L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

No fa tants anys que, per un no-res com morir, encara no s’usava ingressar a l’hospital. L’únic que és mal d’endevinar és el dia i l’hora.

Llavors que els vells anaven ben alerta a morir-se fora casa, un dia sense més ni menys se n’anaven a jeure i ja no se volien aixecar pus mai més. Solien jeure un promig de tres anys. A Pollença al carrer d’Alacantí hi havia una velleta que jo l’anava a veure cada diumenge.
–El cementeri me crida –em deia com un qui no diu res.
–Què voleu dir , vos crida.
–Això, et dic.
Ella ben asseguda a una butaca amb orelles amb els peus damunt un escambell amb un coixí, em feia obrir el darrer calaix d’un canterano; i de genollons damunt un trespol antic amb el ciment molt menjat, els meus genolls em començaven a fer magranes, fins que m’aixecava.
Era un calaix que anava molt sorrer, ple de coses secretes. Hi tenia la roba que li havien de posar quan es morís. Ja feia anys que no el deixava obrir a ningú de la seva família, cansada de veure que davant la roba que duria en ser morta s’esclataven de rialles. Jo crec que la devien estimar (n’estic segura) i per això en feien befa de la seva mortalla. Devers cada any ho feia rentar a la filla que veia més poc, la que duia menys entravessada. El dia menys pensat, després de l’emblanquinada de Pasqua, deia a na Jerònia que se n’ho endugués i que ho rentàs, i passada una setmana na Jerònia ho tornava dur net i ho tornaven a posar allà on sempre estava.
Hi havia una falda de llana gris marengo (ja no era una gonella), una jaqueta de punt nova d’estrena (ja no era un gipó) i un mocador negre: això sí que era antic, de seda, amb blens mitjancers, ni massa curts ni massa llargs. Embolicats dins una tovallola hi havia uns calçons blancs i un vis color de rosa, de sostenidors no en vaig afinar mai cap. I dins una bossa de plàstic transparent, que ho vessin sense haver-ho d’encetar, a una vorera del calaix hi havia unes sabates negres baixes fora cordons, i dins cada sabata una mitja negra d’escuma de les més barates que hi ha. Les mitges devien esser noves la primera vegada que havia aparellat la muda, però de tant d’estopejar havien criat bolletes i na Miquela quan la vestíem em va enviar a la merceria a comprar-ne unes de noves. Vaig trobar que per 3.000 pessetes que valien la madona se’n podia anar amb unes calces de seda.
Ara no jeu ningú per morir-se, no deixen jeure, tot és corredissa. Ve un assistent social i t’ajuda a aixecar la padrina o l’alzheimer. L’asseuen en pèl damunt una cadira blanca de plàstic i posen cadira i padrina davall la dutxa, ben ensabonada cap i tot, l’eixuguen i la vesteixen i la fan seure a la camilla com un buda davant la tele, si no hi ha visites, perquè no volen que cavil·li com aquella velleta  d’Alacantí.
Deu fer devers vint anys que vaig conèixer una altra gent de fora poble que tingueren la desgràcia que en un descuit el padrí se’ls va esmunyir al sobre, entre un llençol de franel·la i una vànova cotonada. De tot d’una els havia fet pena i no reuniren coratge per arrabassar-li els llençols estrets dins els punys, però la cosa s’allargava i als tres mesos ja se’n varen penedir. L’únic fill que tenien no arribava a poder-se casar mai, sempre tenien ous o colomins, i la darrera vegada ja havien repartit les invitacions i hagueren de tornar casa per casa a dir que s’anul·lava. Esperarien perquè el padrí ja estava extremunciat.
La nora s’havia acostumada a pujar-li una escudella de llet tèbia amb dues cullerades de sucre i mitja dotzena de quelitas esclafades el dematí abans d’anar-se’n a l’hotel, i es pot dir que ja l’estimava i que reconeixia amb franquesa i també amb gratitud que el padrí no li donava gaire feina. A la una en Tomeu  posava el microones a dos minuts i mig i li pujava la safata que na Magdalena deixava preparada i li feia prendre les medicines del migdia. Després d’encalentir-se el que li havien deixat a ell, dinava i anava a cercar la safata de son pare, li posava la botella perquè orinàs i se’n tornava a la feina. Na Magdalena en arribar ensabonava el padrí d’alt fins baix, li canviava el llit i li duia un iogurt i sis galletes maries. Arreglava la casa i feia el sopar. El seu fill pujava el sopar al padrí i li donava les pastilles. Veia que ara seria ver que d’aquí a dues setmanes es casaria pobre Rafel.
Es va casar, ja hauria fet pardal. I es va casar innocent, vull dir que no tenia més motius que qualsevol altre per quedar malament a les fotos. Justament era amb el reportatge que va pensar primer na Magdalena, tot d’una que  va trobar el padrí engalavernat, i va fer donar dues voltes a la clau dins el pany  i se va encomanar a la marededéu de Lluc per a no espenyar les fotos on hauria de sortir ella i per tenir la força de voluntat de no badar la boca fins que la festa no s’hagués acabada i per no dir ni pruna. No beuria vi ni beuria xampany, i dins un mirallet que tot d’una va posar dins la bosseta de fantasia que li havia fet la cosidora amb una trinxa que va treure del doblec de la falda sempre seguit es miraria per estar ben segura que no aguaitava res que ho fes coneixedor;  ni bony ni bua. Quan va arribar el fotògràf va dir al seu fill que ella anava a vestir-se i que no fessin renou per a no molestar el padrí, ara que a la fi dormia.
Com que varen arribar que eren més de les quatre i en Tomeu anava gat, na Magdalena no li va haver de dir cap mentida. L’endemà era diumenge i per arreglar son pare s’aixecava ell. Llavors ja ploraria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!