L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
P R O P A G A N D A
Càtering Babalusa
Veis aqueixa farina? Idò això és la farina que va més bé per fer coques, panades, pizzes, pa de xinès… És la meva farina.
Però ningú no ho diria, oh no, que en fos, i és perquè no està etiquetada en la llengua del país al qual s’adreça; a aquesta farina només la compren els mallorquins. He vist arrufar el nas a dotzenes i més dotzenes de gent de l’est que m’ha demanat receptes de cuina i jo els he dit que els havien de preparar amb aqueixa farina. Sabeu què em responen? Que a la gent de Castella no els hem de donar lliçons, nosaltres, de farines, i que la seva Meseta tota és sembrada de blat.
(A mi m’ho han de dir, de què és sembrada. Sóc na Júlia, la brasilera, i una vegada em vaig aplegar amb un penjat, com sempre, i vàrem fugir a la Península. Ell no tenia un duro, per variar, i de València anàvem cap a Villamulas de los Esperpentos, el seu poble -diu que em volia presentar a la seva família: falta que m’ho cregués- amb un cotxo que el bergant havia fotut a na Biana. A jo el seny de baix sempre m’ha fet perdre el d’alt, sort que na Biana m’entén i que tenc més sort que les putes. I de tot d’una que la reserva de la benzina es va començar a encendre fèiem el pardal, però quan, una hora més tard, només havíem vist el cel i el blat i ja no teníem esperances de trobar una benzinera, jo resava perquè el cotxe s’aturàs devora una mata, devora un garballó, devora un ullastre, perquè me compixava i ja no podia pus. Però quan el cotxe se va renegar, no hi va haver mata ni ullastre, perquè allò és pelat com el cul d’una moneia, i vaig haver de dir al bergant que se giràs i vaig pixar darrera el cotxe. Això sí, quan vaig haver acabat, vaig sentir la remor d’un camió que s’acostava -el primer cotxe que vaig veure en devers dues hores- i em vaig tirar enmig de la carretera per aturar-lo. I el bergant de los Esperpentos es pensà que feia auto-stop per a ell. Com que sóc negra, n’hi ha que n’abusen. Ens prenen per l’escaleta d’encortinar, i aquell bergant, com que el tenia mal avesat, es pensava que li tornaria a solventar la papereta.
Però les duia girades de peu, perquè quan el camioner es va aturar li vaig dir que m’embarcàs i que em fes enfora d’aquell, perquè m’agradava més ell, el camioner…)
Jo no sóc tan curta que faci boicot a aqueixa farina perquè no estigui etiquetada en català; és una farina que em va bé i que la seguiré emprant. Ara bé: serien tan aguts, els que la comercialitzen, si l’etiquetaven en la llengua dels únics clients que n’estan enamorats….
Ah: als forasters que em desacrediten aqueixa esplèndida farina de Mallorca, ja els ensenyarà de fer coques na Rita: la Pentinadora.
El Càtering Babalusa nyisclis, que els n’ensenyi!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tendeixo a pensar que el menjar, gairebé tot, és un llenguatge universal. I que amb la panxa plena és més fàcil dialogar.
Així que he decidit que no m’importa amb quin idioma parli el menet!