L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Ara toca la llengua i la identitat. Insubmissió!
La manifestació del 10-J ja sabíem que no serviria per a res. Per a res serveixen les coses fetes a mitges. Ni defensàvem l’autodeterminació ni els Països Catalans, sinó que ens excusàvem amb l’estatut de la vergonya. Una manifestació superada pels fets però en plena campanya electoral per recuperar l’espai el senyor Mas i per fer creure que hi ha un nou independentisme al voltant dels liberals pseudoconvergents de SI. Però no. L’autonomia serveix per fer anar enrere el país, la llengua i la comunitat nacional, el poble, que en dèiem abans, amb la seva xarxa, amb la seva identitat i la seva capacitat de decidir.
Fa pocs dies, els barruts del govern autonòmic valencià anunciaven que la llengua perdia espai d¡us oral i escrit i de coneixement. Un objectiu que està en la base del seu projecte polític. O sigui, que ens ensenyaven com de bé ho estan fent. Ningú, que jo sàpiga els ha demanat la dimissió i el retorn dels diners que han fet servir per la seva actuació.
Avui, són els espanyols, des de les seves fortaleses institucionals tronades i casernàries qui ens torna a avisar. I cap resposta pot situar-se en el terreny de la queixa de l’incompliment autonòmic o regional. Només les actituds decidides, desobedients, solidàries i sobiranes: autodeterminar-nos com a poble en la nostra llengua. La batalla de la llengua, a qualsevol racó del país, és la nova batalla, conscients de com ens han afeblit tants anys d’autonomia. Ni una engruna de suport autonòmic.
Des de la “transició espanyola”, que va parir la “constitució”, la nostra llengua no ha avançat cap a la plena normalització com a llengua vehicular, malgrat els tripijocs formals, el funambulisme d’interessos polítics. La llengua nacional dels Països Catalans, eina de vertebració i cohesió, ha perdut potència i capacitat de reacció social. I el problema ni són els immigrants ni Madrid, el problema és l’Estat i els seus estatuts. No és una qüestió sentimental, és una qüestió política. Mobilitzem-nos, desobeïm i exercim l’autodeterminació. Com la convocatòria que ha fet avui mateix la CUP a Barcelona i que ha de continuar demà arreu del país.
Foto: X. Borràs (Nació Digital)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Concepció, talment. O la Santíssima Trinitat, misteri de misteris…
“La manifestació del 10-J ja sabíem que no serviria per a res. Per a res serveixen les coses fetes a mitges. Ni defensàvem l’autodeterminació ni els Països Catalans, sinó que ens excusàvem amb l’estatut de la vergonya.”. No sé vostè, però la manifestació del 10-J va ésser sota la consigna de “Som una nació. Pel dret a decidir”, quelcom de semblant a, com diu vostè més endavant, a exercir la autodeterminació. La manifestació no es va fer per donar suport a un estatut, o per criticar una sentència de tribunal. No s’hi val dir coses que no són.
“Una manifestació superada pels fets però en plena campanya electoral per recuperar l’espai el senyor Mas i per fer creure que hi ha un nou independentisme al voltant dels liberals pseudoconvergents de SI.”. Això és voler veure quintacolumnistes on, ara per ara, no n’hi han. ¿Qui va estar l’unic portanveu que va apostar per la independència de Catalunya al Parlament de la C.A. de C.? Això de “liberals pseudoconvergents” en referència a SI, deu formar part del sermó de la teoria conspirativa.
Per a fer proselitisme, no cal voler embrutar als demés amb mitjes veritats o grans mentides.
Atentament