L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
BABALUSA LA MEDUSA, 67
El dia que vostè em va donar la capsa, vaig conèixer que les cicas eren una metàfora legal dels garballons
Vostè era tan merdós que no tan sols em va rebre amb aquell cabellam de vell profeta untat amb algun producte, i d’empeus: duia el preciós pijama de seda color palla que li devia haver fet el seu sastre (dues dotzenes d’exemplars, M’equivoc?) per poder estar malalt sense fer llàstima. Tanmateix, podia ser comprat a Londres mateix, però jo en aquells moments encara ignorava que els fabricants de preciosos pijames de seda en confeccionassin de gegants. Em va rebre de dret, plantat arran d’una de les seves butaques descomunals, també entapissades de seda groga, però d’una seda més resistent que la d’anar al llit; a la butaca on esperava que jo m’anàs a asseure per poder-la decantar amb un aire entre marcial i donjoanesc. Fet això, vostè tot d’una es va enclotar feixugament en els llots del fondal de l’altra peça iguala, que hi estava encarada. Se coneixia molt que m’havia esperat amb impaciència.
Donya Mariana em va acompanyar fins a la porta i ens va deixar totsols. Ella sabia com tractar amb el seu orgull; sabia que a vostè li feia més mal a la salut que ella el covàs que no caure i esbrellar-se la crisma, ni que d’aquesta ensopegada ja no se’n pogués aixecar. La seva dona sempre el va entendre més que un assistent mut entrenat des de la infància en l’habilitat de concretar unes tan productives enteses, general. No sap la sort que tenia de no haver de sentir remugar perpètuament amb l’estil d’una vella rondinaire per tots els racons de la casa, en haver-hi visites, fent veure que cercava alguna cosa que se li hagués extraviada. Aquest no saber estar. Aquest no saber admetre que les visites no venien per ell.
No oblidaré mai la seva biblioteca ovalada, els prestatges de caoba, els milers de llibres barrejats i en desordre de tots els colors que arrencaven a les parets un moviment i una remor que s’assemblava a un bull. Una sola ullada de gairell posava de manifest que vostè era una persona llegidora i que la biblioteca era la part més viva de la casa de Palma, vora la catedral, ben aferrada a la dels Aixertell, juntament amb el pati interior puat de cicas que encara avui, i han passat més de vint anys, ratllen la pedra d’una antigor sense fites conegudes amb pinzellades d’una frescor verd carruatge com si dins el pati senyorívol l’última generació d’estadants hi hagués estat pintant les persianes fora anar alerta a embrutar.
Sé que havíem de xerrar molt i que no xerràrem gaire. Vol dir que vàrem xerrar gens? No n’he guardat cap paraula. Encara el veig amb l’esparadrap damunt el nas i el veig amb totes aquelles vermellures que li havien cremat, no sé si ja amb làser o si encara era amb nitrat de plata com em va assegurar l’apotecari Pujades, l’afillat de n’Aixertell i soci nostre per cert, don Marçal. I encara veig aquells cabells brillants i vius com una flamarada. Però no li vaig arrabassar ni una paraula, tant com havia estat del debanar i del moldre, vostè. I si n’hi va haver cap, ja l’he oblidada. Abans d’asseure’s a la butaca de davant la meva per completar la parella de sentinelles disposats a passar una llarga nit d’imaginària, es dirigí a la llibreria, va estirar-se amb l’elegància d’un cigne i em va fer l’efecte que s’havia estat aprimant des que no ens trobàvem davall el càrritx de l’estiu, i d’un prestatge alt en va treure un volum sospitosament ocult darrere la prolixa i abusiva enciclopèdia Espasa i tot d’una se’l va posar damunt dels genolls, dissimulat sota un plec d’una manta escocesa de viatge que va haver d’escampar per damunt les seves anques sense tenir-ne ganes. Antany, ni que una ventisca gèlida hagués envaït la seva biblioteca, vostè no s’hauria posat mai una manta damunt les cames en presència meva, lleter, merdós, torero. Si vaig veure que estava a les darreres és perquè ja no es va treure la manta del damunt en tot l’horabaixa. I quan, finalment, s’havia decidit a donar-me aquell llibre, em va fer l’advertència que no el llegís, tot i que no calia que hagués pres aquesta precaució perquè es tractava de La España invertebrada de n’Ortega y Gasset i tanmateix jo no l’hauria llegit ni si em mataven.
A cameva, més tard, vaig descobrir que el llibre, en realitat, era una capsa. Les tapes folraven els damunts i els davalls d’una capsa dels cigars que a principis del segle XX produïen els Aixertell, encara associats amb la família de vostè a Algèria, una capsa feta amb postetes primes, les quals, en els llistons de les voreres, folrats amb paper color d’ala de mosca, duien senyades a llapis, amb línies tremoloses –estic segura que vostè n’era l’autor, digui’m que m’equivoc- el que figurava que eren els caires de les pàgines. Dins d’aquella capsa hi va haver la pistola i un estoig de cuiro ple de munició, i com que ni en parlàrem, vostè no m’havia ensenyat de carregar-la ni de fer punteria ni em va donar cap pista sobre un sol cas en què descobriria la seva utilitat i me’n podria servir. Però darrerament m’ha pegat, a causa d’aquell llibre-envoltori, d’aquell títol, que vostè em suggeria que la podria treure en pro de tot allò que els nostres ascendents varen perdre i nosaltres no havíem estat capaços de rescabalar. Tampoc no ho havia defensat sor Barceló, em tem ara, i pot comptar na Rafela. Ara que hi pens, crec que era el dia que em va donar la capsa, el mateix dia que vostè ja s’havia de morir, que vaig conèixer que les cicas eren una metàfora legal dels garballons i del nostre país. Era això, don Marçal? O ja tenia prou feines amb dissimular el seu sufriment, quan donya Mariana ja m’havia parlat d’uns dolors insuportables que no li arrabassaren ni un gemec, i vostè ja no estava per emetre missatges xifrats esperant que una botella de coca-cola com les que el meu cos li suggeria, una humil botella d’un verd grenyal tapada amb un tap de suro i amollada enmig d’un mar sense voreres, els fes arribar a bon port sense novetat? O allò que em suggeria era l’escabetxina dels brots dels Aixertell que gosassin florir quan vostè ja no hi fos? Si se’m morís avui jo ja li hauria parlat més clar, perquè en aquest món tot és paròdia, befa i jutipiri si les paraules que acompanyen les darreres passes d’un que se’n va no poden ser sagrades. I no és perquè vostè m’interrompés i no em deixàs dir pruna, que en tal dia vaig parlar sempre jo com ara faig entre dues esnifades a l’última ampolla d’essència que vostè em va regalar. Però record vagament que ho vaig aprofitar per dir-li que abans que vostè i jo ens coneguéssim jo no era de les cicas, i que a la tia Rafaleta i a mi mateixa sempre ens havien agradat més els garballons i a vegades en fèiem, moltes vegades anàvem a fer-ne, de garballons; i en tenir-ne un sac ple, cap a casa a pelar-los damunt la taula de la cuina. I en haver estirat les palmes una per una per arrencar-ne el magre aperitiu que a mi em traduïa la poquedat comestible dels joncs que jo també anava a arrabassar prop de la casa dels arcs on vostès varen estar una o dues temporades, els trèiem aquells primers canemassos que embolcallen els garballons, una mena de tela vermellosa de sac o d’arpillera, cedida, passada per ull, amb el teixit desigual, i després n’extirpàvem els peixets, la viola i, finalment, la cabota, que tallàvem a cantons com les patates del rostit. Encara no havíem après, com vostè feia amb les cicas, de sembrar els pomissons dins un test per poder disposar de garballons dins el jardí, i tots els garballons de Tarrella encara es trobaven en estat salvatge a la garriga; però ja començàvem a sospitar que quan aconseguíssim d’aregar-los haurien de disputar el territori a les cicas de vostè. Només que li vaig fer el jurament que com la cica era recomanada seva, no rebria mai un maltracte a casa meva, seria respectada, i sempre trobaria terra per xorar i aigua per beure, dos cops a l’any vitamines, terra de mata i esca de garrover, i adesiara sulfat de ferro i una bona esquitada per matar-li la mosca blanca o el que l’amenaçàs, però no li vaig poder garantir que entre nosaltres trobaria la mateixa casta de devoció sectària que vostè li professava. Li vull dir que, havent emparat tots els garballons que he après de cultivar, les seves cicas igualment han après d’acollir-los amb una abraçada del mateix silenci pietós que encara ara ens uneix i ens empara, don Marçal, a tots dos.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em crida l’atenció el joc, entre ressentiment i complicitat, amb que la narració va teixint el petit món de records quotidians, arribant a crear tot un univers interior ple de matisos.