Lluitar, crear, construir!
Xavi Sarrià
El dimecres passat van anar fins a Albaida convidats pel nostre bon amic Dídac Botella.
Fa uns dies el Dídac ens comentà la possibilitat de fer un parell
d’actes a l’institut i a l’escola on fa classes per tal d’apropar el
món de la música als més joves i presentar les Trobades que cada any recorren el país. I nosaltres, amants de la carretera, vam acceptar amb molt de gust la proposta.
Sempre
ens ha resultat especial fer visites a escoles i instituts, sobretot
perquè el contacte amb la gent més jove ens fa comprendre millor
l’abast de tot el que hem fet fins ara i de tot el que ens queda per
fer a tots plegats. Cal tenir en compte que nosaltres ens vam formar
ara fa 15 anys en un institut de secundària i això, vulguem-ho o no, ha
marcat la nostra existència.
Doncs bé, en la visita a Albaida
d’avui hem pogut tornar a experimentar tots aquests sentiments
d’adolescència i pubertat que vam viure a l’institut Benlliure del
carrer Alboraia. En la primera part de la visita, de bon matí, ens hem
trobat amb alumnes de l’escola de Dídac. Amb ells hem parlat una bona
estona sobre diversos temes relacionats amb el món de la música, com
ara com funciona un grup de música, com fer una cançó, la importància
d’aprendre solfeig i d’altres temes més relacionats amb les nostres
vivències dalt i baix dels escenaris. Després hem cantat tots junts la
cançó ‘Camins‘ en acústic, dedicada a aquesta comarca, i hem xerrat al voltant del significat de la seua lletra.
La
sorpresa del dia, però, ha arribat més tard. A mig matí hem anat fins a
l’institut de secundària que hi ha al poble i ens hem trobat amb una
aula completament a vessar de gent. Jo diria que hi devia haver uns
tres-cents xics i xiques. La veritat és que ens ha impressionat bastant
però de seguida ens hem empassat els nervis i hem començat a xerrar
sobre molts altres temes com ara el futur de la nostra música i el de
la llengua que ens uneix. Una llengua que a la Vall d’Albaida viu entre
els llavis d’aquests joves que han d’assumir, però, el repte de
normalitzar-la d’una vegada per totes.
Aquesta complicada
tasca, on tots hi juguem un paper determinant, cada dia és més possible
gràcies a gent com el Dídac i els milers de mestres, alumnes, pares i
mares que conformen aquest teixit social incomparable anomenat Escola Valenciana.
Una entitat que cada any és capaç de mobilitzar miraculosament
centenars de milers de persones de tots els colors i procedències en
defensa d’un patrimoni que ens és tant nostre com universal: la nostra
llengua. Ells són els responsables d’aquest somni que vivim cada
primavera al País Valencià en forma de Trobades. Ells i els joves com
els de l’institut d’Albaida que ens han regalat aquest matí ple de sol
i esperança.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Xavi! Em dic Àngela, i no crec que em recordes però al concert de Burjassot vam parlar una mica amb tu abans del concert, després de fer-nos una foto, i et vam preguntar si podries vindre a Sollana la setmana que ve, al concert que dona La Gossa Sorda.
M’atrevisc a comentar-te avui, perquè enguany sóc col·laboradora de la Trobada de la Ribera Baixa, i em fa especial il·lusió.
Crec que actes com aquests són absolutament necessàris, que la educació en valencià hauria de ser un deure, considerar-se un regal, ja que poques coses crec que ens vagen a unir més.
M’encantaria veure-vos aquest diumenge a aquesta festa per la llengua que tenim la sort de celebrar enguany al meu poble, però imagine que no serà fàcil.
Només em queda dir-te que gràcies per tot el que ens feu sentir amb la vostra música, per fer-nos veure que és cert que no estem sols, i que ací al sud encara hi ha gent que no pensa baixar el cap. Moltes gràcies, de veritat.