Blog d'en Xavier Mir

Els arguments donats pel PSOE-C són cada dia més senzills de rebatre per inconsistents. En el seu cas, el poder no es basa en la capacitat d’argumentar sinó en les inèrcies, la ignorància (la que volen en els altres, no la seva, que saben perfectament què fan) i la manipulació. Crònica ha recollit les declaracions de qui pretén fer la competència a Junqueras, Tremosa i Romeva, i la veritat és que no s’aguanten gaire. Els comentaris de lectors i lectores ja en donen indicis. La veritat és que els socialistes persisteixen en un debat inexistent amb l’estúpida i inútil pretensió de crear-lo. Vostès han vist debat “identitari” en Junqueras o en Tremosa? És més: algú sap què punyeta és això del debat identitari? Deu ser poc més que una etiqueta que voldrien penjar als altres perquè ells quedin com els que no en porten cap, d’etiqueta “radical”.

Diu Obiols que “si sempre posem al davant les nostres reivindicacions  identitàries i accentuem el nostre discurs identitarista, de
diferenciació i confrontació amb els altres, no farem amics, els hem de
fer amb contenció i simpatia“. Defensar unes infraestructures de qualitat a Catalunya és una reivindicació identitària? I defensar les plantes de producció ubicades a Catalunya? I exigir a l’Estat que inverteixi aquí el retorn dels nostres impostos per afavorir la productivitat?  Qualsevol diria que els qui se senten espanyols o tan espanyols com catalans no agafen el tren o l’avió, que no treballen en multinacionals que es deslocalitzen o fan ERO, que no paguen impostos pels quals no reben bons serveis. Si tot això és identitari, què deu ser la identitat?

Al Parlament Europeu s’hi va a fer amics o a fer política i a defensar uns determinats interessos que poden confrontar-nos amb altres? El Sr. Obiols es passaria pel folre els interessos econòmics i socials dels catalans si això hagués de fer enfadar algú? Seria capaç de trair els qui l’hagin votat per no perdre les amistats? És bo de saber-ho.

En tot cas, a Europa serem amics dels demòcrates, dels qui donen eines a la ciutadania perquè pugui decidir amb plena llibertat sobre les qüestions que els afecten, i no dels qui pretenen jutjar lehendakaris, dels qui envien a la garjola per “ofenses a la corona” o dels qui amaguen les despeses de la família reial. Si per dir les veritats s’han de perdre les amistats, mala sort, no?

Obiols esgrimeix la unitat de manera sectària i oportunista. Sembla que tots els candidats han d’anar units, però només si ho fan pel camí que ell marca. Girem-ho, doncs, i demanem-li a ell que se sumi a les propostes sobiranistes de Junqueras, Tremosa i Romeva, que resulta que són tres a un. Si aleshores algú trenca la unitat, no és precisament Obiols en la seva resistència numantina?

Però el que resulta més hilarant de tot és la seva pretensió quan demana explicacions als qui van oposar-se al tractat europeu que ens volien fer ratificar. També aleshores els socialistes ens deien que votéssim com Europa, que no fóssim massa identitaris o tantes altres bajanades, i després resulta que més de mitja Europa, començant pels seus veïns els socialistes francesos, pensaven com nosaltres. Qui és, realment, que va contra el corrent? Qui és el radical? Qui és que trenca les unitats? Com deien aquells: qui si no?

I finalment, permeteu-me que remati la feina recordant que Raimon Obiols va dir, fa un parell de mesos (ho podeu llegir a Directe!), que “a Europa hi ha una situació ‘imbècil’ ja que només s’hi oficialitzen les llengües que tenen un estat propi“. Així doncs, Europa és imbècil? O només està imbècil? Aquesta és la seva manera de fer amics? Fer equilibris quan no tens arguments sempre resulta difícil. Obiols sap que el sobiranisme emergent, el que va esclatar el 2006, el que anirà a Brussel·les el 7 de març, l’ha desbordat: “Si una llengua amb la força del català no té un reconeixement de ple
dret a les institucions europees perquè no té un estat propi un ja es
pot imaginar quina és la conseqüència“, deia. Ell voldria que Europa fos allò que no és. Ell voldria que la realitat fos una altra per no haver-se de barallar amb els seus amics. Però ara volem ser a Brussel·les per obrir camí al nostre nou estat. Si ell no està per aquesta feina, els seus amics segur que li tenen preparada una jubilació daurada. Apa, a descansar.