Avui coincideixen a la premsa la retirada de la bandera espanyola de la Conselleria de Governació i la proposta de ruptura amb l’Estat espanyol feta per Hèctor López Bofill en el seu article a l’Avui. A més, cal afegir-hi les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, segons el qual el 44,3 % dels enquestats se sent tan català com espanyol. I "anècdotes" com la que també es pot llegir a El 3 de vuit d’un professional de la restauració que va treure l’escopeta com a subtil coacció per a qui tingués pensat fer servir el català.
Dades són dades, fins i tot quan es parla de sentiments. Si sumem els qui se senten més espanyols que catalans i els qui se senten exclusivament espanyols, el resultat és el 10,8 % de la població enquestada. Si sumem els qui se senten únicament catalans o més catalans que no pas espanyols, el resultat és el 41,7 % dels enquestats. Aquest és el mapa de la suposada divisió sentimental de Catalunya. Si incorporem al quadre el 44,3 % dels qui se senten tan catalans com espanyols ens adonem que el que és residual a Catalunya és sentir-se més espanyol que català o exclusivament espanyol. Per tant, la tal divisió no existeix. I si en Joan Puigcercós treu la bandera espanyola de la seva Conselleria, el 41,7 % de la població hi estarà força o del tot d’acord; només el 10,8 % hi estarà del tot o més aviat en contra; i el 44,3 % pot ser que hi sigui completament indiferent o que seguint el model del bilingüisme perfecte vulgui també el simbolisme perfecte i exigeixi també l’altra bandera. Ara bé, com que sovint aquest mateix col·lectiu ha assegurat del dret i del revés que això de les banderes només són draps i bajanades, estic convençut que no hi voldran perdre ni un segon i que la bandera catalana continuarà onejant sola a Governació.
La qüestió és saber com evolucionarà aquest 44,3 % que fa de frontissa i que té la clau. I comença a tenir elements suficients per fer una reflexió. Per començar, ha vist com a Catalunya fèiem president de la Generalitat una persona nascuda a Iznájar, i deu pensar si seria tan normal a l’Estat espanyol tenir un president català. Com que la resposta és evident, com que l’anticatalanisme continua funcionant a la política espanyola, una part dels seus sentiments, la part catalana, s’ha de sentir ferida. Com s’hi ha de sentir també en assabentar-se de l’anècdota de la qual informa El 3 de vuit.
Però potser no és bo deixar-se dominar pels sentiments. I menys quan existeix el risc que altres se n’aprofitin. Caldria tenir el cap fred i ser capaç d’analitzar fins a quin punt la ciutadania catalana troba límits al desenvolupament del seu benestar i del projecte cultural que té com a nació. I fins a quin punt pesa en aquests límits l’ús que es fa del sentiment espanyol que té una part de la població catalana. Començant per no saber quin ús es fa dels impostos que paguem (balances fiscals), seguint per la recent mutilació de l’estatut que entre tots els catalans vam acordar el 30 de setembre de 2005 i que va tornar rebaixat per les tensions en el sentiment espanyolista (amb la connivència d’algú més, és clar). I és que si parlem de relacionar sentiments i política, l’espanyolisme hauria de ser un sentiment que fes bandera de la diversitat de nacions i cultures que hi ha a l’Estat. Però avui, sentir dir a algú que se sent orgullós de ser espanyol rarament ens condueix a pensar que se sent orgullós d’aquesta diversitat. En canvi, el sentiment catalanista és integrador, com ho demostra la persona que presideix la Generalitat.
Vistes així les coses, aquell 44,3 % que dèiem s’hauria d’anar rumiant si això de la ruptura amb l’Estat espanyol no seria un bon negoci fins i tot per a ells. La creació d’un Estat nou a Catalunya no alteraria pas els sentiments de proximitat amb la cultura castellana, gallega o basca, i en canvi permetria la separació final de qüestions que no s’haurien d’haver barrejat: sentiments i política. Que cadascú se senti com vulgui o com l’atzar li ho hagi permès, però políticament parlant, l’aposta per un projecte col·lectiu en benestar, en cultura, en economia i en tots els aspectes de les relacions humanes té un sol nom: Catalunya. I això cal tenir-ho present en dies com el de demà en què el sentiment d’espanyolisme és el que sosté una constitució que nega als catalans, a tots els catalans, el dret d’autodeterminació. Tant hi fa com ens sentim si no tenim el dret de decidir què volem ser, no? Ni tan sols els qui se senten més aviat espanyols no han tingut l’oportunitat d’expressar en un referèndum la seva voluntat de permanència dins l’Estat espanyol. I això no és ni just ni democràtic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els que tant defenseu els dirigents i l’estratègia d’Esquerra, no us cau la punyetera cara de vergonya d’episodis com la criaturada de treure la senyera i després l’abaixada de pantalons de posar l’espanyols novament? A aquest pas no durareu pas 4 anys, sinó que en quatre setmanetes haureu exhaurit la vergonya. Ja està bé, ja.