Opinar de política és sovint l’art de la conjectura i del càlcul, l’aventura de l’aposta i el risc. Per això, de tant en tant quan pots emetre una opinió basada en dades empíriques et sents extraordinàriament tranquil. És clar que ningú no t’assegura que no et diguin que, a pilota passada, tot és més fàcil d’endevinar. Sigui com sigui, que el PSOE de Catalunya ha perdut el suport de dues-centes mil persones ja és una realitat que figura a les actes. Hi ha qui diu que era previsible tenint en compte la pèssima campanya que han fet, i que potser encara han tingut massa vots i tot. Però, és només en la campanya, que s’han equivocat?
A finals del mes passat ja advertíem en
aquest apunt de la resistència que estava trobant a la xarxa la maquinària propagandística del PSOE, que segons alguns és una màquina perfecta i imparable, pràcticament invencible. Ja hem vist que no és així. La categoria
PSOE-C recull els apunts que han anat assenyalant els punts febles de l’adversari i que ara convindria refrescar per rematar la feina, ara que tenim més evidències de la feblesa: dèiem que van
contra el corrent, que
fomenten el descrèdit de la política a Catalunya, que
es deixen prendre el pèl, que
estan massa apoltronats als ajuntaments i això cansa, que
no tenen arguments, que són
demagogs, que són
temeraris i irresponsables, que
PP Zaragoza ja no és el que era, que
estan desorientats, que
el PSC no existeix, que
no defensen els interessos de la ciutadania, que
fan teatre, que
fan trampes, diuen mentides i tenen molta barra, etc., etc.
Aquesta setmana Vicent Partal assegurava en un dels seus Mails Oberts: “Un partit en forma i tens, en vist del panorama, canviaria de ritme
urgentment i faria alguna cosa ràpida i contundent per demostrar que
han entès el missatge dels electors i que saben rectificar. Però no ho
espereu.” Per tant, allò que semblava pur màrqueting polític sense escrúpols, pur experiment de propaganda capaç d’emetre eslògans de color blanc mentre es feien coses de color negre, en realitat no ho és. L’empresa que fa màrqueting té aquesta capacitat de reacció de què parla Partal. Si els resultats no són bons, es canvia l’estratègia o l’estrateg. Si persisteixen, si continuen apostant per PP Zaragoza, l’home de gran saviesa política que els ha fet perdre 200.000 vots i ha aplanat el camí a CiU (a Catalunya) i al PP (a Espanya) és perquè no es tractava d’una estratègia sinó d’una actitud. I això, per sort nostra, és molt més lent i molt més complex de canviar. I a vegades fins i tot resulta impossible. Per tant, ara és l’hora de treure totes les destrals (dialèctiques i organitzatives; no patiu que continuo apostant per la via pacífica).
Em sembla que estem confonent estratègia amb tàctica. L’estratègia és el conjunt global, la idea que tens tu de com ha de ser una cosa. En canvi la tàctica és l’acció concreta per assolir aquesta estratègia. Per exemple, un cas fàcil és en futbol: El Barça té una estratègia d’atac i possessió de pilota, però té tàctiques diferents sense modificar l’estratègia (Eto’o a la dreta, Iniesta a l’esquerra, etc. etc.).
En partits polítics l’estratègia aniria lligada a la ideologia. La teva ideologia hauria de crear la teva estratègia. La tàctica seria l’estil de campanya electoral que executen.
El que té el PSC, i això una empresa de markèting ho fa molt bé, és tàctica. En cada elecció modifica la seva campanya per tal d’aconseguir els millors resultats. Ara bé, sense una estratègia clara de fons (ara son catalanistes, però voten a favor de lleis espanyolistes, o es declaren socialistes i protegeixen els bancs…) no hi ha tàctica que valgui.
Serien un Madrid d’aquesta temporada. Molt endavant, però al final no hi ha res de fons.
Donç Esquerra i IC-V han tingut una devallada percentual major. Aquests no han errat la estratègia o la tàctica?.
Tant se val, és una gran noticia, una noticia que augura la fi del tripartit que la majoria de catalans celebrarem amb el millor cava.