L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

De quan Bruno Clementi es va fer apòstata

Tu no vares picar l’ham, com jo mateixa quan vaig trobar els papers d’aquell plet on l’acusaven de no ser argentí i on acusaven el govern d’afavorir més els immigrants que la gent del país. Però havent viscut a l’Argentina, tu no eres tan bona d’ensarronar com jo, que sempre he viscut allà mateix on em vaig estimbar amb el néixer, un condicionament que em fa passar qualsevol imatge del món pel sedàs de l’entorn a redols idíl·lic i a redols dramàtic on els tarrellencs hem estat projectats i on el comport dels residents està fortament modulat d’una banda per la poesia i, de l’altra, per la conveniència. Sé ben cert que no trobaràs un altre lloc en el món on la cultura i el negoci estiguin tan ben ensamblats. Devem esser un cas de llibre.

          Suposo que al principi vaig voler creure que aquell document era autèntic, car no estic avesada que la gent apostati. La gent no sol apostatar, no creuen que calgui fer-ho tan explícit. En conseqüència, quan algú pren una mesura tan dràstica que de segur li portarà complicacions, no sembla concebible que hi pugui haver falsedat. I a banda de les complicacions, quin avantatge pot tenir l’apostatar? Si som bons minyons i creiem allò que ens han predicat i al final és cert, anem al cel. I si no és veritat, no passa res (no anem a l’infern, vull dir): anem allà mateix on van els que apostaten. És per això que jo, encara que la burocràcia no m’espanti, tot i que no sóc creient m’he estalviat les cues (en cas que per apostatar també calgui demanar tanda) davant del palau episcopal.

          Recordes aquella paperassa del bateig d’en Bruno? Encara no he tingut humor per tornar-m’ho a mirar, però ara em fa gràcia que provessin d’escatir en vista pública (!) les raons que en Bruno no figurés com batejat a la parròquia de Coplenrauchen. Tampoc no estava inscrit en el Registre Civil, però això s’explica sol, atès que quan va néixer en Bruno a Coplenrauchen encara no hi havia cap registre tret del de l’esglèsia. Era l’únic lloc de l’Argentina on l’any 1885, que figura que és l’any del naixement d’en Bruno, encara no hi havia Registre Civil.

          En Bruno declarà sota jurament que no l’havien batejat perquè els seus pares no eren creients, i a mi aquella declaració em va fer tan feliç com cap altra cosa que hi pogués haver en aquells patracols, tret dels ulls de la meva padrineta. Ja saps que a mi m’agraden les coses clares, la gent que dóna la cara d’allò que pensa, la que no s’amaga ni s’espanta. Suposo que et va saber greu haver-me de xafar la guitarra, quan em pensava haver descobert, amb les declaracions de tots els testimonis d’aquell judici, la recepta del pa amb oli: uns papers que mentre et telefonava havien començat a bellugar-se dins les meves mans com si tinguessin vida pròpia i a fer-me pessigolles a la gola. Pensa que era de les primeres vegades que et vaig telefonar i que encara no ens coneixíem; no era fàcil evitar un cert arrauxament, fins i tot parlant-ne per telèfon i amb una desconeguda, i podia arribar a ser comprometedor. Em sentia com si hagués posat monedes a la ranura del telèfon d’un sex-shop, però a la inversa: en comptes de pagar perquè m’excitessin, pagava per excitar algú que a més a més no havia sol·licitat els meus serveis. No m’havia de sorprendre que no reaccionessis tal com jo desitjava, però la indiferència amb què tu em vares respondre encara em fa mal tot i que no sé ben bé per què, si no és perquè jo només trucava per ser-te útil (encara que no et conegués: deu ser això el que no et devia lligar) i per contribuir que en Clementi s’estudiés d’una manera seriosa, després de la vergonya que ens havia fet passar en Barraxet amb aquell primer catàleg per sortir del pas que no tenia ni cara ni ulls. Eres una dona de món, i suposo que és natural que no et poguessis refiar de tanta generositat i tant idealisme.

          Jo que ja coneixia una mica na Felízia (solia comparèixer cada matí a l’ajuntament amb un taxi que feia esperar al gual del batlle, i quan la veia arribar m’adonava en l’acte que no podria fer res més en tot lo dia tret de contemplar-la) vaig voler creure que aquell paper s’havia escapat accidentalment de la draconiana censura que jo ja m’havia adonat que na Felízia imposava a tothom que s’acostés a Clementi, però encara no la coneixia prou per poder pensar que m’havia posat el document davant dels nassos per despistar-me. Quan et vaig trucar, tu ja no ignoraves que jo no podria trobar res que na Felízia no volgués difondre, i tanmateix no et quadrava que una família de pobres emigrants italians no fos profundament catòlica i no ho fos el seu fill Bruno, el qual, a més a més, s’havia passat mitja vida pintant sants, crucifixions, martiris, miracles, retaules i estigmes. Tu ja veies que a Coplenrauchen hi havien anat a fer la comèdia i que davant el tribunal hi van dur uns testimonis que d’una hora enfora es veia que eren falsos i comprats. En Clementi havia nascut a Alessandria Mirentxu tal com tu sospitaves. I la certificació de naixement que em van donar –no sé si t’ho havia arribat a dir- no era la d’un germanet mort pel qual més tard ell havia fet el nom, com ens va vendre na Felízia com una moto més de les que ella ens enroscava i com aviat van desmentir totes les seves nebodes: era el seu autèntic certificat de naixement (en realitat, aquell germanet mort que na Felízia tenia sempre dins la boca no apareixia enlloc). En conseqüència, tenien raó els artistes nascuts a l’Argentina, també cobejosos (i potser necessitats) d’una beca per completar la seva formació a Europa. No sé si era veritat del tot que el govern argentí donava suport als estrangers abans que als nascuts al país, però en Bruno Clementi havia nascut en una altra banda.  

         És clar que això ja no el perjudicava, per molt que na Felízia fes reviscolar la vaga reminiscència d’un pànic que ella no va viure perquè es va produir quan en Bruno era jove; un pànic que el podia haver aterrit de debò però que na Felízia no va compartir. Tampoc no descartis que una vegada més es tractés de gelosia vulgaris i municipalis. Suposo tanmateix que nosaltres vàrem fer bé de callar Mirentxu, només que fos per no remoure el poble de Coplenrauchen amb una esmena que era com un robatori. Però no calia seguir sostenint com si fos una dada real la trampa que havien hagut de fer els Clementi feia cent anys per poder tirar endavant, i penso que na Felízia no hauria d’haver esmerçat aquells excessos d’energia –la mateixa arrencada de cavall sicilià que impulsava tot quant feia i que acabava indefectiblement en parada d’ase- per alimentar una enganyifa caducada i estèril, ordida en un moment donat per resoldre un entrebanc burocràtic que molt poc temps després ja estava resolt. No és tan sols que no hi hagués necessitat de regalar la biblioteca d’en Bruno al poble de Coplenrauchen quan ell va morir, sinó que en Bruno mateix, tot d’una que va tornar d’Europa, s’hauria pogut permetre el luxe de dir que havia nascut a Itàlia; de fet, estic ben segura que ho degué dir. Si no era quan va tornar de Mallorca, era un poc més tard, però en Bruno Clementi, tot d’una que va estar situat, havia de dir (d’alguna manera, sense esmentar Coplenrauchen per a no ofendre) que ell en realitat havia nascut a Itàlia i per les circumstàncies que fossin ho va haver d’ocultar. Ell no en parlava gaire de Coplenrauchen, i no hi anava mai: era na Felízia que no es treia el poble de Coplenrauchen de la boca, potser per dotar aquesta idea fantasmagòrica d’una mica de realitat.

          I no podria ser també Mirentxu que ella es girés cap a Coplenrauchen perquè volia donar l’esquena a Buenos Aires? No podria ser que activés la comèdia de Coplenrauchen per demostrar a qualcú a qui ella volia ofendre que en alguna banda del món hi havia gent més digna de conservar la memòria de Clementi i la seva obra que no n’era Buenos Aires? I no podria ser també que s’hagués acostat a nosaltres sense cap afinitat ni cap simpatia especials, només perquè ens trobava més convenients? En aquest cas, allò que va fer equivocar-se a na Felízia ja no seria la por a la veritat (un sentiment que li inspirava més horror que la por a la mort): seria la ridícula vanitat, la pompa, la retòrica, l’enfilall de llaunes buides que encara duia enganxat al rossegall del seu vestit de núvia.

          D’ençà que la gent de Tarrella s’havia adonat que el primer catàleg, el que duia textos del mestre Melcion Barraxet (a més de l’article introductori que signaves i que ens havia obert els ulls sobre la teva autoritat per tractar el tema) no estava a l’alçada de l’obra que havien vist sortir del contàiner, l’ajuntament va sentir-se en paus amb el mestre: ja no li devien res. I començaren a donar allargues a tot el que ell proposava. I na Felízia, sent propietat d’en Barraxet, va quedar arronsada. Al capdavall, l’ajuntament veia que la idea de na Felízia de fundar un museu monogràfic amb l’obra d’en Clementi era una idea massa fantasiosa, possiblement un repapieig delirant.; un museu monogràfic dirigit, a més a més, per amics seus. Recorda que el primer director proposat per na Felízia era un podòleg. Res contra els podòlegs, d’altra banda, Mirentxu. I ara. Ans al contrari: suposo que les administracions millorarien moltíssim si els batlles, els diputats, els senadors, els directors generals, el president del govern, fossin tots podòlegs. Voldria dir, si més no, que no serien polítics professionals, aquesta raça inhumana de paràsits que serien capaços de destruir un llinatge, si la gent no reaccionava. Així fou com començaren a endossar-me-la.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!