El 30 de juliol vaig escriure que faria uns dies de vacances i que no sabia quan m’hi tornaria a posar. De fet, pensava estar-me d’escriure uns dies més, però haig de reconèixer que les ganes d’opinar pressionen. L’agost no ha estat ben bé ideal per al descans de l’actualitat política. A l’ambient de precampanya s’hi ha afegit el conflicte de l’aeroport i l’entrada en vigor del nou estatut. En tot aquest temps el meu bloc no ha registrat una sola entrada, tot i que de ganes no n’han faltat. Com que dec ser un blocaire incontinent, doncs, tornem-hi.
De fet, el que finalment m’ha fet decidir a tornar a escriure al bloc és la coincidència de dos articles a la premsa: el d’Enric Marín a El Punt i el de Carod-Rovira a l’Avui. El primer perquè fa referència a l’actualitat de l’independentisme. Me n’agrada el to amb què està escrit i la crítica tranquil·la, serena i respectuosa que fa a la ideologia pretesament nacionalista d’Artur Mas. Les maneres i els continguts de Marín, per desgràcia, no són gaire freqüents a la premsa. El segon article, el de Carod, per la seva ironia, una de les virtuts que té aquest immens polític i orador. Les qualitats oratòries de Carod han estat reconegudes públicament per tot l’espectre polític català, i en aquest article d’avui tornem a trobar-lo resplendent com mai. I en l’oratòria, en contra d’allò que alguns puguin pensar, hi té tant de pes la forma com el missatge. La meva lectura de l’article de Carod em fa pensar, en primer lloc, que certa esquerra ha perdut el nord quan, venint d’on ve ideològicament, acaba fent un discurs basat en la mera gestió de Catalunya com si es tractés d’una colònia llunyana, un discurs que permet i fins i tot fa necessari un article com el del president d’ERC, on proposa irònicament deixar la Generalitat en mans d’una empresa privada.
Parlant de la premsa, un amable lector, en Joan Costa, ha reproduït en tres punts del meu bloc un article de Jordi Cabré publicat a El Punt Maresme divendres 4 d’agost. En l’article de Cabré es fa referència a un lector que li pregunta quin espai ocupa. El dia 28 de juliol jo vaig escriure al bloc una entrada amb el títol L’espai que ocupa Jordi Cabré. Ell ho devia llegir i ha tingut l’amabilitat de referir-s’hi, cosa que em sembla excel·lent perquè el món dels blocs vagi obtenint un cert reconeixement en la premsa impresa, un reconeixement que ja es dóna a la inversa. Evidentment, no esmenta el meu nom perquè, per entedre’ns, jo no tinc nom. En tot cas, en deixo constància i aprofito per convidar qui vulgui a llegir tots dos articles, el meu i el seu, a veure si sóc l’únic que té la impressió que en Cabré no va entendre el meu escrit. Si Cabré em llegeix, potser es voldrà afegir a la iniciativa "Jo també vull un estat propi".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Menys mal, que ja has tornat, la blocosfera sense tu, bloc botxi, Pau Comes i Josep Pinyol, és insofrible
Som molts els qui ja et trobàvem a faltar. Estic d’acord amb tu: tan l’article de l’Enric Marín com el d’en Carod-Rovira són esplèndids. I també necessaris, en els temps que corren.
La noticia és que el PSOE i IU volen que els inmigrants voten. Per què?´Hi ha un element de lliberalisme que els afavoreixca electoralment? Tot és valit en tal treuren profit partidiste dels vots al preu que siga?
I per què els menors d’edat no poden votar? És que no tenen dret? És que no són persones?
Soc de l’opinió, que un votant nouvingut , té conèixer el país que viu i la seua cultura per a poder votar. Dons els més normal és que el que fins que no sapiga català no pot votar a Catalunya.
O hom pot votar amb el desconeiximent del país on viu, pitjor que un menor d’edat que almenys s’instruex a l’escola.