L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
VIACRUCIS (3)
Vat aquí la darrera ració d’enguany
Si abans de perdre’t de vista m’hagués desenganyat de tu, com em va succeir amb el meu exmarit, hauria pogut preveure o pressentir que acabaries per desaparèixer de la meva vida, i el temps hauria posat una pinzellada d’il·lació entre el desastre i el seu anunci i ara tot tindria sentit com han acabat per tenir-ne moltes altres pèrdues. Així hauria pogut trobar un antídot per afrontar la teva enverinada deserció, una resposta si em preguntaven, una queixa ben estructurada, un al·legat o tot un memorial de greuges, en comptes d’haver de respondre als massa freqüents Què fa na Mirentxu o Com està na Mirentxu amb suposicions tan indocumentades que qualsevol les podia haver fet. L’únic que en hores baixes m’aconhorta és l’himne de la Vall d’Aran, el teu allunyat país: Aqueres montanhes/ que tan nautes són/ m’ampèishen de véder/ méus amors a on son
De tot d’una els deia que estaves ocupada com sempre. Això no era cap notícia però no deixava ningú escamnat. És clar que una declaració d’aquestes només serveix un cop, la segona vegada s’han de poder fer més precisions. Al final, si algú m’hagués assegurat que eres morta no l’hauria pogut rebatre, i aquesta monstruosa idea hores d’ara m’incapacita fins i tot per imaginar-te enfeinada, jo que enfeinada t’hi vaig veure sempre. Mira si és bèstia. El cas és que ja no puc ni recordar-te en els mateixos termes en què vam coincidir.
Per començar, tu vares conèixer una administrativa de l’ajuntament de Tarrella ‘amable i eficient’ (són paraules teves: tretes d’una postal que vares enviar a na Felízia em penso que des de Nàpols. O des de qualsevol altre lloc, quina importància té) que t’havia ajudat a resoldre els incomptables entrebancs que varen anar sorgint arran de la donació al poble d’obra pictòrica de Bruno Clementi feta per la seva vídua, na Felízia, poc abans d’acomplir-se el cinquantenari de la mort del pintor. Tu no vares conèixer una escriptora, i no estic gens segura que m’acceptis al club.
He arribat a posar en dubte si és real que havíem de programar el despertador a les sis per poder fer una mica de tertúlia després de l’esmorzar, i no sé si és a força de no veure’t que m’he fabricat el miratge que tant tu com jo havíem de robar hores a la nit abans de poder envestir sense transició un qualssevol de tots aquells dies dels quals na Felízia, definitivament, ja se n’ha apoderat. En principi és ella qui abolí, en el mateix moment de tancar els ulls, els nostres dies amb l’etiqueta de <>. Però odiar na Felízia només perquè en certa manera et va escombrar amb el seu vendaval és emmascarar que aquesta desaparició teva de l’escena d’ençà que estan resolts tots els afers de la donació de fet esbomba escandalosament que el nostre <> no ha existit mai.
En Blai em preguntava per tu amb una regularitat tan previsible que semblava la llei del pèndol la llei de Murphy o qualsevol altra estructura mecànica, i el vaig començar a evitar tal com evito mirar el vidre de la rentadora mentre es fa la bugada. Aquelles preguntes amb què m’assaltaria així que em descuidés eren igual de frustrants que haver-me de cosir un botó a l’atropellada quan ja feia tard a una festa: el botó que s’aguantava amb un fil i es desprendria de la brusa just amb la mica d’estrebada de passar-lo pel trau. Però mitja dotzena de vegades en l’any jo havia de sortir de la trinxera on m’havia confinada la deserció d’en Rodríguel Bisbal només que fos per estirar les cames, com a mínim per anar a Son Muntaner, on en Blai hi era sempre com tu saps, i havia de córrer el risc de caure abatuda sota la metralla de tot quant em voldria preguntar. O sortir de la trinxera i exposar-me a caure capolada a la confluència del foc amic amb el foc enemic o morir lentament, ofegada amb els propis pixats. I tu ja saps de quan venies a l’ajuntament que no m’agrada allargar els tràmits ni perdre el temps i que tot el que és redundant i prolix m’esgota. Tu sempre deies que no era una funcionària normal i que no havies conegut ningú com jo en tota la xarxa d’oficines de l’administració que havies hagut de recórrer a causa de la singularitat del teu treball. Sé que una part dels teus elogis a la meva feina eren maneres de concretar els encerts de les monges franceses que s’ocuparen de la teva bona educació i que també s’hi projectava el rendiment d’un cor generós, però crec que el que jo anava fent cada dia de la setmana t’era útil i et deixava veure moltes coses que només treballant els dissabtes i els diumenges amb na Felízia haurien quedat amagades. Tanmateix, el que hi ha hagut de més trist amb en Blai d’ençà que no véns no és la insistència obsessiva a recordar-te i a fer més amarga la teva desaparició, sinó l’haver de donar la raó als mofetes que es reien d’ell. Saps que no m’agradava que es riguessin d’ell, perquè la gent es creu molt llesta. Però de tota manera a en Blai li falta una mica. No és molta cosa, però li falta. Decididament, amb aquella superprotecció tan resolta nosaltres li tapàvem el dèficit. Qui s’hagués atrevit a riure’s d’ell amb nosaltres aprop, sempre disposades a llençar-nos a la jugular de qualsevol que plantegés encara més obstacles a l’espasmòdica successió de dificultats que aconseguia de posar en escena en Blai cada vegada que es disposava a difondre tot allò que amb gran pena havia aconseguit d’articular! Suposo que la facilitat amb què fluïen les teves paraules i les meves ens feia percebre el seu travament com una qualitat entranyable de l’altri. Ara que tothom camina al mateix pas i que ningú no vol semblar diferent de ningú, et diré que l’arrítmia d’en Blai és més visible, sobretot quan va sol i l’observes d’incògnit, com em va passar a mi una vegada que el vaig veure de lluny travessant un carrer per Palma. Et puc assegurar que els tics nerviosos el sacsejaven de tal manera, de banda a banda de carrer, que era com si cavalqués al galop damunt les anques d’un cap de fibló. Ja ho veus Mirentxu: el que tu i jo no suportàvem que diguessin d’ell era tan consistent i real com la mala intenció que ens ho va anticipar. No em fa gens de gràcia haver-ho de treure a col·lació justament ara, però tens tot el dret a ser informada que en Blai no hi és tot; era per això que tu i jo l’havíem de protegir tant.
(demà, que ja serà l’any qui ve, continuarà)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les primeres ha de contenir "passats" (amb l’etiqueta de "passats"). Les segones cometes buides, han d’incloure "present" (el nostre "present" no ha existit mai)
Hèctor, guapo: d’acord amb tot pel que fa a la cardamenta, però t’has oblidat d’un ingredient bàsic de tot aquest bullit: la cocaïna. La democràcia, així com jo l’entenc, va de cardar, d’esnifar i d’escriure sobre cuina. Això són els temes permesos, t’ho dic amb coneixement de causa, perquè a mi m’han aplicat el veto i la censura perquè no em dóna la gana de seguir aquesta veta. Em diuen que cardi, jo també, que canviï de sexe si no m’agrada el que em fou adjudicat, que em faci lesbiana i que esnifi, si em vull posar contenta. Els polítics de Mallorca tremolen perquè na Paca de Son Banya es vol presentar a les eleccions. Jo també tremolaria si fos política: si es presenta, guanyarà. Ja fa molt de temps que les famílies normals i municipals fan feina per la cocaïna; és la despesa principal de cada casa. I no exager. Jo m’estim més estar mans aplegades que si he de fer feina per les putes o per la cocaïna. Ben mirat, escric per les putes perquè no guany un duro, però almenys, m’agrada. Pas gust d’escriure i em faig un bé a mi mateixa, escrivint i llegint. Com a mínim, em pos contenta de franc, i sense donar greix a aquella degenerada de Son Banya, que se coneix que té socis molt importants, perquè si no, explica’m, tu que ets advocat, que hi fa a lloure una narcotraficant d’aquest calibre. Tu no deixis la feina a la universitat, perquè els escriptors més joves crec que encara veureu més animalades.
Hem perdut la brúixola. Tu ets més jove i no sé què veuràs o què deixaràs de veure, però a mi ja no em dóna temps de veure rehabilitada aquesta guarda de tudats que m’envolten i que envolten tothom. Al·lucin sobrassades. No poden xerrar ni dues paraules amb ningú, tothom és molt feliç i no els treus d’aquí. Ara resultarà que jo que sempre he estat una persona animosa, seré una amargada. Sort que m’agrada llegir i escriure perquè ja haurien acabat amb mi fa estona. No sé Catalunya, però Mallorca no té remei de cap casta.
COMUNITATS LLIURADES A L’OCI I A L’ORGIA
Intercanvi de parelles
Hèctor Bofill / Escriptor
HYE YOUNG YU
La història, amb uns lleugers retocs, és la següent: el jove doctor Wang, nascut en algun poble de la Mongòlia interior, República Popular de la Xina, treballa des de fa un anys com a investigador en el laboratori d’una universitat europea, fa poc que ha aconseguit ser el titular del contracte de lloguer d’un pis al suburbi d’una gran ciutat i relloga les habitacions a d’altres estudiants i professors estrangers de manera que encara obté un substancial benefici. En Wang no necessita pas gaire espai per viure, cedeix les millors habitacions als llogaters i ell es reserva només un racó al safareig, on té una estora i un petit televisor. Com que es lleva molt d’hora per anar al laboratori i torna molt tard tampoc no passa gaire estona al safareig. Cada mes, entre el marge que li resta de llogar les habitacions i una mica més de la meitat del sou de la universitat, envia una bona tacada de diners a la seva dona i als seus dos nens, que viuen a la Xina. Una vida austera, sacrificada, amb el benestar de la família col·locat al capdamunt dels valors.
AMB EN WANG HI TREBALLA UN ALTRE INVESTIGADOR europeu que ja passa dels trenta-cinc anys. Quan aquest es va separar de la seva segona companya (mai no ha estat casat), se’n va anar a viure a una de les habitacions que llogava el seu col·lega oriental. L’investigador europeu fa uns mesos que té una nova xicota (de fet, la que va provocar la ruptura amb l’anterior), però ha conegut en un xat d’Internet una altra dona que es presenta amb el pseudònim de Glauca i amb la qual comparteix una nova afició: de tant en tant es troben per anar junts a un local d’intercanvi de parelles on, pel mòdic preu d’una consumició, poden rebolcar-se amb d’altres cossos en un immens llit circular. L’investigador europeu està molt enamorat de la seva nova companya però això no el priva de gaudir fins al final del nou univers de plaers que li brinda Glauca i el magma d’homes i de dones que convergeixen un vespre qualsevol, o durant un migdia canalla, en algun punt cèntric de la ciutat. Naturalment l’europeu no ha tingut fills ni amb les seves dones anteriors, ni amb la seva parella oficial del present, ni amb Glauca, ni amb ningú. Probablement no en tindrà. Els nens difícilment encaixaran en aquesta infraestructura hedonista que ha aconseguit bastir. Ja els té en Wang per ell.
COM EL LECTOR HA POGUT ENDEVINAR, encara que sigui a costa de titllar-me de reaccionari, la contraposició entre la vida d’en Wang i la vida del jove investigador europeu em sembla una bona metàfora que il·lustra la desorientació emocional, moral i social que se cenyeix sobre Europa davant d’altres cultures més autoritàries, més intolerants, però potser per això amb més oportunitats d’acumulació de recursos econòmics, tecnològics i demogràfics que, tal vegada, com ja succeí a l’antiguitat tardana, acabaran per escombrar les nostres comunitats lliurades a l’oci i a l’orgia.
COM A RELATIVISTA MORAL M’APROPIO d’aquella fabulosa dita valenciana que proclama "Dels pecats del piu, nostre Senyor se’n riu" i no cauré en l’actitud pretensiosa de censurar les inclinacions de l’investigador europeu. Més aviat hauria de confessar la meva admiració per la seva capacitat de traginar el desarrelament i d’esquivar tota la pilota dels mandats socials i familiars sense cap mena de malestar ni de sentiment de culpa. La meva única objecció es refereix a la sostenibilitat: fins quan els europeus ens podrem permetre viure en aquest caos? ¿Podem anar encara més enllà, aportar al món una nova manera de coexistir, o la renda de les nostres estructures, com ja va succeir històricament, està a punt d’esgotar-se? I no hi ha dubte que la qüestió s’intensifica perquè l’evaporació de les tenalles dels mandats morals i religiosos s’ha traslladat de les classes superiors (que sempre han viscut en la voluptuositat) a la resta de classes socials. Si alguna cosa s’ha revelat a Europa en el curs d’aquestes darreres dècades ha estat la democratització de l’eros. Ja no és només el noble o el burgès que té una rastellera d’amants, sinó que tal vegada és el caixer del banc o el depenent de la ferreteria el que s’està fregant les mans pensant en la sessió que l’espera aquella nit al local d’intercanvi de parelles amb la Glauca i l’investigador europeu.
LES CLASSES SUPERIORS, PER LA SEVA BANDA, no sols es dediquen a practicar el que sempre els ha estimulat, sinó que, a més, en fan ostentació: mentre que Miterrand va mantenir la seva altra família en la clandestinitat pràcticament fins a la mort, Sarkozy no té cap problema a exhibir la Carla Bruni, que no s’arronsa a l’hora d’explicar-nos que no és monògama, que s’ha passat per la pedra noms tan sonats com Vincent Pérez, Donald Trump, Eric Clapton i Mick Jagger i que té un fill amb el jove filòsof Raphaël Enthoven, després d’haver mantingut una relació amb el pare d’aquest, l’editor Jean Paul Enthoven. Només hauria calgut que Sarkozy s’endugués el seu nou amor a veure Benet XVI en la seva primera visita oficial al Vaticà. D’això sí que en podem dir laïcitat positiva!
AMB AQUEST PANORAMA, EN PLENA EXTINCIÓ de l’europeu treballador, perseverant i decent, almenys hem de desitjar gaudir al màxim de la nostra decadència.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 20. Dilluns, 31 de desembre del 2007
Xesca,
Els tres capítols del "Viacrucis" m’han deixat, cadascun, neguitosa.
Molt ben escrits, com sempre, també, com sempre, i es una mania meva personal, l’absència de punts i a part em resulta "excèntrica". En "descol.loca" una mica, i repeteixo diverses vegades tot el paràgraf perquè crec que m’he perdut.
M’agrada molt, això sí, però el neguit, suposo, em vé en no saber destriar , en la meva imaginació, el que puguin ser "veritats" i el que puguin ser construccions de ficcio.
Realment, això és, a més de l’estil i el llenguatge, el que em fa molt interessant el relat. Però no resto tranquil.la. Fava, potser, que em torno.
Bé, espero els propers capitols per fer-me una valoració global.
L’any vinent serà bó, segur, i el desig de que ho sigui, molt , de bó, per a tu, és ben sincer.
I moltes gràcies pel blog , amb l’enhorabona pels relats!!
Això sí, ens en sortirem, a Catalunya, a Mallorca, a Menorca i, potser, a Eivissa.
Del Pais Valencià no ho crec pas.
Bon any, Xesca!
Cordialment,
Lisa