Febrer és un mes atípic com ho demostra que no podem parlar amb propietat de la primera o la segona quinzena perquè el mes té tan sols vint-i-vuit dies. La segona quinzena, com la primera, està formada, doncs, per catorze dies. Però, a més, el fet que ahir la Plataforma pel Dret de Decidir presentés la seva campanya de recollida de signatures, origina un punt de referència, un abans i un després, que fa que la segona quinzena comenci avui i duri tan sols deu dies. Jocs de paraules a banda, és evident que la PDD continua sent un referent per al moviment sobiranista. Ahir va iniciar-se una nova línia de treball per a la societat civil. Hi trobareu referències pertot arreu, entre la majoria de blocaires de la XBS i a la premsa digital i impresa. Comença, doncs, una recollida de signatures.
Més enllà del to burleta d’editorials com el d’El Singular Digital, que afirma que la PDD i Sobirania i Progrés "han decidit no sumar signatures per tal que
el Parlament de Catalunya convoqui un referèndum d?autodeterminació,
sinó per tal que li sigui atorgat aquest dret per part del Govern
central", penso que la feina de la PDD és reivindicar aquest dret del Parlament, al qual hauria de donar suport tothom que pensi que tenim el dret de decidir com a nació. Només aquells que creguin que no som una nació o que ho som però no cal decidir res queden al marge d’aquesta recollida de signatures. És evident que els qui volem un estat propi ens volem dotar dels instruments legals necessaris per decidir-ho democràticament, però també ho haurien de voler aquells que prefereixen continuar dins l’Estat espanyol. I en aquest sentit, no donar suport a la iniciativa és una greu mancança democràtica. Una altra cosa és que l’estratègia de la PDD hagi de ser la columna vertebral de la societat civil. És una línia més, perquè cal treballar-ne diverses alhora, de la mateixa manera que cal treballar el front dels partits polítics, ERC i CiU essencialment.
Ara vénen deu dies normals i corrents. I després seguiran també mesos normals i corrents. Però el moviment sobiranista continuarà avançant, ara de manera discreta i constant. La recollida de signatures serà la remor de fons a la qual s’hi aniran superposant altres iniciatives. Que ningú no s’esperi una revolució. Dubto que arribem a veure mobilitzacions a mitjan termini si no és que el Constitucional tomba l’estatut. Aviat arribarem al maig, quan les municipals tornaran a donar veu als votants, i en el termini d’un any sabrem també si Montilla continua tenint Zapatero a Madrid o si s’ha d’erigir en defensor de Catalunya davant el PP.
Aparentment, ahir no va passar res de l’altre món. En realitat, s’ha demostrat que el 18 de febrer de 2006 ja és un referent en la història d’aquest país. Ja no cal que ens remuntem als anys 70 per trobar una resposta contundent de la societat civil. Crec que s’han posat les bases perquè el sobiranisme pugui preparar un nou salt endavant.
Jordi Cabré es pregunta avui en el seu article si segur que tot és tan difícil. Si no ho interpreto malament, vol dir: tan costa a ERC entendre que la solució és un govern ERC-CiU? Si no ho he entès bé, ja em rectificaran els lectors. Però la pregunta potser seria: tan costa d’entendre a CiU que el nacionalisme ja ha fet tot allò que podia en el marc autonòmic i que ara topem amb el mur d’un Estat que ens obliga a la sobiranització o a l’estancament?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He arribat a la conclusió que els catalanistes-nacionalistes-sobiranistes-independentistes som una colla de rucs ( ho sento). Estic tip de llegir articles dels uns i dels altres, sempre donant les culpes al veí i sense fer res per tornar a il·lusionar als quatre votants que els hi queden.
Excel·lent, suprem, petit i deliciós article d’en Partal, per bé que tristíssim, sobre la realitat hispana que ens envolta. La incongruència hiperbòlica de dir que a Europa tots som un per beneir l’opa d’E.ON enfront de la catalana, i ara d’espantar el personal dient que no podem deixar la T-sud d’El Prat en mans d’estrangers (en primer terme Lufthansa, alemanys. Aquí no som un, tots). Faria riure si no fos tan cardat per nosaltres. La incongruència, com assenyala en Partal, de fet és d’una congruència enorme: anar sistemàticament contra Catalunya i la seva economia. En aquest sentit són coherents fins a l’últim extrem, amb un petit problema: no és una coherència confessable en públic, llevat de a les tertúlies de la COPE i en els cercles íntims dels lobbies madrilenys.
Tot això que es veu tan clar i que rebla el clau de la persecució de l’estatut, la recusació de Pérez Tremps, la 3ª hora de castellà, el linxament mediàtic d’Oleguer, la bateria de lleis socialistes que es passen per l’engonal les competències de l’estatut, la demagògia permanent dels discursos espanyolistes de dreta i esquerra… Tot això… No ho veuen els nostres polítics? Si fins i tot ho han vist els empresaris i la Cambra de Comerç, els sectors més acomodaticis i immobilistes del país… De debò no ho veuen, al Tripartit i a CiU? Quant de temps més pensen seguir entomant les humiliacions i els atracaments a cara descoberta? Cal que tot el país els doni l’esquena i l’abstenció de pensament catalanista dugui vint diputats de Ciutadans al Parlament? Reaccionaran, aleshores?