Diumenge vaig penjar un apunt sobre
Raül Romeva intitulat “Les
metàfores ferroviàries de Raül Romeva” a
propòsit d’un altre apunt seu, “Següent
estació…”. Tement que el meu apunt quedés com
una crítica despenjada, vaig deixar-li un comentari al bloc
demanant-li que el diàleg tingués continuïtat. Ell
em va respondre amablement allà mateix dient que “el tema
de la qüestió nacional i de la definició d’Estat
és, i seguirà essent, un dels temes que en el futur
aniré desenvolupant, amb arguments propis, o valorant
propostes que m’arribin d’una o altra manera i que consideri
interessants.” Només aquesta bona predisposició
ja és digna d’elogis. És bo saber que el bloc d’en Raül
tractarà, a més de les qüestions europees que tant
ens interessen, també la qüestió nacional, com diu
ell “entre altres coses perquè tinc molt clar que la
situació actual no és satisfactòria i que, per
tant, cal que sumem força per seguir avançant”.
Que la situació actual no és satisfactòria seria
ja un primer punt d’acord. Ho diuen les dades del CEO al BOP de
desembre: un 62,6% de la població pensa que Catalunya ha
assolit un nivell insuficient d’autonomia i només un 37,8%
pensa que Catalunya hauria de ser una comunitat autònoma, que
és el que és de moment. Ara bé, seguir avançant
és, per a alguns, desenvolupar l’Estatut i prou. Per tant,
aquí tenim un primer punt que cal aclarir.
Primera pregunta: seguir avançant
és canviar l’estatus jurídic de Catalunya?
Passant
ara al diàleg que s’ha produït al meu bloc, jo deia que
no és cert que els partidaris de les diverses opcions
enumerades per Romeva (federalisme, confederalisme, estat associat,
independència, etc) tinguin un camí a fer plegats. No
és el mateix camí. Com deia a l’apunt, això
hauria estat possible dir-ho fins al 2005, quan la reforma
estatutària posava sobre la taula la possibilitat de canviar
el model d’Estat d’Espanya. Ara, amb l’Estatut retallat i pendent de
la sentència del TC, només queden dues vies: la reforma
de la Constitució espanyola o la promoció d’un procés
pel qual Catalunya recuperi la sobirania que ara té l’Estat
espanyol. Per tant, no és cert allò que va dir el seu
company Joan Herrera a la jornada d’Òmnium “El
futur de Catalunya” que és més fàcil
reformar la Constitució espanyola que no pas declarar la
independència. Són, senzillament, camins diferents. En
aquesta qüestió, les aportacions d’Alfons López
Tena (minut 1:38 del vídeo l’enllaç del qual acabo de
donar), que en l’esmentat acte d’Òmnium ja van provocar un
canvi d’opinió en Joan Herrera, sembla que no són
tingudes en compte per Romeva. Per tant,
Segona pregunta: si ICV pensa
avançar cap al federalisme caldrà reformar la
Constitució espanyola; d’on traurà els 234 diputats que
fan falta comptant que tots els diputats catalans junts sumen 47?
La pregunta és important perquè, si es vol fer aquest
pas cal saber amb quins suports es compta tant a Catalunya com a
l’Estat espanyol i dir ben clarament i honesta que, si no hi ha
suports a l’Estat espanyol, això no és viable. I dir,
per tant, que aquesta opció no és una iniciativa
política sinó una esperança que algú faci
un pas sense el qual res no canviarà.
“Dret a decidir? és clar
que sí. No he dit mai que no estigui d’acord amb el dret a
l’autodeterminació, ans al contrari. Defenso aquest dret, aquí
i on sigui. Allò que no comparteixo, però, és
que el debat sigui Independència o res.”
Paraules de Romeva. I aquí hi ha un altre punt d’esperança.
El debat que tenim entre mans té, per a mi, dues fases que
caldria separar en tot moment. La primera és la consulta
autodeterminista. Ara no la podem fer perquè és
il·legal a l’Estat. Tampoc la pot fer Ibarretxe, és
clar. La insatisfacció de què parlàvem al primer
paràgraf existeix, però l’Estat ens imposa una
Constitució que ens impedeix trobar alternatives. Romeva està
d’acord que Catalunya té el dret d’autodeterminar-se, i si no
opina amb trampa (i ja ens ha dit que no vol fer trampes) com alguns
socialistes que ens autodeterminem cada cop que hi ha eleccions, això
ens porta a la…
Tercera pregunta:
vol dir això que està disposat a
impulsar una consulta popular perquè Catalunya decideixi
lliurement el seu futur estatus jurídic?
La
pregunta és pertinent perquè si ell hi està
d’acord i el partit també, ja es pot constituir una mesa per
començar a posar mètode i data al referèndum.
Però deia que el debat té dues fases, i és que,
un cop acordat que fem el referèndum, cada partit defensarà
el que cregui oportú: federació pacient (esperar que el
PSOE i el PP vulguin reformar la Constitució en el sentit que
ells defensin), confederació (com que ha de ser d’igual a
igual, passaria primer per la sobirania), estat lliure o
independència. Per tant, si Raül Romeva no accepta que el
debat sigui independència o res, jo li accepto les condicions.
Jo defensaré la independència i ell que defensi el que
cregui convenient (“el federalisme plurinacional em
sembla, de moment, i sense que això vulgui dir renunciar a res
a priori, una opció que pot donar els seus fruits”,
diu), però fem junts la
consulta autodeterminista, i fem-la aquest 2008 mateix.
Enllaçant
amb aquestes darreres paraules seves que he destacat en negreta sobre
el federalisme plurinacional, hi afegeixo aquestes altres: “Allò
que proposo és que no avançar-hi perquè alguns
voldrien anar més lluny només té com a
conseqüència que ens quedem com estem.” El
plantejament, però, és errat: no avancem en un estat
federal plurinacional perquè no tenim el control de l’Estat
que volem transformar en benefici propi ni tenim al nostre abast les
majories parlamentàries que calen per fer-ho. I en aquest punt
haig de tornar a parlar de mala llet, encara que ell no ho vulgui. Em
diu al comentari (i m’avanço al segon paràgraf)
“lamento que hi vegis mala llet i motius per desconfiar, perquè
no n’hi ha”. Ho diu a propòsit d’aquesta frase meva: “El
que diu Romeva té un punt de mala llet i genera desconfiança:
‘No té sentit que cadascú esperi el seu tren, aquell
que va directament, i únicament, al seu destí, per
pujar-hi’, afirma engaltant un directe a l’independentisme.”
Tant aquesta afirmació com la que hi ha a l’inici del paràgraf
són un intent de fer responsable l’independentisme de la falta
d’unitat d’acció. Si no és per mala llet deu ser per
ingenuïtat, però tant és. En aquest punt, per
desgràcia, el bloqueig és més gran, i com a
prova de la dificultat de vèncer aquest obstacle, em permeto
de capgirar la seva frase: “Allò que proposo jo, Xavier
Mir, és que no avançar cap a la independència
perquè alguns prefereixen continuar esperant un federalisme
plurinacional incert té com a conseqüència que ens
quedem com estem.” Taules,
Raül? Taules. Però, si més no, fem junts el primer
tram, la consulta autodeterminista, per saber quanta gent vol una
cosa i quanta gent vol l’altra.
Així,
la quarta i darrera pregunta
s’imposa tota sola: veus alguna possibilitat de desbloqueig
en aquest punt?
I com
que ja ho he allargat prou, ho deixo aquí. Això sí,
reitero el més sincer agraïment a un eurodiputat que s’ha
avingut a mantenir aquest debat amb un simple blocaire. Espero que
tot plegat hagi estat una mica profitós per a ell, ja que per
a mi ho ha estat molt. I que també sigui així per als
lectors i lectores del bloc. Gràcies, Raül, i endavant el
debat d’idees.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier, veig una diferència que penso cal atendre, i que diria fa alguna cosa més que taules.
Romeva diu així: “Allò
que proposo és que no avançar-hi perquè alguns
voldrien anar més lluny només té com a
conseqüència que ens quedem com estem.”
Tu planteges: “Allò que proposo jo, Xavier
Mir, és que no avançar cap a la independència
perquè alguns prefereixen continuar esperant un federalisme
plurinacional incert té com a conseqüència que ens
quedem com estem.”
Fas una constatació, i ell fa una amenaça, pressuposant que l’independentisme és "poc realista" em sembla que en diem, i que hi ha un únic camí i destí (tot i que aquí em confon una mica), que veig com una forma de presentar un acord forçat de dependència de l’estat. Una variant de l’amenaça d’Aznar de balcanització. Si és una previsió haurien de donar raó de per què la plantegen, si son premonicions o alguna altra cosa, també ho haurien d’explicar, de la mateixa manera que es pot veure que no poden plantejar seriosament una proposta de reforma de la constitució espanyola.