El director de la Fundació Rafel
Campalans ha penjat un apunt
sobre l’acte d’Òmnium. Afirma, com no podia ser altrament, que
?hi parlava l’Isidre Molas, que va fer una intervenció
impecable considerant el públic a qui s’adreçava?.
Ignoro què vol dir això de ?considerant el públic
a qui s’adreçava?, però més que d’impecable,
jo qualificaria la intervenció d’Isidre Molas d’impermeable. I
això el fa ser radical i l’allunya de la centralitat. Molas es
va aferrar a la constitució espanyola i a l’estat de dret i va
haver de ser Jordi Porta en persona (gràcies!) qui li recordés
que el dret no és una ciència exacta. ?Acatarem la
legalitat existent?, va dir tot a la defensiva i carregat de
dogmatisme. Però la legalitat existent també pot ser un
procés d’involució en mans d’un govern del PP. Això
també ho acatarà sense piular? Així no podem
comptar amb el PSC si la ciutadania vol iniciar un procés de
reacció contra un estat que li és advers? La legalitat
existent a l’Estat espanyol ha començat a entrar en crisi
justament per rigideses i impermeabilitats com la que va mostrar
Isidre Molas.
?Més de 300 o 400 persones
que es creuen que la independència és a tocar de dits i
que posen d’exemple un professor universitari nord-americà o
un intel·lectual argentí de classe mitjana per
justificar que la nova immigració està adoptant la
llengua catalana…? Aixalà fa una interpretació
sense fonaments quan diu que els 300 o 400 que hi érem pensem
que la independència és a tocar de dits. Hi havia massa
gent perquè hi hagués un únic pensament, però
en tot cas, sí que predominava l’expressió de la
conveniència i necessitat d’un estat propi vist l’esgotament
de la via autonomista i la inviabilitat de les propostes
federalistes. Que el veiem més o menys a prop suposo que depèn
de molts factors. En tot cas, sembla que Aixalà se senti
molest o amenaçat i que, com Colomines, recorri al producte
multiusos anomenat realisme per desacreditar aquesta aspiració
democràtica. Va ser Rita Marzoa qui va dir-ho dissabte mateix:
és injust fer veure que l’independentisme no és
realista. Així de clar. Ens volen fer creure que tenir un
estat propi és una utopia i ni tan sols prenen en consideració
que sigui una voluntat política. Això és una
falta de respecte indigna d’una persona que es fa dir d’esquerres.
Les lluites sindicals que ens han portat on som també eren una
utopia? Imagineu-vos el discurs d’un empresari reaccionari del segle
XIX: ?300 o 400 persones que es pensen que tindran una vida més
digna si fan vaga…?
Però encara molesta més
la segona part de la frase, quan barreja independència i
immigració en els termes en què ho fa. Quan un ho
llegeix té la sensació que a l’Albert no li agrada que
la nova immigració adopti la llengua catalana, que ell sap del
cert que la immigració s’expressa majoritàriament en
castellà i que ja li va bé que sigui així. Deu
pensar que és massa pretensiós per part nostra voler
que la gent nouvinguda faci seva la llengua catalana. Deu pensar que
no hi tenim dret.
Tornant al realisme, però,
Aixalà el resumeix en dos punts: ?que en aquests moments
no existeix una majoria social per la sobirania (tot i que alguns
d’ells la vulguin assolir) i que cal comptar en què hi ha
molts catalans que no es senten nacionalment catalans.? La
realitat també té altres bocins, com per exemple que el
60% de la població vol que es faci un referèndum
d’autodeterminació a Catalunya o que més del 50% volen
un estat, sigui federat o independent. I sobre els catalans que se
senten nacionalment espanyols, l’exposició de López
Tena va ser prou clara per a qui la vulgui entendre: no és una
qüestió identitària sinó de necessitat
econòmica. A aquestes persones que viuen a Catalunya i se
senten espanyols els hauríem de preguntar quin preu estan
disposats a pagar per continuar pertanyent a l’Estat espanyol. La
identitat és una opció personal i el nacionalisme
espanyol s’aprofita dels qui se senten nacionalment espanyols però
són (i això també és pur realisme)
econòmicament i legalment catalans.
L’apunt d’Aixalà presenta encara
un altre aspecte francament desagradable i desafortunat. Crea dos
blocs: a una banda hi ha els polítics i a l’altra la
ciutadania. Els polítics hi posen seny i realisme, cosa que
permet suposar que la ciutadania és arrauxada i gens realista.
Però, a més, és fals que la taula fos un sol
bloc. L’Aixalà es carrega tots els matisos i presenta els
polítics com una cosa compacta, gairebé com un lobby. I
això, amb uns nivells d’abstenció com els que s’estan
registrant a les darreres consultes democràtiques, fa lleig.
Els elogis a la intervenció de
Rull permeten constatar un cop més la proximitat entre PSC i
CiU i per tant la probabilitat que un avenç ferm de
l’independentisme d’ERC sense CiU desemboqui en una pinça
sociovergent. No és pas un escenari imposible; més
aviat al contrari. Rull i Aixalà coincideixen en la necessitat
d’?actualitzar el discurs del catalanisme per fer-lo més
atractiu per a aquests sectors? referint-se als qui viuen
?l’espanyolitat sense complexos perquè troben la
identitat espanyola més atractiva que la catalana?. I
aquesta és la clau: aquests sectors poden sentir-se tan
espanyols com vulguin. Per fer-los atractiu el catalanisme l’hauríem
d’espanyolitzar. I això és la quadratura del cercle. En
canvi, tots ells poden comprendre que aquesta espanyolitat sense
complexos l’estan utilitzant des del centralisme espanyol per fer de
Barcelona una ciutat de segona en benefici de la gran capital que és
Madrid i per fer de Catalunya una regió depauperada. Estan
disposats a renunciar a una excel·lent qualitat de vida perquè
aquesta espanyolitat continuï dins l’Estat actual?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
SI, així de clar, primer la identitat després el benestar social, la gent som majoritàriament identitaris, això que el que preocupa relament a la gent és un discurs espanyolista per anar contra el catalanisme.
En qualsevol cas, el PSOE és un partit de burocrates mercenaris, ells tenen un sou i saben quina és la seva tasca, i la compleixen, entre altres coses perquè el sou és bastant bo.
Preguntem-li a Milagros Perez Oliva, Sopena, Juliana, Montilla, Sardà (germans), Buenafuente, Loquillo, Zaragoza, de Madre, Bustos, Franco (Antonio), Aixalà, Barril, Joan Ollé, Judit Mascó,la lllista seria interminable, gent que de la doctrina sociata imperant n’ha fet el seu modus vivendi, bons sous, contractes, concessions, percentatges, llocs de treball, influències, és la màfia que controla el país, ERC juga amb foc.
Aquesta gent són extremadament perillosos, a i una cosa bons sous i tots ben tips i contents, però el país se’n va a la merda.
Em sembla que últimament en Colomines està una mica desquiciat, una altra cosa això els realisme és una altra estafa espanyola, com totes.
El realisme en política el canvien les persones, no és un fenòmen metereològic. Et posaré un exemple:
Dona’m un exercit poderós i et canviaré la mentalitat i el pensament de molta gent, amb el que comporta control del sistema educatiu, mitjans de comunicació, admisnistració pública i forces de seguretat.
A Catalunya abans de 1936 i abans de 1707 havia una realitat, despres en va haver una altra, que va passar pel mig?
Un genocidi, amb l’assassinat de les persones més conscienciades, i l’exili d’altres també més conscienciades.
Què quedava? Inconscients, botiflers i ocupants, quina és la realitat? la de després o l’anterior?
Això és intonsicació sociata, Joan Lluis Lluis l’escriptor de la Catalunya nord ho explica perfectament en el seu llibre "el dia de l’òs".
Dona’m un exercit, mitjans de comunicació, administració pública i sistema d’ensenyament, i al cap de 30 anys tens tot un poble domesticat, LA REALITAT ?
la realitat que ens volen vendre els del PSC i en menor mesura els de CiU, son com deia en Carod en els millors dels seus temps, dues cares de la mateixa moneda.
La moneda de la submissió als interessos del nacionalisme espanyol. Crec que alguns ho fan amb tota la mala fe de continuar vivint dels favoritisme dels opressors i altres potser encara ho fan perquè com ja vaig dir en el post"„Ningunejar“ els catalans: el masclisme aplicat als pobles", encara estan alienats per els espanyols.
Per lo que fa la possible sociovergencia, no ha d’ésser mai una excusa que serveixi per justificar un pacte (ERC amb el PSC), perquè un pacte s’ha de basar sempre amb els objectius programàtics. Per cert crec que ara amb el desgavell actual un govern sociovergent seria el millor argument per d’una vegada desmuntar la via possibilista pactista que aquestes dues formacions pregonen com la millor solució (PSC) o la menys dolenta (CiU) solució per Catalunya.