Joan Barril: “A mi m’alarmen
aquests partits tipus PSC en què uns quants detenten el
control ferri de les opinions i fan la vida impossible als seus
coreligionaris discrepants.” La frase té suc. L’acusació
al PSC és clara, tot i que això de controlar l’opinió,
ara que tenim els blocs, ja no és allò que era. En el
seu moment ja vaig escriure sobre les opinions discrepants dins del
PSC en alguns apunts
(dies 14
i 28 de
desembre de 2007) a propòsit de Joan Ramon, que es mostrava
partidari del dret de decidir. En un comentari a manera de resposta
em deia que “al PSC no hi ha consigna. No, com a mínim, a
la blogsfera socialista. Ni a l’aparell (en formo part d’això
tant denostat: “el aparato del partido” -sóc
Secretari d’Organització de Granollers, càrrec poc
relevant a nivell de Catalunya, però no pas a nivell local).
Vull dir que crec que teniu una imatge del meu partit una mica
esviaixada”. Aleshores era jo qui ho deia, un simple blocaire.
Ara ho diu Joan Barril. Potser a Joan Ramon no li han fet la vida
impossible perquè no té prou pes dins del partit. Això
em recorda un històric militant socialista d’Arenys de Munt
que va assistir a la presentació
del meu llibre sobre el PSC a la biblioteca d’Arenys de Mar i que
assegurava ser independentista i que el partit no l’havia pas fet
fora. Deu ser que el grau d’assetjament és directament
proporcional a les aspiracions de guanyar pes dins del partit. Per
entendre’ns, quan s’hagi de buscar el relleu de Montilla, qui ho
tindrà millor? Un Castells que demana grup parlamentari propi
o un Corbacho que no ho troba necessari? Una Chacon obedient al rei,
a Espanya i al PSOE o un Joan Ramon que proposava un referèndum
il·legal?
Si esteu llegint això és
que heu clicat a “Vull llegir la resta de l’article”. Segurament
no acabeu d’entendre el títol de l’apunt. Per què cito
Joan Barril i parlo només del PSC? Si heu llegit l’article
de Joan Barril a El Periódico,
a més, pensareu que estic fent trampa perquè amb qui és
crític Barril al seu article no és amb el PSC sinó
amb ERC. De fet, la referència al PSC sembla posada amb
calçador perquè no resulti un article massa
descaradament partidista. Després de descarregar tota la
metralla a Esquerra, una lleu crítica al PSC sembla que
equilibra una mica la balança. Però només una
mica. I aquí és on em plantejo com construir un article
que serveixi de rèplica al de Barril. Alguna cosa necessito
escriure perquè l’article no m’ha agradat gens. Sortir a
defensar Esquerra seria previsible i potser inútil. Barril es
limita a fer servir la seva tribuna demiúrgica, escrita des
del seu olimp particular, per tractar la gent d’ERC com si fossin
criatures. Evidentment és una manipulació perquè
subratlla subjectivament les aparents contradiccions d’un partit i
les contraposa a unes altres qualitats d’un altre partit, com si les
contradicions no afectessin el PSC. En la ment de Barril hi deu haver
la idea que la crítica al control ideològic dins del
PSC-PSOE té una altra lectura en clau d’efectivitat
organitzativa que en el fons subratlla encara més aquesta
imatge d’una Esquerra contradictòria i amb rebequeries de nen
petit que ens presenta. Ara toca això: desacreditar ERC com un
partit immadur. Si jo faig això em diuen sectari. Si ho fa en
Barril, com que els anys de professió periodística
l’avalen, sembla que ningú no piula. En Barril, l’home
tranquil.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És que sembla no ho vulgueu veure! Que esteu cecs, o què? El PSC no té cap contradicció: el catalanisme del PSC és pur aparador pel consum de gent que mira TV3 i escolta CR, però és invisible al seu votant espanyolista del Baix Llobregat, que només mira A3 i T5. I, per si això no acaba de funcionar, té la marca blanca d’ERC que li arreplega els vots més catalanistes que no els votarien mai directament.
Per això m’alegra que t’hagis centrat en la seva persona i d’alguna manera desenredis els “enredos” que, fets a consciència o no, estar generant.
En el meu bloc he parlat força dels problemes de l’aigua i de l’energia que patim i patirem en aquest segle XXI, i vaig quedar molt perplex quan d’alguna manera, en un escrit seu de “el periódico”, va associar l’expansió de les energies renovables amb els especuladors d’aquestes energies com si formessin un tot indissoluble, és a dir, va fer l’associació:
ENERGIA RENOVABLE = ESPECULACIÓ
Potser peca doncs d’un excés d’escepticisme que fa que els seus comentaris no tinguin el suficient punt de vista relatiu de les coses. És a dir, una cosa és criticar els especuladors energètics i altra cosa és que, de retruc, critiqui les energies renovables en concret.
En el programa d’avui de “el cafè de la república” m’ha semblat (m’he posat tard a escoltar-ho, potser només era un tall de notícia) que havia entrevistat a Joan Puigcercós (a la web del programa tampoc s’aclara). En Puigcercós parlava del model de partit que voldria. Potser la coincidència del seu article a “el periódico” amb la presència de Puigcercós al programa no és casual i així ha volgut marcar terreny. De fet, seria una manera de fer pròpia de la política on cada “baró” marca quins són els seus dominis dintre d’un partit i, en aquest cas ho sento però, si Esquerra és una olla de grills és perquè ERC és un partit en TOTAL TRANSFORMACIÓ.
On vull anar a parar? Doncs que, no entenc perquè l’anàlisi periodístic respecte a ERC acostuma a ser vist sempre desde el punt de vista negatiu i mai desde el positiu.
Quan m’he incorporat a escoltar el programa d’en Barril, ha intervingut el solvent Arcadi Oliveras parlant, entre d’altres coses, del tema de la fuita radioactiva d’Ascó. L’home s’ha explicat molt bé i ha carregat contra l’energia nuclear i el secretisme de què s’acostuma a envoltar aquest món i ha fet bandera a favor de les energies renovables. Un cop l’Arcadi ha clos el seu espai, en Barril ha fet la “coletilla” de costum que fa després de qualsevol altra intervenció, i simplement s’ha limitat a tocar el crostó una mica als responsables de les centrals nuclears. Què vull dir amb tot això, doncs que mentre l’Arcadi s’ha carregat l’ús de le les centrals nuclears, en Barril com si fós el gran jutge de la paraula dita, ha rectificat el gran savi Arcadi Oliveres minimitzant les seves paraules i no fent cap referència a les energies renovables.
Relacionat amb aquest tema podem veure el video de la nit al dia de
dimarts, on el convidat era una eminència catalana de la Física d’Altes Energies: Antoni Lloret, al qual enguany se li ha entregat la Creu de Sant Jordi. En l’entrevista es va afirmar que s’havia tornat un gran impulsor de les energies renovables degut a ser un gran coneixedor del perill que suposen les energies nuclears i, igual que l’Arcadi Oliveres, ell també va deixar net i planxat tot el secretisme que envolta l’activitat de les centrals nuclears i es va mostrar com un ferm defensor en l’erradicació total de l’energia atòmica.
Per tant, i a tall de conclusió, potser és un excés de sobèrvia el què envolta el pensar d’en Joan Barril, com si estigués per sobre de tot el què es diu i es fa, contradient als mateixos grans savis especialistes en els temes en concret, tenint ell sempre la última paraula. La paraula “justa i encertada” que toca a cada moment.
Així, desde el meu humil punt de vista, em prendré la llibertat de receptar-li una pedra de 200kg lligada als peus per veure si amb el pes d’aquesta fa baixar a terra ferma el globus en el qual està instal·lat i així retorni a la humilitat i el punt de vista relatiu de les coses, que per algún motiu Albert Einstein va descobrir la relativitat del temps i de totes les coses en general, i d’aquesta manera ens va fer veure que rés és absolut.
I dic això amb tot el respecte que em mereix la seva obra i activitat en general, perquè penso que és un gran professional però que, potser ultimament, ha patit una espècie d’efecte catarates.
Salut i independència!
Un dels darrers dies de la 1a. quinzena d’abril (podria ser el 13 o el 14), al Cafè de la República, en Barril i el seu col·lega Pau Vidal van fer una mica de conyeta sobre els personatges històrics catalans, arran de la propera publicació del llibre de Charles Merrill, prof. de la Universitat de Santa Barbara, USA, on es defensa la catalanitat de Colom i es planteja una revisió del Renaixement en la qual tindrien més pes els Països Catalans, amb el protagonisme repartit amb Itàlia. El to de conyeta s’eleva quan es parla de la possible catalanitat d’Aymeric Despuig, versió de l’Americo Vespucci que donà nom a Amèrica. “Així, li hauríem de canviar el nom al continent americà i se n’hauria de dir Aymerica, no?”. El desdeny era absolut i es permetien de recomanar a Merrill una biografia d’Americo de recent aparició escrita per un súbdit britànic de cognoms espanyols. Després, ho despatxaven tot tal com ho fan amb els afers dels sobiranistes, una mica allò de “pobrissons”.
Si tinguéssim temps per perdre, els podríem enviar un mail des del segle XXII amb una ressenya històrica sobre dos radiofonistes espanyols, un de gras i “afamat” anomenat Juan Tonel, i el seu col·laborador amb temes historicistes (homicidis de la Història), Pablo Dávila, que treballaven allà a principis del segle XXI en una emissora avui desapareguda, España Radio, on parlaven durant una hora de temes progressistes, amb una idea lúdica de la realitat, pretesament republicana, d'”El café de la República”, -no confondre, sobretot, amb uns terroristes cronològicament contemporanis que operaven sota les sigles d’ERC, plens de deliris messiànics, tal com testimonia el seu logo triangular inspirat en el Triangle Diví-.
Barril i Vidal, naturalment, podrien rebatre el nostre mail esgrimint les gravacions del programa, on es demostraria que defensaven la seva espanyolitat des d’un pulcre i progressista català, es deien en realitat Joan Barril i Pau Vidal, i l’emissora es deia Catalunya Ràdio, en honor a una regió espanyola desapareguda al segle XXII sota la província Globalonia del sud d’Europa.
Nosaltres, per puta pena, no podem presentar les gravacions de les converses en català d’en Colom amb l’Aimeric Despuig (que existiren), per tal que aquest parell de sopes quedessin bocabadats.
Però el dia que tinguin paciència, els podem dur a la ràdio, en una motxilla-bomba, els textos en castellà de Santa Teresa, de Garcilaso, de Colom, la Celestina, el Llàtzer, El Quixot, la Lozana Andaluza, etc… i que sentin que la lozana miraba cabo a la puerta, o que venian todos tres, o que pasaron por la Ceca, la Meca i la Val de Andorra… i nosaltres encara ens haurem de sentir que allò era la lingua franca literària de l’època, l’espanyol culte i literari, renaixentista amb influències d’Itàlia (Déu meu senyor!!) que s’ha anat perdent…
El rei va nu… però només els mals espanyols com nosaltres veiem que va nu. En realitat, els bons espanyols veuen la realitat tal com és: genovesa, veneciana, castellana, espanyola. Catalunya, ni és una nació ni ha existit mai, i això que parlem nosaltres és un dialecte bord del francès que ens hem molestat d’aprendre només “pa joder”.
En fi. Amb tot això vull dir que en Tonel i la seva caterva no són res més que uns cataprogres d’aquests del PSC, catalanistes de saló, que és com dir espanyolistes de convicció, perquè ser espanyol fa adult, fa persona, demostra que estàs centrat, que no tens problemes identitaris propis de l’adolescència dels individus, que no tens traumes infantils ni desajustos freudians… i que la teva intel·ligència i les teves energies estan destinades racionalment a solucionar els prublemas da las parsonas.
Tal com queda demostrat amb el tema de l’aigua, de l’aeroport, de les balances i l’espoli fiscal, del túnel de la Sagrada Família… les persones tenen més possibilitats de solucionar els seus problemes quan poden decidir com afrontar-los. Si se’ls nega el dret a decidir i la solució depèn de polítics que només procuren per un altre país… ja tenim la mare dels problemes!
Barril té un fort problema. Està desconcertat. Tothom li diu que escriu bé, ell s’ho creu, és clar, i no acaba de reeixir. Els seus intents de fer-se un lloc en la novel.la han estat un fracàs rotund. Els seus darrers contes publicats no aguanten sortir de l’hivernacle periodístic. No s’ho explica. Darrera la màscara somrient el neguit el rosega. La seva
ambició natural queda per satisfer. Tant de fracàs li arrodoneix la figura: el
neguit busca satisfaccions menors, ben culturalment dissimulades sota el nom de gastronomia.
El problema del Barril té un nom: superficialitat. Banalització, si ho preferiu. Els seus recursos expressius són eficaços per a un article periodístic, però no per a cuinar una elaborada obra literària. Les frases de Barril embadoquen com la quincalla, sorprenen els seus jocs de paraules, les seves oposicions enginyoses. Tot plegat, paper de plata embolcallant un gran buit conceptual.
Està irritat. No ho sembla. L’enginy cada cop li manca més i ha de recórrer a l’estirabot. La bilis que ha llençat sobre ERC només s’explica des de la irritació pel seu fracàs personal. Ni tan sols és original. Això de la immaduresa dels republicans sembla la cançó de l’enfadós. Però s’ha de seguir consigna. Pobre Barril, que voldria ser republicà i el partit no el deixa. Sents l’Huguet, el Vendrell, Ridao, Tresserres… i allò que menys t’imagines són uns nens de parvulari. Barril, però, no se n’adona perquè la consigna l’encega. Tant, que l’article sobre ERC no té cap d’aquells jocs de paraules que tant enlluernen els seus lectors.
Barril, massa superficialitat t’ha fet mal. El teu somriure cofoi i displicent no pot amagar el fracàs de les teves ambicions literàries. Beu-te un bon cafè republicà sense aigualir-lo amb banalitats ni adulterar-lo amb la consigna sectària; llavors, el teu somriure serà més autèntic. I els articles sobre ERC també.