ho trobes, tu també?

          A mi el que m’admira de tota aquesta història és que un pintor que quan va venir aquí amb la beca ja havia estat director de l’Acadèmia de les Arts del seu país i ja havia introduït el model al natural i suprimit la còpia d’estampes (comprenc que en Bruno Clementi es revoltés contra la freda pràctica de construir una abstracció a partir d’una altra idea abstracta) hagués acabat convertint una dona de carn i ossos en una imatge, perquè suposo que la meva àvia, secretament, degué adoptar per a ella mateixa i com si fos pròpia la idea que n’havia projectat en Bruno, vull dir que el concepte que devia tenir la meva àvia de si mateixa era la idea que abans n’havia tingut algú altre: un extern, un estranger, a més a més. No és tan estrany, tanmateix, Mirentxu, que ningú no pugui ser cap altra cosa que allò que li atribueixen o li deixen ser els altres. És a causa d’això que penso que les actuacions de la meva àvia en el món real (fer randa, cosir, passejar-se, aguisar i tenir cura del seu marit i dels seus fills) eren com automàtiques: eren falses. A la seva vida l’hauria pogut viure qualsevol, i no tenia cap importància que el seu fill fos el meu pare. És per això mateix que vaig poder admetre la meva padrineta en tant que mare i que vaig gaudir de na Felízia com si un acte de justícia divina m’hagués retornat l’àvia. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!