Blog d'en Xavier Mir

Recentment ha passat pels destacats de Poliblocs un apunt de Xavier
Febrer d’aquells que fa preveure un mandat ple de turbulències, però no és pas l’únic. Val la pena seguir l’evolució del bloc d’en Xavier, que malgrat que a Poliblocs figura com a militant del PSC sembla que no ho és. Sí és, en canvi, regidor d’Arenys com a independent del PSC. I d’aquí la gràcia, de la seva independència. En un apunt del 16 de juliol llegíem "M?admira la capacitat dels espanyols per trobar pegues a tot el que fem a Catalunya. No
hi fa res si són polítics, inspectors, defensors del poble o veïns de
Recoletos, que sempre en trobes que hi diuen la seva. És com una
obsessió malaltissa." Tots els espanyols? Caram! I pensar que m’havia retret a mi ser un radical… Aquesta "obsessió malaltissa" l’ha practicada i la practica el PSC-PSOE en representació del qual exerceix com a regidor. Per cert, en la resposta als comentaris rebuts escriu "No em sento responsable de les actituds del PSOE ni de les de cap partit polític."

L’endemà es mostrava crític amb Rangel arran del cas Planells amb l’apunt "No anem bé": "Fets
com aquests no beneficia gens a la societat, perquè alimenta els tòpics
sobre la classe política, que es converteixen en una raó fàcil per
criticar, sense emmirallar-se." El dia 18 ("Jugar a fer de polític) ens deixava una incògnita sense resoldre: "Si tot va com m’imagino que anirà, confirmarà que alguns polítics de la
meva vila, estan més per les formes que no pas pels continguts." Ens està preparant per a una crítica als companys de govern d’ERC i ICV o comencen a sortir les diferències amb el PSC? Febrer ens emplaça a dimecres 25 de juliol: "Serà una bona ocasió per demostrar algunes de les raons per les que no estic afiliat a cap partit polític."

2. Alejandro Caballero

Aquest tarragoní de les JSC ha publicat un apunt en què és clarament crític amb la decisió de Zapatero de pagar 2.500 per fill. La seva expressió és contundent: "No creo que sea una propuesta digna de un gobierno socialista, pues rompe con uno de los principios básicos de socialismo." Certament, una notícia d’El Punt assegurava que "El President lloa ara els xecs que volia Mas" i fa evident que la genuflexió de Montilla té com a únic objectiu no entrar en conflicte innecessàriament amb Zapatero. Encara que entri en contradicció amb ell mateix i renegui dels propis principis. Sort que les veus crítiques publiquen la seva opinió: "En política estamos para decir la nuestra, no para que nos pasen
argumentarios para defender propuestas de los lideres de nuestros
partidos." Em pregunto com devia reaccionar aquest tarragoní quan Zapatero va pactar l’Estatut amb la dreta catalana passant per sobre del President Maragall o quan fa poc va avançar a Duran un traspàs que s’havia de tractar en una comissió de seguiment. Per cert, els 2.500 euros aquests van portar El Jueves a treure un número que l’Audiència Nacional ha considerat que constituïa un delicte contra la corona. Com que hi ha coses que s’expliquen soles, només recordaré que això, com el cas d’Èric Bertran (que per cert ara ja es pot veure subtitulat en anglès) ocorre en temps de Zapatero, en temps del talante. El que no es vegi a l’Estat espanyol…

3. L’humor negre de Joan Ferran

A les antípodes dels dos anteriors, i fent el contrapunt, Joan Ferran s’esplaia al seu bloc a propòsit de la dimissió de Piqué. Ho fa amb un reguitzell de frases fetes que recorda aquella actitud infantil de riure’s de les desgràcies dels altres. Fins que ve el professor i posa en evidència la criatura cruel recordant-li els seus punts febles. Llegiu-lo i recordeu-li (ai no, que el molt senyor no admet comentaris!) que si Maragall va plegar i avui tenim Montilla és perquè Zapatero ho ha volgut. Recordeu-li també que els socialistes van perdre cinc escons l’1 de novembre passat i que en les darreres municipals la pèrdua de vots absoluts ha continuat encara que copin el 75 % de les administracions. No crec que l’infantil i penosament cruel Sr. Ferran estigui en condicions de riure’s de Piqué. Qui riu l’últim riu molt millor. L’humor negre de Ferran és lamentable i llastimós. I que no admeti comentaris al bloc el fa especialment antipàtic quan publica apunts com aquest.

4. Àlex Valiente

Acabo amb aquest blocaire. No per res especial, però m’agrada com acaba un apunt seu del dia 19 després d’explicar-nos com els va de malament als del PP i als de Ciutadans: "En definitiva, crisis, que tornen a deixar clar, que el partit que
ofereix unes garanties mínimes de cara a polítiques de progrés, és el
Partit dels Socialistes, on es prenen decissions deixant de banda els
interessos propis i apostant pels interessos dels ciutadans." Tinc la sensació que el traeixen, precisament, aquelles consignes de partit tan denostades per Alejandro Caballero. Després de parlar del PP i Ciutadans, sembla que tornar al PSC hauria de ser una garantia i refugi per al nacionalisme espanyol. Seria una conclusió coherent. Com que el PP i Ciutadans s’enfonsen, voteu PSC-SPOE. Però no deu ser políticament correcte que un socialista català declari que aspira a prendre vots a Ciutadans i PP (algú que vulgui "polítiques de progrés" vota PP o Ciutadans?), i quan ha de sortit la frase surt la consigna aliena. Ens ho podem creure que el PSC-PSOE no segueix els interessos propis sinó els dels ciutadans? Per això, suposo, l’endemà mateix que al Parlament s’aprovés un Estatut, els socialistes catalans, sense tenir en compte els interessos d’una ciutadania que necessitava un bon text, van començar a plantejar-hi esmenes. Per què? No serà per protegir els interessos del partit, per evitar que massa concessions a Catalunya pasessin factura a Zapatero? Ho sento però ja no hi passem, per aquí.