Alguns polítics han deixat frases cèlebres com aquell "vostè sap qui sóc jo?" de Pilar Rahola quan la van multar. N’hi ha, doncs, que tenen tan clar qui són que fins i tot intenten abusar-ne. D’altres, en canvi, sembla que no ho acaben d’assimilar. Que un es despisti i vagi a treballar el primer dia de vacances pot tenir certa gràcia, sobretot si te n’adones tot just obrir la porta de la feina. Que un no es recordi de regar les plantes i se li morin ja és una mica més trist, però només afecta les plantes. El cas dels catalans és una mica més preocupant, perquè tenim un president de la Generalitat que encara no ha assimilat ben bé que ho és. Quan li pregunten pel Govern, es veu que, per defecte, el que li ve al cap és el govern de l’Estat espanyol i, només secundàriament, el de Catalunya.
El Singular Digital parla d’
El lapsus de Montilla. Els
lapsus es poden perdonar, però quan demostren una desubicació com la del nostre president de la Generalitat, no es poden oblidar fàcilment.
En qualsevol cas, aquest no és l’únic problema que afecta Montilla. Estic segur que hi ha una pila de gent disposada a riure-li totes les gràcies encara que no tingui clar quin govern presideix, perquè en el fons això de la Generalitat és una cosa a la qual s’han acostumat però de la qual podrien prescindir. El problema és un altre, també. És que aquestes persones tenen dipositades en el PSC totes les seves esperances de viure en un país d’esquerres. En la mesura que la confrontació PSOE-PP funciona i es retroalimenta, Montilla és el tros de fusta que permet no ofegar-se en un mar de feixisme. I amb aquests simplismes resulta difícil entendre que si no hi ha plena sobirania, si no podem disposar del tot dels nostres recursos, les polítiques d’esquerres que es puguin fer seran mínimes.
El PSC té el problema que vol continuar essent amic del PSOE, però el PSOE està contaminat del mateix nacionalisme espanyol que el PP, i no està disposat a moure’s ni un mil·límetre del centralisme que tant li agrada. I això són fets. Perquè la retallada de l’Estatut no l’ha feta el PP sinó el PSOE. I el pacte amb la dreta catalana al marge de les institucions catalanes l’ha fet Zapatero. I el ribot l’ha passat Alfonso Guerra. I ara només queda el Tribunal Constitucional. I si jo fos un nacionalista espanyol intel·ligent, procuraria que els ànims dels catalans s’escalfessin davant la possibilitat que el TC tombi l’estatut, però m’asseguraria que al final l’aprova perquè així aconseguiria convertir en un gest de catalanisme allò que jo mateix hauria creat com una amenaça i hauria engreixat amb la col·laboració entusiasta dels catalans. Perquè al final, si el TC no toca l’estatut, el missatge que quedarà és que hem d’estar molt contents amb l’Estatut aquest. I si alguns no estem prou contents ens diran que som uns amargats i uns victimistes i que no sabem què volem. I això que fa anys que ho diem ben clar i cantant i tot, què volem: volem, volem, volem… volem la independència!
Al final potser es recorda el Montilla com la venda d’un intent de demostrar que els catalans som un poble integrador, però amb el resultat de demostrar que certs nouvinguts mai haurien d’haver estat exemple de res.Perquè algú acabarà dient que tots els colons hispans són, com a mínim, com el Montilla: súbdits espanyols que no mouran un dit per la terra que els ha acollit, si no és per sotmetre-la.Per això volem el Montilla, perquè identifiquem immigració hispana amb colonialisme?