7
UNA ALTRA COSA QUE VOSTÈ TAMPOC NO ES CREURIA és que he patit una crisi d’autoestima. No sé i tot si m’entén, en els temps de vostè encara no se’n parlava d’aquest fenomen. I el silenci és tan competent com el tipus d’assassins que per tal de fer desaparèixer les proves del seu crim els donen un aire de microones i una bona ensalgada de salsa Perrins i els acaben deglutint amb una talent entre bulímica i pietosa. El silenci sempre ha estat molt destroïdor, molt eficaç per llevar d’enmig tot allò que voldria veure abolit. Però sense necessitat d’haver-li de posar cap etiqueta, vostè i sor Barceló tenien el caminar dels qui arquegen airosos i rítmics passos de ballet: com que volassin. Senyal, dirien ara, d’una autoestima elevada. Qui no en tenia era donya Mariana, que és el que sempre passa en conviure amb persones que van més inflades que un lleu. I ara no vull donar entenent que les altres monges de Santa Mònica fossin depressives totes a compte de la mirera que feia sor Barceló (això, justament, és el que els succeïa a les monges de Tarrella, que estaven totes desesperades inclosa sor Ciril·la, la mare superiora). Simplement mir de fer-li entendre, ara que està en cobil·lis i pareix que no entén res, que haver d’estar sempre devora gent que no necessita padrins, assacia.
Quin contrast les agustines amb les monges de Tarrella ara que hi pens don Marçal, aquelles dones tan comunes tan eixutes tan aprofitades. Amb moltes coses eren més com vostè que sor Barceló, perquè els col·legis cars duien professors preparats fora d’aquí, després que el militar havia eliminat els autòctons intel·ligents, els que pensaven, que a Mallorca no sempre haurien trobat un enfony per desaparèixer d’enmig quan tothom va tenir por de no ser-hi de més. I ara no digui que li xerr en xinès perquè vostè no hauria nascut a Xile si no digués ver. Si la caparrudesa no l’hagués dominat, vostè s’hauria pogut mirar les coses amb una altra perspectiva, confortablement instal·lat, i no com aquells quatre fregalls que varen destinar al convent de Tarrella fent part del desastre que els havia encastades a la nostra vida així mateix com es clava una descàrrega de metralla en un llenyam corcat. Una que deien que havia tingut un nòvio militar de la República, una altra que era povila rica i els ho varen prendre tot, i també una que deien que l’havien treta d’un bordell, coses d’aquestes que vostè no volia ni sentir esmentar, com no volia saber-ne res, de tot allò que havia succeït al seu sogre amagat tres anys de tira dins un enfony, ni tampoc de la gent que trobaven per dins cisternes ni del germà militar del metge Duet de Sa Pobla, el qual se’n volia desfer perquè veia que tothom l’estimava més que a ell, que era el gran. Per sant Miquel pollastres fruita que llavors n’hi havia poca a ca’l metge Duet, ja que no li havíem pogut pagar una rompuda de cama. Un abscés que quan el metge l’havia xapat li va esquitxar tota la cara de matèria pobre don Miquel amb aquella pudor de mort, una febre quartana. El meu fill jeia de la rosa, penicil·lina als tísics que varen fer tanta llàstima a n’Aixertell i els havia protegits, encara que vostè no ho volgué reconèixer mai, ja pagareu en batre deia el metge pobler a tots els malalts. El militar tot d’una s’havia fet falangista i un vespre quatre homes varen entrar a ca’l metge Duet i el batle que era en Joan Mas se n’havia temut i se n’hi va anar i els va dir, a aquells quatre, Ara vos n’enduis aquest homo, però jo som es batle i demà a les deu el vull tornar trobar aquí. El batle sabia que molts que se n’enduien ja no tornaven i quan es feia de dia apareixien escampats per dins cunetes. Aquells quatre i el metge Duet varen arribar al pont amb el batle, que els havia espitjat darrere coa-coa un bocí lluny; volia saber qui els havia enviats. Aquells falangistes actuaven dirigits per qualcú altre, només eren quatre jovenots que encara no podien tenir motius per fer desaparèixer ningú, duien la llet als morros i ningú no els podia haver fet tanta nosa, encara. I arribats al pont amb en Joan Mas, tothom va poder veure que el qui els manava era el germà militar del metge Duet.
Les escoles de monges de les nines pobres eren arsenals polvorins esquadres míssils llençats contra l’autoestima, eren fàbriques de rafaletes i de maurícies a gran escala. Ja em dirà què hauria estat de mi si na Rafela hagués tingut autoestima. Segurament que jo hauria acabat com na Maurícia, que ni un favor i tot sabia fer sense ofendre, perquè un favor amb els seus pocs cabals per força havia de ser un sacrifici i els sacrificis tenen tendència a convertir-se en reclamacions o en revenges en tota regla: vull dir amb raó. Perquè aquella injúria de carrossa que les monges varen tramar amb na Maurícia, aquell reconeixement tan explícit de la diversitat humana que volien fer veure ideat més per socórrer aquells desemparats que per calumniar-los, en realitat era un mecanisme que si no difuminava la presència de negres en el món ans pretenia accentuar-la just era per poder posar la bellesa de les ànimes caritatives dels blancs de manifest: i ara resplendien dalt de la plataforma que, tot desplaçant-se, aguantava la carrossa retallada damunt el rerefons del mar, allunyant-se lentament de la resta del poble com una maleïda caravana d’empestats que les ones setinades davant el seu xalet formant uns plecs com la tela d’un ventall quan es tanca acabaven de llevar d’enmig. Record que aquell dia el sol dibuixava una reixeta metàl·lica de galliner damunt l’aigua, i que l’aigua estava quieta i aferrada com un llençol planxat dins un calaix, i record un avió que travessava el cel seguit d’una llarga coa blanca com un cometa que a mi em va fer l’efecte d’haver-se enlairat amb un rodet sencer de paper higiènic que ja havia acabat de desenrotllar-se. De la carrossa estant, pintada de negre i asseguda entre la senyora Fernanda i na Júlia, que no havien hagut de menester pintar, aquell dia la punta del Morrot em va semblar un malendreç de la natura, quan la vaig redescobrir; un sac de patates que deixen damunt d’un trespol que acaben de fregar.
Les úniques que s’hi varen divertir de valent, damunt aquella plataforma per a la infàmia, foren les brasileres. Elles no se sentiren injuriades. El blindatge de la seva autoestima va funcionar impecable com sempre, perquè foren elles les que havien ensenyat a aquells pobres andalusos que jeien amb elles a la portassa a valorar-se. A na Rafela n’hi ensenyaren els gitanos. Si en Paco el guitarrista no l’hagués impulsada cap a l’èxit, la meva tia encara estopejaria. Els catalans tampoc no en tenen d’autoestima don Marçal, vat aquí perquè no es defensen sempre que els ataquen. La perdició de la cosina Maurícia també ha estat aquesta tara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!