Sigui fidel al seu compromís amb l’electorat fins al final; no convoqui eleccions anticipades. Això ens permetrà organitzar-nos molt millor; podrem preparar fins i tot la consulta a Barcelona. Repeteixi vostè com a candidat tal com ha promès. És el que tothom espera i ara no ens pot decebre. Ho està fent molt i molt bé. Quan li vagi be, torni a fer unes declaracions en la línia del discurs de Cap d’Any, que va anar molt bé per centrar el debat entre independència o autonomisme. O continuï demanant ajuda per ressuscitar el cadàver de l’estatut, que ens està ajudant molt perquè finalment tothom entengui que, tal com dèiem, és mort. No es bellugui ni un pèl, president. Aguanti. Fins al final. Ben quietet, que gairebé hi som.
Crònica informava ahir dissabte que Joaquín Leguina s’havia mostrat crític amb Montilla a causa de la seva carta en solitària i desesperada defensa de l’autonomia. Afirmava Leguina que el 90 % del PSOE està contra Montilla. Això deixa els votants del PSOE a Catalunya en una situació límit, enfastiguejats. Fa uns anys els deien que el seu líder era Pasqual Maragall. Sense saber ben bé ni com ni per què el van fer saltar i van posar-hi en Montilla. Per poc intel·ligents que siguin devien veure quin va ser-ne el resultat: el partit va passar de 42 a 37 escons al Parlament. Haver pogut formar el segon tripartit deu haver estat un consol per a il·lusos, perquè els fonaments són d’un fang més aviat aigualit.
Ara s’acosten eleccions. S’acosten en un moment marcat pel debat independentista. Des del Tretze de Setembre a Arenys de Munt ja no ens hem aturat ni ens aturarem. Vam fer el 13-D, farem el 28-F i el 25-A i Barcelona i tot allò que faci falta. Ja no és l’ambient més propici per a un nacionalista espanyol a qui deien que tot estava controlat, que això de la independència era cosa de quatre esvalotats que sempre s’acabaven barallant entre ells. Doncs ara, a més, ara que si més no tenia clar que havia de tornar a votar Montillla, arriben les veus des del PSOE que desacrediten Montilla. Reacció més probable dels votants del PSOE a Catalunya? “Aneu a fer punyetes! Que voti sa tia!” En aquest context, algunes decisions personals ja no sorprenen.
No cal que passin a votar ERC (tot i que si ho fan saben que seran rebuts amb els braços oberts, sense paternalismes ni discursets hipòcrites); n’hi ha prou que no votin o que llencin el seu vot a altres partidets nacionalistes espanyols. Això, combinat amb un vot massiu de l’independentisme a través de qualsevol de les seves expressions tindrà el resultat que volem i necessitem.
Es van carregar Maragall pel mateix motiu que en el seu moment es van carregar Obiols, enviant-lo a Europa i pel mateix motiu que es van carregar Raventós, enviant-lo a l’exili francès: Eren homes de País, i el PSOE volia al capdavant del POSE-C un socialista español, i ara, ja hi és.
No ens queixem tant del Montilla que a fi de comptes els d’Esquerra som els qui l’hem fet president. Es un error, però és el que hem fet. Reconeixem-ho.