L’escrit de Xavier Vendrell és un nou escac ideològic a aquells que pensen que el tema no és la sobirania per fer les polítiques que ens calen sinó l’articulació del nacionalisme. La diferència entre un nacionalista i un independentista podria ser que aquest darrer vol esdevenir nacional i sap que per fer-ho ha d’obtenir la sobirania, mentre que el nacionalista a seques, el no sobiranista, es queda en un projecte que no sap fer avançar perquè la falta de sobirania li obstrueix el camí i no es planteja una altra via.
Esquerra és una frontissa amb doble joc: d’una banda, posa en evidència el nacionalisme que vol sempre més autogovern però que mai no el vol tot de cop; de l’altra, posa en evidència el socialisme que, volent encaixar dins d’Espanya per por del plantejament sobiranista, al final no és ni carn ni peix i es va aprimant. La setmana passada coneixíem que alguns alcaldes socialistes estaven molestos amb Montilla perquè havia permès que Puigcercós revoqués la cogestió dels centres de Benestar Social. Finalment, han callat, cosa que vol dir que s’han empassat el malestar, la queixa i tot el que faci falta. Poc després ens assabentàvem que Ferran Mascarell abandona la política. Em pregunto com es deu sentir la bona gent del PSC en llegir que Mascarell marxa perquè no se sent valorat; es llegeixi com es llegeixi, la responsabilitat la té la direcció del PSC, i que cadascú endevini quin pes hi té Montilla i quin pes hi té Zapatero, però jo diria que els socialistes no estan especialment contents. I cal no oblidar allò que comentàvem fa uns dies de Girona. Esquerra està fent molt bé la feina en el seu pols amb el PSC. Però cal no equivocar-se d’objectiu. No es tracta d’esperar que els vots espanyolistes del PSC passin en bloc a ERC ni que ERC proclami unilateralment la independència, sinó que es tracta de desactivar el suport social de l’espanyolisme, de bloquejar-ne les vies de creixement. Ja sabem que l’espanyolisme l’exerceix el govern espanyol, però cal continuar aprimant el suport social que pugui tenir. I amb Montilla condicionat per ERC com ERC ho està per Montilla, fixar-se només en el desgast d’ERC i no fixar-se en el del PSC és estúpid i contraproduent. Ep!, sempre que tinguem al cap la plena sobirania. Si el que un té al cap és fer que la Generalitat torni a mans de CiU, això ja és un altre objectiu que, personalment, com que no tinc associat a la plena sobirania, no m’interessa.
Però afortunadament la societat civil es mou sovint al marge d’aquestes trampetes i continua creant xarxa, creant aquest sobiranisme reticular, lent, potser imperceptible, format per centenars de milers d’individus discrets que van acudint a noves fonts d’informació, que es van autocentrant, que cada cop tenen més clar quin és el nord o com anar-hi al marge dels discursos. Des de la Xarxa de Blocs Sobiranistes apostem per aquest sobiranisme reticular que ens permet llegir articles com aquest de Xavier Solano, que informa des d’Escòcia. I és que el pes d’aquest país continua caient damunt Montilla. Per això continua també la campanya del PRC per enviar postals a Montilla demanant-li que faci efectiu el nostre dret de decidir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
On en el quadrant superior de la banda esquerra serien els nacionalistes, en quadrant superior de la banda dreta els a més a més independentistes.
En el quadrant inferior de la banda esquerra estarien els no nacionalistes i en el quadrant inferior de la banda dreta els només secessionistes.
I a partir d’ahí a jugar.
Benvolgut Xavier,
Just avui, en el dia internacional de la llengua materna, tenim una bona ocasió per reflexionar perquè volem un estat propi, i, sobretot, si allò que té veritablement importància és tenir un estat propi, al marge del motiu que hom tingui per tenir-lo.
No és el moment d’entrar en un debat teòric, però si com es deddueix del teu article, l’important és sumar voluntats, per ser honestos hauriem de deixar clar a totes aquestes voluntats sumades que el projecte de sobiranisme (o, almenys, el de l’independentisme) és solucionar l’opressió nacional que pateix el nostre país, i, per tant, volem un estat propi perquè la nostra comunitat nacional pugui existir en plenitud. I, entre d’altres coses, això vol dir poder, per fi, exercir el dret al monolingüisme com a dret humà bàsic, com defensa, per exemple, Jesús Tusón.
Dic això perquè és molt bonic que tothom s’incopori al projecte d’un estat propi, i no seré pas jo qui m’hi oposi, però cal deixar clar que el motiu principal és l’alliberament nacional, no la "descentralització administrativa total", o "qualsevol altre motiu"…
L’objectiu d’un un estat propi, així, sense matisos, ja fa molt de temps que ve expressant-lo ERC com a estratègia electoral. El que passa és que una estratègia electoral no pot fornir, només, un programa polític. El programa polític ha de ser previ.
Si no deixem clares aquestes coses ens podem trobar inmersos en un front de lluita que, quan aconsegueixi l’objectiu comú, lluiti per l’articulació concreta d’aquest objectiu i ens trobem amb un estat propi on continui el bilingüisme obligatori que patim els catalans (perquè, és clar, no tots haviem lluitat per motius identitaris i seria una imposició intolerablement antidemocràtica el català com a llengua única i nacional).
Per aquests motius, ja fa un cert temps que anomeno el sobiranisme i els sobiranistes, fins que no abandoneu aquests plantejaments, en la meva opinió totalment erronis, "via andorrana".
Manel