Blog d'en Xavier Mir

D’aquest govern de PSC, ICV i ERC se n’esperava un bon avenç en polítiques socials. Era el punt de trobada de partits que tenen projectes diferents. Algunes coses ja s’han pogut fer, com la llei de barris, que ha permès una bona inversió en alguns barris força envellits. Però aquestes millores han quedat desbordades per la mala vida que s’està donant a la ciutadania en molts altres aspectes. Mai s’havia viscut tan malament com ara quan es tracta de moure’s o quan es tracta de refiar-se de les infraestructures estatals.

L’excusa més barateta i la més indignant per la baixesa que suposa és traslladar tota la responsabilitat als vuit anys de govern del PP a Espanya, com si aquests gairebé quatre del PSOE haguessin estat tan diferents. Hores d’ara, poca diferència hi ha entre una ministra com Magdalena Álvarez i les provocacions més sonades del PP (les "pelotas" de l’Arias, les "chapas" de l’Aznar o el nas de Pinotxo d’Acebes per esmentar-ne algunes). La intenció de les esquerres d’unir les seves forces per impulsar polítiques socials era noble i necessària. Però tan necessària com és ara reconèixer que aquell impuls inicial s’ha trobat bloquejat.

Ara mateix, si hi ha alguna cosa que impedeix que visquem millor és la nostra dependència excessiva de l’Administració centralista de l’Estat. Cap socialista ho podria negar si no fos per por de perjudicar els companys de la resta de l’Estat. Aquesta por, però, els inhabilita a l’hora de continuar impulsant les reformes necessàries per a la qualitat de vida de la gent d’aquest país. Dels tres partits d’esquerres, només un està disposat a denunciar que el problema és l’Estat. Els altres dos no gosen dir-ho i en aquesta por deixen atrapats els usuaris de la xarxa ferroviària, els de la xarxa elèctrica, els de la xarxa de carreteres, etc., de manera que les xarxes esdevenen teranyines on tots quedem atrapats mentre hi ha qui s’ho mira des de fora i amaga les tisores que ens poden alliberar.

Ara com ara, tenir un estat propi ja no és un caprici sinó una necessitat. O l’exigim als nostres representants polítics demanant-los que siguin desobedients amb les lleis espanyoles que impedeixen els referèndums d’autodeterminació o no hi haurà manera de fer polítiques de progrés. Els fets de què parlava Montilla durant la campanya han esdevingut un clàssic. Cada cop més veus li demanen aquests fets. Però Montilla, atrapat entre les evidents necessitats de la ciutadania i l’obediència de partit envers Zapatero, continua enxiquint-se. Ens estem quedant sense president. Per covardia. Per no voler dir clarament que sí, que és cert que tenir un Estat propi podria ser una solució. Potser a la propera enquesta del CEO podrien demanar a la gent: "Vostè fins a quin punt està disposat a patir perquè no es trenqui la unitat d’Espanya?" Perquè si resulta que la gent no s’esquinça les vestidures amb la idea que la Generalitat esdevingui Estat, aleshores, què esperem per aportar solucions als problemes de les persones?