El dia s’acaba. La remodelació del govern ha centrat totes les informacions. Les valoracions abunden. A poc a poc, però, tot tornarà a la calma. Un canvi de govern és una notícia d’un dia, però el país continua avançant amb una remor de fons, tranquil·la però imparable. Les valoracions són diverses, si Tribuna Catalana recorda amb esperances una entrevista a Jordi Valls a Debat Nacionalista, la CUP ens en presenta un altre perfil. No sé si cal fer tantes elucubracions com trobem avui en tots els mitjans. La remodelació sembla més un acte d’afirmació de Maragall que cap altra cosa. Si algú pensa que es castiga Carretero, que calculi l’efecte Vendrell. De tot plegat, em quedo amb les paraules de Carod: si hi ha canvis en el govern que inclouen ERC és perquè hi ha voluntat d’esgotar la legislatura i de separar el que és obra de govern del que és posicionament en el referèndum. Això vol dir que no hi ha eleccions anticipades, que les regles del joc per després del referèndum es concreten una mica més. Maragall no ha desmentit Carod. Per tant, si les pressions del PSOE perquè ERC surti del govern continuen, qui perd credibilitat torna a ser Maragall. El pols PSC-ERC al qual em referia ahir ha començat. Les estratègies d’aquest pols passen per la victòria del SI a l’estatut. Però si finalment no hi ha eleccions anticipades, l’estratègia també passa per les municipals que tindran lloc d’aquí a un any. Mascarell és ara una peça ambivalent que tant pot substituir Maragall com Clos. I qui també ha de canviar d’estratègia és CiU si no vol arribar a la contesa amb el discurs gastat. Quant a ICV, tot fa pensar que al pobre Milà li ha tocat el rebre per simple proporcionalitat.
Amb les peces recol·locades, però, la política catalana continua el seu camí. El govern fa la seva, però la ciutadania està cridada a les urnes per dir què vol fer amb l’estatut. La remodelació del govern i altres notícies que es puguin anar produint no poden anar en detriment d’una campanya d’informació de qualitat, d’un debat obert. Cal combatre les inèrcies que puguin portar a un vot acrític, cal evitar que el vot afirmatiu torni a ser-ho per desinformat com va passar en el referèndum per la constitució europea. L’endemà del referèndum, a alguns els faltarà temps per dir que no es pot plantejar el debat de la independència quan s’acaba d’aprovar un estatut. Doncs sí, cal. Els estatuts no donen més de si. Plantegem-ho ara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!