Un dels nombrosíssims comentaris que he sentit o llegit de l’afer de la bandera és el de Vicent Sanchis. Diu que en el pols que mantenen PSC i ERC és inqüestionable que guanya el PSC perquè l’assistència de Montilla a l’acte de la Constitució és un símbol i que, en contraposició, Puigcercós s’ha hagut d’agenollar (l’expressió és meva, no d’en Sanchis). La realitat no és inqüestionable, sinó que és un mirall trencat en mil bocins, per contiuar en la línia espriuenca iniciada per Montilla, i cadascú, en funció del fragment que arreplega, interpreta allò que pot o allò que vol. Hi ha qui té un gran interès a subratllar determinades interpretacions que poden afeblir l’esquerra catalanista esperant potser que la dreta catalanista en pugui recollir els fruits. Així, a l’Avui d’avui hi conviu un editorial i un article de Desclot en una línia i, en canvi, l’Oliver i en Cot, en una altra línia. I l’esquema es reprodueix en altres llocs. Ens passarem quatre anys fent voltes a aquesta retòrica: que si el poder real el té el PSC, que si qui mana és Montilla, que si ERC ha de deixar de banda la independència, etc., etc. Jo, com deia ahir, dubto que Mas hagués desobeït la llei en la hipòtesi que a la Generalitat governessin ERC i CiU, que a les dependències de la Generalitat només hi onegés la senyera i que algun diari en fes notícia com ha passat. Però en qualsevol cas, si Montilla diu que la llei hi és per complir-la, complim-la en tots els àmbits, incloses les sancions als qui no tenen cap intenció d’acatar la llei de política lingüística. Això mateix va pensar aquesta persona que va escriure una carta a Nació Digital. És la diferència entre pensar en positiu i tirar-se pedres a la teulada. Ja ho sabem, què és el PSC i qui és Montilla, però si s’ha forçat aquest pols és per implicar-hi la societat en pes.
El pols entre ERC i PSC va molt més enllà de l’àmbit dels símbols. El que hi ha en joc és l’hegemonia de les esquerres. L’independentisme ha passat de ser cosa de grupuscles a tenir presència al Parlament. Hem assistit a una plena normalització. Els votants més espanyolistes del PSC no han pas abandonat el partit perquè hagin pactat amb els independentistes. Per tant, del rebuig frontal i el menyspreu hem passat a la tolerància i a la convivència. El PSC obre una etapa d’identificació amb el catalanisme perquè aquesta és la condició implícitament imposada per ERC. Com deia l’altre dia Julià de Jòdar, aquest no és el catalanisme que voldríem, però més val que citi Espriu que no pas Ortega o Lope de Vega. I en tot cas, mirem d’interpretar els fets d’una manera favorable als nostres interessos (no els partidistes, sinó els del país). Si el PSC basa la seva actuació en les polítiques d’esquerres i en el desenvolupament de l’autogovern, no seria gens raonable que amagués el debat de l’autodeterminació en nom de la sagrada unitat d’Espanya, perquè el màxim desenvolupament de l’autogovern és la plena sobirania, la relació de veïnatge i de no-subordinació amb l’Estat espanyol. I no pas per motius identitaris, sinó pel progrés i el benestar de les persones, amb independència de la llengua que parlin i del país d’on vinguin. Efectivament, el pes d’Escòcia caurà damunt Montilla. (Us recomano l’article de Josep Gifreu a l’Avui d’avui, dins de la secció Diàleg).
Em pregunto quanta gent està disposada a renunciar conscientment a tenir més recursos per mantenir la unitat de l’Estat espanyol en nom de les esquerres. Quants regidors i alcaldes socialistes estan disposats a permetre que el nacionalisme espanyol sigui precisament el fre al nostre desenvolupament? Fins quan aguantaran la tensió d’aquestes regles del joc en què s’han ficat? Aquest és el pols real i la resta són invencions mediàtiques. Ara, però, es veu que ja no necessitem la COPE ni l’ABC per muntar aquesta mena d’espectacles. Ja podem anar sols pel món. I quant a Montilla, que diu que si Catalunya té autonomia és gràcies a la Constitució espanyola, deixeu-me dir que si Espanya té constitució és gràcies a la mort natural, al llitet, tranquil·lament, amb tot plegat "atado y bien atado", del general. Benvolgut president, era necessari tensar les relacions internes del Govern anant a aquest acte? És capaç de posar el Govern en dificultats, d’arriscar la continuïtat de les polítiques d’esquerres per assistir a un acte d’una constitució que s’ha fet vella perquè ningú té interès a actualitzar-la?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier, està molt bé el que dius, però….
1 ) No sabrem mai que hagués passat si el president hagués estat en Mas i Puigcercós hagués retirat la bandera espanyola. Si et plau, deixa de justificar el pacte amb els socialistes dient en tot que amb CiU hagués estat igual. No hagués estat igual, perquè sinó CiU i PSC serien el mateix, i tu saps molt bé que no ho són. Jo penso que en Mas no hagués dit res, però no ho sabrem mai del cert. La questió és que vau pactar amb els socialistes, en les condicions que ho vau fer, i amb els acords a que vau arribar, i si això no ho vau pactar o ho vau deixar a la seva mà, ara us toca "apetxugar".
2) En això de fer complir la llei de política lingüística, tens raó, cal fer-la complir, però s’aplica el mateix que a l’apartat 1.
3) No estic d’acord que els votants més espanyolistes no hagin abandonat el PSC. D’on surten els "Ciudadanos"? No em crec que tots, ni tant sols la part majoritària, surtin de l’abstenció i del PP. Per tant, com que la premisa és falsa, la resta de l’argument cau pel seu propi pes. A més, el PSC percep "Ciudadanos" com una fuita de vots, i com una amenaça de fuita d’encara més vots. Per tant actuarà per aturar-ho i per tant això vol dir "Espanya, espanya, espanya".
4) Una cosa és en el que diuen els socialistes que basaran la seva política i una altra cosa és en que la basaran realment. La retòrica del PSC pot esdevenir espriuiana, però la seva actuació serà totalment orteguistica. Sinó, al temps.
5) El debat sobre l’autodeterminació ja l’han amagat. Amb la complicitat d’en Carod i en Puigcercós.
6) Però de veritat encara et creus que a l’aparell socialista realment li importa el "el progrés i el benestar de les persones" fins al punt de sacrificar coses importants per ells? Mira la seva actuació als altres llocs on ha tocat poder.
7) Preguntes qui està disposat a renunciar a més autogovern i per tant recursos en nom de les esquerres. El nom pel qual renunciaran ja el posaran, però al que no estan disposats a renunciar és al seu poder personal. Per mantenir el seu poder personal renunciaran al que convingui. I m’hi jugaria alguna cosa que veuen un augment seriós de l’autogovern com una amenaça al seu poder.
En fi, Xavier, encantat de discrepar amb tu. Fins a la propera.
Dius que "Els votants més espanyolistes del PSC no han pas abandonat el partit perquè hagin pactat amb els independentistes."
Potser la baixada del PSC i els 90.000 vots de C’s és un primer pas d’aquesta fugida. Compte !
Et voldria fer una pregunta, benvolgut Xavier (si tens a bé de contestar-me-la).
¿En base a quin sistema de finançament vol ERC que canviïn les coses a Catalunya amb la seva presència en el govern??
Contesta’m el que creguis més convenient, però la meva afirmació és la de que, amb la seva entrada en el govern, ERC fa seu (com no pot ser d’altra manera) i assumeix un sistema de finançament que es basa en l’espoli dels recursos, dels nostres impostos generats a Catalunya.
No t’enganyis i no em vulguis crear falses il·lusions, benvolgut Xavier: Ja ho han dit per activa i per passiva els dirigents republicans (Carod, Benach, Puigcercós…): la funció d’ERC al govern és la de desplegar l’Estatut.
I haig de recordar que, a dins de l’Estatut, hi ha inclosa la legalització del dèficit fiscal, de l’espoli en forma de sistema de finançament.
ERC, còmplice, per fer-lo seu i assumir-lo, en saber d’antuvi que les regles de joc per entrar al govern són l’estaca de l’estatut de la Moncloa.
El lloc era l’oposició (ei, i sense menysprear les oposicions, dels qui necessitin poltrones).