L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
LES AGENDES DEL FIX
No es canvien cada any. Solen esser de bona qualitat, tamany gros, tapa de pell. Solen estar cosides, ben relligades.
N’hi ha d’antigues, amb el nom i el telefon de molta gent que ja no sabem qui és, escrit amb cal·ligrafies escolars: escrits amb la irremeiablement desmanegada cal·ligrafia d’un ensenyament obligatori que fa dècades que n’ha prescindit. Podria ser la lletra de qualsevol nin o nina de quan els meus encara no seleccionaven els amics o no eren decantats o preferits. Quins bons temps, els de quan la impertinència no era selectiva! Com s’enyoren els dies de quan el darwinisme era una teoria i una hipòtesi de treball però encara no era una pràctica social activa del ram del totalitarisme. Retrobar-los quan hom ha adquirit la certesa que la ciència vegades s’equivoca d’escòria, sobretot ara que ja disposa d’una tecnologia que processa dades amb una eficàcia que causa més sensació que aquella sèrie de mones gradualment erectes i a cada passa amb la mà un xic més enfora del trespol, m’ha donat una alegria autèntica, d’aquelles que quan recorren l’espinada ruixen un precipitat que pareix calabruix. Quin caliuet que ens arriba quan ens podem treure tot aquest glaç dels ossos!
Eren telèfons de quan els nins encara no tenien mòbil i trucaven d’un fix a un altre fix. El fenomen del mòbil és l’autèntica revolució de cada casa, ha canviat la vida de tothom. Sense mòbil, res no seria així. I amb el GPS incorporat al mòbil d’altri tampoc no serà igual. Jo ja no vull saber la veritat si no la’m diuen. Desgraciadament, la veritat s’obre camí per moltes vies. La confidència i la comunicació li fan la clenxa i li troben una cara presentable, això és tot. Atenuen el seu missatge. Si no, es presenta plena de polls, descambuixada i amb hematomes; i a deshora. De matinada. Te la diu un policia. O xiula per darrere les persianes. I és millor que no et posis cotó dins les orelles o pots acabar com els personatges del primer conte d’El millor dels mons de Quim Monzó, aquells que veuen caure mort un fill de deu anys, després d’un dinar de Nadal, de cap damunt la safata dels torrons. I no ho accepten, no ho poden pair. Aquestes coses passen. Fa vint anys al port de Pollença un al·lot de catorze anys que jo coneixia molt va morir així, només que hi va haver corredissa,. per dir-ho com en Quim. A Barcelona és factible silenciar aquestes coses. En Miquel Baruçà mateix va morir fent l’orni amb sis ordinadors en marxa. I ja m’havien dit d’Amèrica, d’un esquelet que varen trobar davant la tele deu o dotze anys després d’haver entrat en el regne mineral. Amb aquestes coses val més fer el que aconsella el narrador d’El lloro de Flaubert de Julian Barnes: veure l’abisme amb els ulls ben oberts, però fora emmirallar-s’hi.
Les agendes de taula avui poden esser molt més petites, suposant que encara calgui tenir-ne alguna en marxa. No sé si ja en podríem prescindir. Només per als amics no caldria comprar-ne. Els amics ja no solen esser compartits, i en cas que ho siguin cadascú els posa al seu mòbil i hi té una relació diferent, que evoluciona a un ritme diferent i al marge de la resta del grup i que moltes vegades es torna estranya o bé directament hostil. Els malentesos instantanis no es poden aclarir i les coses troben noves maneres de complicar-se, i aquesta sol esser molt efectiva. El que no hi ha de faltar mai, a les agendes de taula, és el lampista; ni l’electricista. Ni un paleta per a coses senzilles que poguessin sorgir, com és el cas d’una gotera sobtada a causa d’un ruixat peremptori. Hi ha d’haver el telefon de la floristeria per poder fer un encàrrec si hi ha un mort, el de telepizza. I per a tots els de Pollença que es diguin Cifre o Cerdà hi ha d’haver suficient espai per poder-hi posar el malnom o t’has de buidar el cap per poder-los identificar. I els veïns i la família, per descomptat que el nom i el telefon ha d’estar ben posat, o tindries la culpa de no haver avisat o la tindrien ells de tu no haver-ho sabut. A l’hora de renovar l’agenda, quan el canell et comença a fer mal, t’adones que a la realitat tu d’amics no en tens tants. Has tingut la temptació de no apuntar els que no varen venir a la clínica a visitar-te l’any passat, descomptant els qui no podien saber-ho. Vas tatxant i tatxant. Repasses les targes acumulades que hi sol haver entre la coberta i el principi de l’agenda i esqueixes totes les que són de directors de banc, de negociats municipals de cultura, de funcionaris de cultura del govern i d’editors, agents literaris o associacions d’escriptors: per inútils. I t’adones que l’agenda t’ha quedat com et varen quedar les parets la setmana passada: pelada-tretze. Els quadres per decorar són en una fossa atlàntica; els llibres que no hem estat capaços de llegir en deu anys, igual. L’agenda, les parets i els prestatges han de prestar serveis immediats. Per a coses més reculades ja hi ha les agències de detectius i les hemeroteques. També hi ha la nostàlgia. Així mateix, de tant en tant encara et truquen o compareixen personatges que fa un fotimer d’anys havies eliminats de les agendes: són els més innocents, els que no podien saber mai que l’any passat els trobares a faltar des d’un llit de l’hospital, els únics que permeten una certa percepció circular de la justícia; expedients tancats amb un balanç positiu. Esqueixos que finalment foren sarzits. Igualment, passant per algun carrer pots trobar algú aperduat, fa mil anys eliminat amb una ratlla de rímmel a l’agenda com un ull tancat. Si quan els trobes inesperadament se’ls il·lumina el rostre, és que pensen que de pitjors que jo ja n’han trobats set carretades més, i t’adones que t’havien posada amb els que salven i te n’alegres en silenci. Tanmateix, és més recte pensar que no hi pot haver amics en el darrer revolt. Si us surt algú que hagi passat la cinquantena de darrera una mata tot proclamant que us estimen us ‘adoren i us admiren, no li faceu cas: és un robot. Va amb piles. És millor que us aguanteu damunt les pròpies cames, mentre sigui possible.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’avantatge de la joventut és que ets cec pels abismes. Deixes de ser jove quan els descobreixes i acostumes a sentir-ne el seu vertígen quan estimes més enllà de l’impuls primari d’estimar, o quan alguna cosa certa o imaginària posa en perill l’amat.
T’agrada volar i no pots rendir-te ara.
La creació de qualsevol cosa no és possible sense el vol. I per tant sense la por i el vertígen.
Tot i això és veritat: si t’ha saltat un de més de 50 anys i diu que t’adora i tota la pesca, pot ser molt bé que es tracti d’un que no vol acabar sol, un vençut doncs per una altre classe de vertígen. En cas contrari seria un cas extraordinari, i probablement haurà teixit una vida al costat de gent jove, perquè té quelcom de jove, i per tant s’ha de combatre l’acceleració del cor…
Però els creadors aconseguiu enamorar a gent més enllà del temps, construiu obres que tenen vida pròpia i ben podria ser que l’enamorat estigués més enamorat de l’obra que de l’artista. Aquest dubte és el preu dels que arriben a torbar l’ànima del proïsme, i tu ho aconsegueixes.