L’article que vaig publicar ahir al vespre ha merescut un apunt de Marc Soler al seu bloc a Arenyautes que recomano de llegir. En un altre article del 15 de gener ja vaig fer una reflexió sobre aquest aspecte i trobo que caldria insistir-hi més. En aquest punt concret trobo a faltar més veus mediàtiques que incideixin en la idea que amb la por afeblim la democràcia. M’agradaria llegir l’opinió d’alguns socialistes unionistes, de persones que prefereixen seguir dins l’Estat espanyol però que puguin compartir amb mi aquesta preocupació per l’expressió democràtica de les idees. Personalment em relaciono amb moltes persones que no volen la independència, i els convido a no amagar-ho si és la seva opinió, cosa que no té res a veure amb l’expressió d’un espanyolisme intolerant i excloent, que també existeix.
Joel Joan convidava els independentistes a sortir de l’armari, que és una manera desenfadada de dir-ho, però no aniria malament que des d’ERC s’insistís més en aquest discurs. Al Govern hi coexisteixen i col·laboren tres partits considerats d’esquerres però amb objectius nacionals diferents. Tots ho sabem i no passa res. Montilla sap que Carod i Puigcercós volen la independència. Carod i Puigcercós saben que Montilla no la vol. S’entenen prou per poder aplicar un programa de govern comú i cadascú treballa segons les seves idees. Entre la població ha de passar el mateix.
Demà, 136 entitats demanaran que l’aeroport d’El Prat sigui intercontinental. La notícia pot passar desapercebuda per qui no estigui al corrent de l’actualitat política, però la veritat és que som davant d’una mobilització de la societat civil sense precedents, i que això passa perquè existeix una gran desconfiança i un gran cansament respecte de la política de l’Estat. Ser usuari de Renfe esgota i desespera, però resulta difícil articular un moviment de protesta davant d’una situació que no s’aguanta per enlloc. Quan el problema de la mobilitat afecta també els empresaris, quan s’hi afegeix l’alerta d’una pèssima gestió de les infraestructures de transport per motius polítics, o el país reacciona com ho està fent, o la societat en conjunt es degrada. Per això aquesta resposta ja no és únicament l’expressió puntual d’unes inquietuds, sinó el resultat d’un procés d’acumulació de forces, d’articulació del teixit social i associatiu, potser no empès pre un gran anhel independentista en tots els casos, però sí per una gran desafecció a l’Estat i a la seva incapacitat per gestionar els problemes polítics.
Si a Catalunya perdem la por i exigim el dret d’expressar democràticament la nostra preferència per la via sobiranista; si al País Basc Arnaldo Otegi admet que amb la violència no es pot pretendre resoldre un problema polític, tot plegat vol dir que som molt a prop de decidir el nostre futur, i que com més resistència presenti l’Estat espanyol a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, més persones inicialment unionistes s’hi hauran rebotat i acabaran volent també un estat propi.
Lligat amb tot això, permeteu-me que us recomani un article que Octavi Fornés ha fet arribar a la XBS. I aprofito per recordar-vos que la Xarxa de Blocs Sobiranistes espera la sindicació del vostre bloc. La propera fita és arribar als 400 blocaires a través de noves incorporacions que facin el seguiment de la campanya electoral al seu municipi (cas de les municipals) o a les Illes o al País Valencià (on hi ha parlamentàries).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ho dic perquè sóc a ahir i llegeixo els inútils titllets de dretes i esquerres.
Per demostrar que això de penjar etiquetes és una estúpida pèrdua de temps, només cal que feu un senzill exercici d´imaginació: "Com seria un país la dreta del qual fos gent com en Pujol?".